Casa America Catalunya

(Article del director general de la Fundació Casa Amèrica Catalunya, Antoni Traveria, publicat a El Periódico de Catalunya el 12 de novembre) A ningú li haurien de sorprendre ja els excessos verbals, de forma i fons, del president Hugo Chávez. Ni ha estat la primera ocasió ni serà l'última a aconseguir centrar l'atenció sobre la seva persona amb la intenció última de dinamitar el possible èxit de qualsevol trobada internacional. Durant els dies previs a la celebració d'aquesta 17a cimera iberoamericana, el president veneçolà va insinuar que no assistiria a la trobada de Xile, ara sí ara no, per al final ser-hi present. Claríssim.
 
Tot just trepitjar territori xilè es va marcar una ranxera per a alegria dels periodistes i va iniciar en aquell instant la seva imparable carrera cap a la fama mediàtica, fins a culminar en el matusser i desagradable incident de la clausura, prefixat en la seva agenda, però aquesta vegada amb conseqüències per a la seva estratagema. Amb el que no comptava Chávez era amb l'adequada, educada i encertada resposta del president espanyol, i molt menys, amb la reacció pública d'enuig del rei Joan Carles.
L'espectacle és inherent al personatge. El seu protagonisme messiànic, ple de tòpics antiimperialistes, li confereix rèdits polítics que explota per a consum dels seus fidels seguidors. Però alhora genera hostilitats, amb aquella gran capacitat que té per fer amics, en països on hi podria haver una certa consideració a alguna de les seves polítiques. Chávez pretén que el considerin l'hereu de Fidel Castro però li falta, entre moltes altres coses, consistència intel.lectual. No hi està a l'altura. Castro ha tingut l'astúcia i intel.ligència, des de fins i tot abans del triomf de la seva revolució a Cuba, de mantenir la seva influència sense el valor de recursos naturals afegits, sense necessitat d'una conjuntura en què el barril de petroli s'acosta als 100 dòlars.Des del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero s'han impulsat polítiques eficaces de cooperació al desenvolupament amb tots els països de l'Amèrica Llatina presidides pel respecte i la no-ingerència en els afers interns dels seus governs. El diàleg americanista no exempt de conflicte en substitució del model de confrontació i intervenció paternalista aplicat com a màxima en els governs del Partit Popular. José María Aznar va viatjar a Veneçuela la setmana passada. Fidel al seu costum, i sense importar-li gens ni mica el paper que hauria d'exercir com a expresident, va dir tot el que li va venir de gust d'una manera clamorosa contra Chávez. I és clar, Chávez no va desaprofitar l'envit d'Aznar per tornar-li la cortesia de forma explosiva, com no podia ser d'altra manera. Una metxa per dinamitar una cimera en què els acords assolits resten protagonisme al discurs chavista a la regió.
Encara que Chávez s'ho hagués proposat, aquest incident no eclipsa ni enfosqueix els significatius acords assolits en una cimera que tenia com a eix central la cohesió social. O dit d'una altra manera, en paraules de l'amfitriona Michelle Bachelet, "legitimar el sistema democràtic mitjançant l'atorgament de protecció i igualtat d'oportunitats per als seus ciutadans i ciutadanes". Unes mesures consensuades en la seva declaració final i en el pla d'acció per ser implementades que atorguen credibilitat a la realització d'aquest tipus de trobades i que aconsegueixen acostar-se de forma real, aquesta vegada de manera nítida, a les inquietuds i necessitats de les persones.Així, s’acorda el desenvolupament del primer Conveni Iberoamericà de Seguretat Social, del qual es podrien beneficiar més de cinc milions de llatinoamericans, reconeixent a més el dret que assisteix qualsevol treballador a sumar totes les seves cotitzacions realitzades en diferents països al final de la vida laboral. Es contemplen també reformes tributàries perquè des dels estats es disposi de recursos propis per enfrontar la desigualtat "que conspira contra el creixement econòmic, que mina el sentit de pertinença". Fins a 53 compromisos de rellevància en un pla d'acció pragmàtic que ara haurà de ser aplicat per cada un dels països perquè les definicions es concretin en la pràctica davant els greus desajustos de la regió. I és que segons les dades de la Comissió Econòmica per a l'Amèrica Llatina (CEPAL) "el model neoliberal, sostingut pels Estats Units, ha condemnat a la pobresa 209 milions de persones, i a la indigència 81 milions". O en paraules de la presidenta Bachelet: "El 1980, quatre de cada 10 llatinoamericans vivien en la pobresa. El 2006, quatre de cada sis segueixen vivint en la pobresa". També a la Veneçuela del president Chávez.