En aquest tercer lliurament de la seva intervenció a Casa Amèrica Catalunya, Myriam Rodríguez, exguerrillera de l’M-19 colombià, aborda una de les qüestions fonamentals –i molt escassament tractades– per entendre les interioritats dels moviments armats en aquest país llatinoamericà: el paper de la dona en les guerrilles. El panorama, segons l' opinió de Myriam Rodríguez, no pot ser més descoratjador: també en el si dels grups armats, ja siguin les FARC o els paramilitars, es reprodueixen els esquemes de domini masculí. (Myriam Rodríguez també és viuda de Carlos Pizarro, el comandant de l’M-19 que va liderar el seu abandonament de les armes i conversió en moviment polític, essent assassinat quan al 1990 era candidat a la presidència del país).
Myriam Rodríguez, exguerrillera de l’M-19 colombià: “Malgrat la presència de dones, les guerrilles tampoc combaten els estereotips de gènere propis d'una societat patriarcal” (III)
La negociació de pau més important que ha viscut Colòmbia en els últims temps va ser la de 1990. Va donar origen a una nova constitució al 1991, essent l'Estat Social de Dret l'element de fons. En aquest procés van ser 4 els grups guerrillers desmobilitzats. Anotem el següent sobre la presència de la dona en cada grup guerriller: Moviment 19 d'abril, (M-19) -presents des de la seva fundació-; Exèrcit Popular d'Alliberament (EPL) -de col·laboradores a combatents-; Quintín Lame (d'origen indígena) -entre la igualtat del comunitari i el desconeixement de la guerra, el que les oculta-; i el Partit Revolucionari del Treball (PRT) -amb reduïda presència femenina-. D'aquestes negociacions, les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) i l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN) es van mantenir al marge, argumentant falta de garantia, davant l'extermini del qual estava sent objecte el partit polític d'oposició, la Unió Patriòtica que va perdre més de 400 militants en la seva curta vida política. 30% de participació femeninaSobre la dona en la insurrecció armada, es considera que actualment hi ha un 30% de participació femenina. No obstant això, en el procés de negociació que es va dur a terme al 2.000 durant el govern d'Andrés Pastrana, només una dona va ser escollida pel grup guerriller per integrar la Comissió Temàtica. Va ser Mariana Páez, qui juntament amb 9 homes va estar encarregada de rebre les comissions provinents de diferents parts del país per a les audiències. Dins de les FARC, amb aquest grau de participació, va ser l'única dona inclosa en el procés de negociació: era evident la marginalitat del rol assignat.En la lluita armada insurreccional en general, el fet de participar com a guerreres no significa que les organitzacions combatin els estereotips de gènere d'una societat patriarcal. En el cas de les FARC, la participació femenina no ha anat al parell dels drets de les dones. Per això no s'han inclòs dones en les taules de negociació. Això vol dir que les nocions del masculí i el femení segueixen operant en l'imaginari dels combatents.Dones en els paramilitarsAra bé, la forma com els grups d'autodefensa integren a les dones en les activitats de la guerra presenta algunes diferències en comparació de les FARC. En primer lloc, la quantitat de dones a les files paramilitars és molt menor: les autodefenses gairebé no recluten dones i, quan ho fan, les condicions en les quals hi participen són diferents de les dels homes. Una dona excombatent explica de la següent manera l'escassetat de dones a les files: "Perquè moltes vegades en la classe militar, que són de dos mesos, si hom no passa les pistes et maten; o pel comportament, també et maten. Per això gairebé no hi ha dones als ‘paras'... O en altres parts not’hi accepten, perquè un és civil és un i l’altre combatent". Aquest testimoni sustenta el fet que les autodefenses no combaten els estereotips de gènere, que assignen a la dona la seva realització en el privat i la seva exclusió de la guerra. L’arena pròpia del femení és el que es comprèn com a "civil" i per això, el que existeixin dones combatents genera contradiccions, així, és millor que no n’hi hagi. L'autor Joshua Goldstein, diu: “deixar a la dona tornar-se guerrera podria amenaçar la dominació de l'home sobre la dona. Així és com les cultures patriarcals limiten la participació de la dona en el combat”. A les files paramilitars a Santa Fe de Ralito no hi va haver cap dona concentrada com a comandant. I es va poder observar que en aquestes files, on hi ha entre un 10 i un 15% de presència femenina, gairebé és impossible assolir posicions de comandament. “Seria contradictori que grups armats que no s'han preguntat sobre la situació dels drets de les dones vinguin de la nit al dia a incloure-les en processos de negociació. Probablement els grups armats no són els interlocutors més apropiats per abanderar aquestes causes. No obstant això, la pertinència sobre la seva presència en les taules correspon a altres criteris. En el moment de fer la transició cap a la pau, les dones que van participar en la guerra es troben amb grans dificultats per reinserir-se a la vida civil i per sortejar amb èxit aquestes dificultats. Cal la inclusió de dones que fixin condicions.” (Informació presa de Reliveweb. “Les dones en la guerra i en la pau. El que tenen de femení les FARC i de la AUC”) Molt escassament, per no dir mai, en els alts nivells de negociació les veus de les dones i la seva experiència en processos de prevenció de conflictes, reconstrucció i rehabilitació, s'han tingut en compte, però aquesta situació no només es presenta en el cas colombià, sinó arreu del món. Això pot traduir-se en què la participació de les dones segueix sent baixa en els espais de la decisió política. (“Ruta Pacifica de la Dones”. Publicacions Oficina de Comunicació)
