L'escriptora i il·lustradora mexicana Monique Zepeda és tota una referència en l'àmbit de la Literatura Infantil i Juvenil (LIJ). Autora de diversos llibres infantils com “El cuaderno de Pancho” o “Kassunguilá” i també de publicacions dirigides al col·lectiu de mestres, aquesta pedagoga i psicòloga clínica infantil ha participat en les recents jornades sobre el gènere “Cuentan que cuentan”, organitzades per Casa Amèrica Catalunya. Ferma partidària que els textos infantils no amaguin la realitat per molt dura que sigui –“els nens són un filtre molt rigorós”, adverteix–, Zepeda celebra l'avanç de la LIJ a l’Amèrica Llatina, “fet que permet produccions més atrevides i no tan “roses”. En la següent entrevista, l'escriptora advoca per l'educació com a fórmula per protegir als nens de les calamitats que ens envolten. “Si els apropem les paraules, els nens les poden prendre. I amb paraules hom es pot armar com a persona”.
Monique Zepeda, escriptora i il·lustradora mexicana de literatura infantil: “No cal ocultar res als nens: la infància no es pot preservar en una càpsula”
Quines sensacions li han deixat les jornades “Cuentan que cuentan”?Ha estat una iniciativa molt afortunada. La lectura dels ulls d'Europa sobre Llatinoamèrica –i no al revés: nosaltres sempre mirem a Europa– és un senyal d’altres i millors temps, d'una integració multicultural saludable per als dos costats i d'un reconeixement del que passa allà, d'aquest moviment tan fresc.La LIJ llatinoamericana és molt aferrada a la realitat o abunden els intents d'evitar-la per la seva duresa i complexitat? No es tracta d'evitar la realitat. Passa que la realitat es filtra i es cola a través del que un necessita comptar. I el que un necessita comptar, almenys en el meu cas, són coses que tenen a veure amb les espines del que passa a l’Amèrica Llatina: amb el dolor dels nens indígenes, la pobresa, la fam. A vegades coincideix aquesta realitat amb la necessitat d'escriure-la. I a vegades passa que l'universal i l'humà es filtra a través d'aquest context. Encara que en la il·lustració estigui present l’Amèrica Llatina, el que s'està parlant és universal i funcionaria aquí o al Japó i no té a veure amb el context. Així succeeix en alguns dels meus llibres, on el tema poden ser les grans pèrdues, els dolors, i això se sent en qualsevol continent. Per exemple, en un llibre meu de ‘art-objecte', “Kassunguilá”, els objectes tenen a veure amb la meva realitat, amb les joguines amb les quals vaig créixer, amb objectes d'ús quotidià a Mèxic... I la història que es compte, que és la capacitat de reparar-se a si mateix, és universal, encara que el context, l'entorn, l'escenari, siguin molt localistes. Ocorren els dos factors. Permanentment. I com a il·lustradors o escriptors el que passa és que es filtra tot: l'humà, l'universal i el context. Tots estan en plans superposats.Com cal traslladar la realitat de Mèxic als nens? La situació del narcotràfic a Mèxic és aclaparadora. Fa uns quants anys, quan per als ulls dels nens ja era visible, ho vaig incorporar en una novel·la com un personatge que es topa amb un esdeveniment relacionat amb el tràfic de drogues i com percep amb sorpresa que tan a prop del seu món i tan lluny del seu cor estigués passant això. Cal filtrar-lo per als nens, però, repeteixo, les històries es compleixen a si mateixes. I si la història necessita comptar-lo, si és un ingredient d'algun personatge, doncs haurà de comptar-lo. Els nens són molt més aguts del que pensem: no els amaguem res, estan immersos en la cultura, en les notícies. Afortunada o desafortunadament, no hi ha moltes maneres de filtrar-lo, de preservar-los de tot això. La infància no és pot preservar en una càpsula.Comparteix la sensació que la LIJ semblaria una literatura de segon ordre?Ja no. Els temps han canviat per a la LIJ. Fa uns anys sí que passava. Era com una categoria menor de la literatura, però em sembla que almenys a Mèxic i a l’Amèrica Llatina això ja no passa. Hi ha un auge enorme, hi ha moltíssimes editorials, la producció és gegantina. Hi ha un gran lloc per als llibres per a nens. La majoria de la població llatinoamericana són joves i nens. És un “tros de mercat”. Sempre hi haurà qui pugui mirar aquesta literatura com una mica menor, però això passa quan no tenen nens. En el moment en què tenen nens i poden veure què ocorre en la ment d'un nen, es torna molt interessant i els llibres per a nens deixen d'estar classificats com a menors.És Llatinoamèrica la punta de llança de la LIJ en el món?Jo no diria que és la punta de llança, però pel volum del mercat hi ha produccions més atrevides. Durant molt temps, Espanya va ser un model del que es podia fer en llibres per a nens. I a l’Amèrica Llatina, pel que observo, pel nombre d'editorials, que s'han multiplicat, s'atreveixen a publicar temes que no són molt “roses” i a abordar les coses per a nens des d'altres angles amb una enorme qualitat literària i amb il·lustradors talentosos de debò. S'ha capgirat tot per veure aquest mercat. Ha estat molt afortunat. El beneficiari últim és el nen, que té ara un univers molt més ampli on escollir, on hi ha ‘literatura literatura' i no només pedagogia, “et vaig a ensenyar, et vaig a educar, et vaig a ensinistrar...” No, no, és “et vaig a comptar alguna cosa”. La tradició oral llatinoamericana com queda reflectida en aquest fenomen?Influeix. Està en el rerafons, és la cadència que és al darrere del que s'està escrivint. Mèxic pot arribar a ser un país de ‘lectors lectors' perquè existeix una tradició oral important. Encara ens falta camí per recórrer, però, efectivament, la tradició oral obre la bretxa per a la literatura.Li inquieta l'auge dels mitjans audiovisuals? És una competència forta. La televisió és un mitjà amb uns avantatges gegantins. Però el llibre té una condició d'intimitat que no tenen els mitjans audiovisuals. La possibilitat de trobar-te amb tu mateix en una imatge o en un relat ni tan sols passa en una pel·lícula, en el cinema. A més d'escriure, fa il·lustracions. Com funciona aquesta dualitat?Sóc il·lustradora per atzar, ho sóc perquè no sé dibuixar! Ho vaig haver de plasmar d'una altra manera...És a dir, que no fa falta saber dibuixar per poder il·lustrar...El que jo vaig fer va ser “art-objecte”. Aquest és un altre canal. Em sento molt honrada que m’anomenin il·lustradora (riu). El que jo vaig construir són grans escenaris amb molts objectes i molta riquesa, però ambdues facetes són independents. Un pot ser escriptor i tenir tota la riquesa posada en la lletra, en la tinta, i un altre pot ser il·lustrador i aportar una cosa enorme a un text, habilitant-lo, fent-lo viure. Són dos canals. I en alguns dels meus llibres els he compartit, i és preciós!.També és autora de llibres dirigits al col·lectiu de mestres. Està tan estesa la desmotivació del col·lectiu i si és així com recuperar la seva autoestima?Això té a veure amb l'àmbit polític. Des de l'interior del mestre, ocorren processos de desànim: el ‘síndrome del cremat', poc reconeixement, salaris insuficients, el desgast permanent... Un dels meus textos, “Professió mestre”, té a veure amb les eines invisibles dels mestres, que no estan en el currículum, que no són tècniques pedagògiques, que no tenen res a veure amb aplicar tècniques a l'aula sinó en com buscar en la font que encara tenen viva alguna cosa que permeti fer el seu treball amb el cor. I amb la competència científica, per descomptat. Però la pura competència no és suficient per mantenir...Està dient que un mestre sense passió......no serveix. Els nens són un filtre molt rigorós. Un nen percep quan no ets genuí, quan no estàs viu, quan ja estàs més mort que viu, i ho percep i ho rebota. Perceben clarament la diferència entre un text literari i un pedagògic. Quan la intenció és educar i no entretenir, i no divertir, i no comptar... Ho perceben molt ràpidament i no hi ha manera de “enganyar-los”.Com veu el futur per a l'actual generació de nens?Almenys en la realitat que em toca viure, espero que els nens tinguin més capacitat de dir el que els passa i el que senten i que així estiguin menys exposats a riscos. Si tenen més alfabet amb què nomenar-se, poden preservar-se millor del que passa en el context. I em refereixo no només a aquests temes del narcotràfic: l'abús infantil, la violència familiar... un munt de coses que passen al món. A vegades, no tenir paraules per nomenar-les et posen més en risc. No sé quin serà el futur, però si crec que si nosaltres els apropem les paraules els nens les poden prendre. I amb paraules hom es pot construir com a persona, com a subjecte. Tant de bo que així sigui.
