Casa America Catalunya

Per això, hàbilment, han aconseguit mostrar Colòmbia com a una de les democràcies més antigues d'Amèrica, malgrat ser una nació amb les desigualtats socials més grans del continent. Preguntem-nos: quina ha estat la participació de la dona en aquestes guerres i en la construcció de la pau? Les dones, en aquesta història, hem estat art i part, tant en la guerra com en la pau. Curiosament, Colòmbia va ser el primer país del món a atorgar-li el vot a la dona. Va ocórrer a Vélez (Santander, Colòmbia) al 1853, quan s’hi va declarar estat sobirà, però la legislació va passar desapercebuda per a les mateixes dones i va morir per inèrcia al 1860 El reconeixement dels drets polítics de la dona al nostre país és el resultat d'un procés lent i dolorós. El vot femení va ser negat dues vegades, al 1944 i al 1946, i finalment va ser atorgat al 1954, també curiosament durant l'última dictadura que ha patit Colòmbia, la del General Gustavo Rojas Pinilla. Però els drets de la dona, encara són, en la pràctica, vulnerats o no reconeguts. Generació de rupturesEn la història del món hi ha hagut generacions cridades a canviar les coses. La nostra, com altres, va ser, definitivament, una generació de ruptures. Tot el temps que vam viure era revolucionari: el pensament, el comportament, les arts, la literatura, la música, l'aparença. Tot respirava inconformisme, canvis, transformacions, la no acceptació d'establiments que no funcionaven i de compromisos només per conveniència. Donar un tomb era una necessitat imperativa. El nostre rumb, definitivament, era la revolució. El món tal com l’havien dissenyat i establert havia de canviar. I aquest canvi era imminent. Aquest va ser el compromís de la nostra generació.Permetin-me ara explicar-los alguna cosa de la meva experiència personal. Després del meu matrimoni d'amagat de la meva família i del meu viatge a Nova York quan tenia 17 anys, vaig passar a ser una dona que va participar a les marxes contra la guerra del Vietnam i contra les dictadures del Con Sud a l’Amèrica Llatina. En l'aire de la ‘ciutat de tots’ estava latent el que els Estats Units difícilment havien acceptat: la lluita pels “Drets Civils” i la reivindicació d'aquests drets, malgrat el sacrifici de Martin Luther King i de Malcom X.  Jo era al costat d'aquesta lluita antirracista. Creia que la justícia era la forma més digna de viure la vida. Admirava personatges com el Che Guevara, Camilo Cienfuegos i Fidel Castro. Havia conegut al meu país la història de Camilo Torres, el capellà guerriller que havia estat excomulgat per l'església, i la dels capellans rebels de Golconda, i havia vist també, en auge, un moviment estudiantil fort i cohesionat.L’entrada a l’M-19En tornar a Colòmbia i poc temps després de conèixer Carlos Pizarro, vaig sol·licitar la militància al moviment guerriller M-19 i encara que ell s’hi va oposar, no era jo persona dissenyada per viure una vida passiva. L’M-19 s'havia creat estratègicament com una guerrilla urbana i encara que els aparells militars eren molt difícils de mantenir-se en els centres urbans, calia tenir en compte per operar eficientment que Colòmbia és un país de ciutats, on es concentra la major part de la població perquè aquí estan els centres econòmics, polítics i la indústria amb la seva població obrera i amb els moviment estudiantils.  Tanmateix, després dels períodes de violència viscuts, els centres urbans havien crescut desmesuradament en acollir poblacions senceres desplaçades per la guerra. Ja arribarien els temps de replegar-se, quan la impossibilitat de romandre a la ciutat ens llancés a les muntanyes, però aleshores pensàvem que estaria tan avançada la revolució que no seria per molt de temps. Tradicionalment, les guerrilles rurals a Colòmbia havien estat marginades dels processos polítics. En aquesta matèria, l’M-19 havia de trencar aquest silenci i fer propostes al país. Calia posar cares a la revolució i calia acompanyar les lluites dels treballadors i vincular-s’hi. Considerava saludable per a la democràcia trencar el bipartidisme i crear manifestacions polítiques diferents, ja que l'oposició existent eren les guerrilles i un Partit Comunista d'orientació marxista-leninista, distant del llenguatge nacional. Les guerrilles estaven conformades per grups transhumants d'homes carregats de necessitats, intentant sobreviure, i sense poder plantejar enfrontaments d'envergadura ni cap alternativa diferent de canvi, i menys ingerir en la política nacional. Els cops infringits per les forces militars i les divisions internes els marginaven encara més.El naixement de l’M-19 va ser innovador, donant-se a conèixer a través d'una campanya en els principals diaris del país, tot promovent un producte que s'anunciava contra la mandra, la inèrcia i els paràsits. L'audaç robatori de l'espasa de Bolívar de la casa museu de Bogotà fa que l’M-19 es presenti a la vida pública. Després l’M-19 nodreix el seu accionar militar, recollint les experiències operatives dels militants que es van sumar a les nostres files provinents dels Tupamaros de l'Uruguai i els Montoneros de l'Argentina, després dels cops militars que van patir les guerrilles del Con Sud.Militància i clandestinitatA finals de l'any 1969 es realitza la “Operació Colòmbia”. L’M-19 sostreu del Cantó Nord més de 10.000 fusells a través d'un túnel que es construeix des d'una casa veïna. El Cantó Nord és la principal base militar del país, on es concentra el Batalló d'Infanteria, l'Escola de Cavalleria i l'Artilleria. Amb l'audàcia d'aquest cop, directe a l'exèrcit, es va desencadenar una de les onades de repressió més grans que ha viscut la història colombiana.  Ràpidament, i a temps, havia aconseguit escapar-me en companyia de les meves dues filles, la més gran de 7 anys i la petita de 8 mesos d'edat. Caminava entre els piquets de soldats que inundaven la ciutat, amb una petita borsa on portava els bolquers i els biberons de la meva filla i dues granades de fragmentació.Per a  la seva seguretat, havia deixat les meves filles amb la meva família. La persecució era implacable i l'únic camí que em quedava era la clandestinitat. I tot i així, la clandestinitat res garanteix. Amagar-se, intentar canviar hàbits i espais, allunyar-se de tot el que és la teva vida, els teus fills, els teus pares, el teu treball, i intentar per tots els mitjans no ser reconegut. No deixar-te temptar per res, no intentar res, perquè tot ho posaves en perill.  Això de viure amagada a la ciutat, definitivament em va esgotar tant que ràpidament em van traslladar i vaig acabar amb altres companys fundant les guerrilles mòbils de Santander, departament de la zona nord-oriental de Colòmbia. Allà vam iniciar una escola d'instrucció política. Però la de Santander va ser una experiència no gaire llarga. Érem 10 en total, 7 homes i 3 dones i estàvem armats, tots sense excepció. Com si no si érem clandestins? Transcorregut un temps vam ser detectats, o delatats per un dels nostres alumnes. Aquell matí, després d'un combat i atesa la precarietat del nostre armament, ens van capturar. Ens van dur en helicòpter a la Base Militar de Cimitarra, on vam estar sotmesos a tortures durant 23 dies. Posteriorment ens van traslladar a les presons...