El Gran Rex de Buenos Aires s’ho ha perdut. La primícia mundial i la nit inoblidable ha correspost a Barcelona ja per sempre. El concert – recital “Del amor”, amb els poemes d’en Juan Gelman llegits per boca del seu autor, musicats pel bandoneonista Rodolfo Mederos i el seu Trío i abrigats sota la direcció escènica de la gran dama del teatre argentí Cristina Banegas aconseguiren un fantàstic èxit a L’Auditori de Barcelona en la seva estrena mundial. Una sola actuació a la Sala Oriol Martorell, col·locat el cartell de ‘exhaurides les localitats’, per quasi 75 minuts de la millor poesia, insuperable música portenya i deliciosa sensibilitat aprovada pel públic amb un llarg aplaudiment final dempeus, reclamant els bisos que arribaren. El concert organitzat i pensat per Casa Amèrica Catalunya per tal de celebrar el seu imminent centenari, pletòric. La nostra Fundació comptà amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona, Fundación Santillana, TV-3 - Televisió de Catalunya i El Periódico de Catalunya.
Meravellosa nit “De l’amor” a un Auditori feliç i ple després de la bellesa oferta per Gelman, Mederos i Banegas
El bo i millor de la cultura argentina s’aplegà a la capital catalana gràcies a l’empenta, com agraí Juan Gelman al final de l’actuació, d’Antoni Travería, qui catapultà la iniciativa tres anys enrere, i no va parar fins aconseguir-ho. Obtingué el director general de Casa Amèrica Catalunya un just premi a la perseverança. Comencem pel final, quan Cristina Banegas, directora escènica del recital per la seva amistat amb Juan, plorava emocionada dalt de tot de la platea, discreta en segon terme, abraçada als seus col·laboradors. Podia Cristina soltar ja les tensions de les hores prèvies. Només dos assajos generals. Juan, a Mèxic. Rodolfo, en gira continua. La mateixa Cristina, sempre hiperactiva, amb la seva Medea a Buenos Aires i mil compromisos teatrals o televisius. I Del Amor a la llunyana Barcelona rondant com espasa de Damocles. Al final, guanyen els bons. El talent, l’amistat,la química, els los esperits del teatre, la qualitat, el bon encanteri o diguin-li com més desitgin. Des del primer moment, allò resultà especial. I al final, l’abraçada fonda en que es fondrien Juan i Rodolfo davant dels ulls dels assistents sobre l’escenari va commoure. Sonava a victòria personal, a gaudi íntim i compartit. Irrepetible. Finalment, ho aconseguiren. Com la forma de tocar a les peces últimes de Mederos, amb una comunicació no verbal digna de juvenil enamorat del bandoneó, forjat per algun luthier seguidor d’aquell “bandoneón arrabalero, viejo fueye desinflado, te encontré como a un pebete que la madre abandonó…” cantat per l’etern Gardel. Pura eufòria. Ni un tenia 80, ni l’altre 70. Allà dalt, el temps quedà vençut per l’amistat i la qualitat de tant, tant d’art. Armando de la Vega, a la guitarra; Sergio Rivas, al contrabaix; Mederos, el virtuós porteny del bandoneó; Banegas, en la direcció; eixa veu sòbria, greu, seva i punt d’en Gelman davant la taula parada i els folis de poesia pròpia per a ser llegida; les càmeres de TV3 enregistrant-t’ho tot per a la posteritat i la posterior emissió d’aquest petit prodigi; el públic, silent, concentrat. Tot, a punt. Ara, el programa per aquells que desitgin repassar-lo. La primera part. Música composada per Mederos per a l’ocasió, especialment: “Cada vez que paso” (Tango), “Milonga para la oración”, “Ofelia” (Vals), “Hace hambre, hace frío” (Tango). “La pajarera de Pentecostés” (Milonga). Poemes d’amor d’en Juan Gelman a la primera meitat del concert – recital ‘De l’amor’ (esmentem el títol i la primera frase de cada poema) : “Cada vez que paso – Cada vez que paso por la Rue des Arts”, “Oración – Habítame, penétrame”, “Ofelia – Esta Ofelia no es la prisionera de su propia voluntad”, “Sentimientos – Como un grito finito, como un pedazo escaso”, “Hechos – Amor, tu cara negra”, “Otras preguntas - ¿A quien debería encontrar yo…”, “Casos – La pajarera de Pentecostés”, “Amparos – El aire, la roca, el péndulo”, “Escenas de la guerra – Convierten al mundo en hospital”. A l’interval, temps per a la música o descans per la veu d’en Gelman, i protagonisme absolut del Mederos Trío, L’Auditori ple a vessar gaudí amb les peces: El choclo. Tango. (Angel Villoldo).Palomita Blanca. Vals (Anselmo Aleta).Sur. Tango. (Aníbal Troilo).Canaro en París. Tango. (Scarpino / Calderella). Anem amb el repertori de la segona meitat. Sons de Mederos: “Mujeres” (Vals), “Gotán” (Tango), “Carta” (Melodía), “Sucede que” (Tango), “Cerezas” (Melodía) i “Mi única palabra” (Milonga surera). Creacions de Gelman: “ Fábricas – Y construí tu rostro, con adivinaciones del amor, construía tu rostro”, “Mujeres – Decir que esa mujer era dos mujeres es decir poquito”, “Gotán – Esa mujer se parecía a la palabra nunca”, “Carta – Te escribo en una hojita de papel”, “La Dueña – Ella estalla como el verano”, “La lejanía – Este aroma de vos / ¿sube? / ¿baja?”, “No ser sabe – Ese cantar casi río que cunde cuando”, “Comentario XVIII (Gardel y Le Pera) – Sucede que / de día / de noche soy el castigado por tu ausencia”, “Comentario XI (hadewijch) – Este deseo de soledad con vos / amor”, “Certezas – A ver cómo es. Estaba quieta la inquietud por una vez”, “Cerezas – Esa mujer que ahora mismito se parece a Santa Teresa”, “Pasa – No sé por qué te amo. Sé que por eso te amo”, “XIII – Eres mi única palabra no sé tu nombre”. I els bises. Al poc d’acabar, Mederos i Gelman fent el cigarro, que ja tocava, fora, mentre xerraven plàcidament amb els assistents a l’acte, encantats d’haver-hi anat. Enmig d’ells, el vell amic Paco Ibáñez. També, com l’anomena Juan, La Senyora, que hi estigué allà des del primer instant. La Senyora és també coneguda per la inspiració, la musa.
