Des de l'11 de setembre i fins al pròxim 2 de novembre es pot visitar al Centre Municipal d'Exposicions – Subte de Montevideo, Uruguai, l'exposició Ausencias, del fotògraf Gustavo Germano i produïda per Casa Amèrica Catalunya. La inauguració a Montevideo d'aquesta mostra sobre les víctimes de la dictadura militar a l'Argentina va comptar amb la presència de l'Intendent de la ciutat, Ricardo Ehrlich; el director general de la Fundació Casa Amèrica Catalunya, Antoni Traveria, així com de membres d'organitzacions uruguaianes de Drets Humans i de representants de l'Agrupació HIJOS, de Paranà, Argentina.
15/09/2008 / Barcelona
Mauricio Rosencof, director de Cultura de Montevideo, evoca la seva captivitat de 13 anys amb motiu de la inauguració de l’exposició 'Ausencias' a l'Uruguai
Malgrat la seva forçada absència per motius de salut, Mauricio Rosencof, director de Cultura de Montevideo, va emocionar als presents quan es va llegir el seu text Piedritas, escrit per a l'ocasió. A Piedritas, Rosencof rememora alguns dels sentiments més íntims viscuts durant la seva captivitat de 13 anys en una masmorra subterrània durant la dictadura militar uruguaiana.
Un escrit que comença així: “El capità, sever, recorria lentament l'angost corredor que encerclaven els barrots d'un i altre costat. De l'altre costat estava la nena, la meva filla, en visita inesperada. Tenia 7 anys. Del costat d'aquí, jo, que venia d'un món on no hi havia amb què fer un dibuix, un poema, res. No hi havia res. Però a la paret del calabós, descrostada, vaig poder extreure una pedreta, una pedreta de mar, blanca, un còdol, un cantellet. I la vaig dur a la visita. El capità la va inspeccionar, i amb cara immutable se la va lliurar a la meva nena, que la va prémer en la seva mà.
Llavors li vaig recordar les aventures d’en Patufet, que va poder internar-se en el bosc deixant un reguerol de pedretes per poder tornar a casa, a la seva sopa fumejant. Li vaig dir que d'aquelles pedretes només s’hi conservaven tres: dues estaven al Museu del Nen a París, i aquesta, que avui passava a la seva custòdia. Des d'aleshores la meva filla dormia amb la pedreta sota el coixí. I quan li preguntaven per què, sempre responia: "Perquè el pare trobi el camí de tornada a casa". Avui tots dormim amb aquests cantellets rodats sota el coixí. Ho fan les àvies i les mares del comitè de familiars, les d'aquí i les de Plaza de Mayo, totes. I també tots nosaltres, perquè no deixarem de conservar la pedra fins que tornin els fills que ens deuen, i torni fins a l'últim os dels qui sempre estarem esperant a casa”.
