Segona part de la intervenció de Myriam Rodríguez, ex-guerrillera de l’M-19 colombià i vídua del líder d'aquest moviment, Carlos Pizarro, assassinat per un sicari dels paramilitars quan era candidat a la presidència de Colòmbia. En el marc de l'exposició “Ya vuelvo. Carlos Pizarro, una vida per la pau”, organitzada per Casa Amèrica Catalunya i M-Art, Myriam Rodríguez ha trencat el seu llarg silenci. A la primera part de la seva conferència, la ponent va abordar els seus inicis en l’M-19. A continuació, Rodríguez relata com la presó i la guerra van passar factura als activistes de l’M-19 i fa autocrítica d'algunes decisions adoptades per la guerrilla. Entre elles, la de rebutjar un acord de pau a principis dels 80 per a anys més tard negociar “al cost que fora” un alto el foc. Són les reflexions d'una dona que va participar en el conflicte armat de Colòmbia.
Myriam Rodríguez, exguerrillera de l’M-19: “Les guerres són brutes, la seva durada prolongada les degrada cada cop més i Colòmbia duu en guerra més de 50 anys...” (II)
L’M-19 va convertir la presó en una tribuna. Des dels Consells Verbals de Guerra –judicis de militars a civils– s'arengava. Es van denunciar tortures i desaparicions. A les presons es van fer propostes polítiques i vagues i es van promoure mobilitzacions per l'amnistia. S'havia iniciat un important treball polític amb sectors sindicals, indígenes i populars, des d'on es va llançar la proposta d'una Amnistia General i Incondicional. Va ser l'any 1982, durant el govern de Belisario Betancur, quan finalment es va aprovar i les presons es van obrir per als presos polítics després de tres anys de detenció.A la reunió que es realitzarà després a Panamà, a la qual a la fi hi concorren tots els quadres de l’M-19, els expresos polítics i els combatents que s’havien retirat al sud de país, es decideix que no havia condicions per a la pau i que el camí a seguir era continuar la guerra. Sempre des d'aquests temps he cregut que aquesta va ser una de les grans equivocacions de l’M-19. Optar per la guerra en aquell moment. Aquí, en aquesta decisió, es deixava endarrere tot un camí de suport i de conducció iniciat des de les presons. S'enterrava una esperança d'edificar una alternativa política nova i diferent, que era tot allò pel que sempre hi havíem lluitat. La guerraLa guerra és una bola de neu que, un cop llançada a rodar, ja ningú la pot detenir per gran capacitat, experiència o molt bona voluntat que es tingui. A poc a poc, el projecte que vam pensar a curt termini, on tornaríem a la construcció d'un país més digne i més just, on els nostres fills i els fills dels nostres fills, i tot un poble pogués alegrar-se, se'n va anar desdibuixant. La guerra va treure a relluir les seves facetes més tèrboles i va ser aleshores quan la mort ens va abraçar i vam veure desaparèixer, un a un, als nostres amics. La clandestinitat, la tortura i la presó van acabar separant-nos de tot el que volíem. Després, res va ser amable.La guerra mateixa, els seus llargs i continus temps, els seus excessos, les seves urgències i les seves necessitats, ens van mostrar com a poc a poc tot se n'anava degradant. Fins quan podríem resistir? Fins quan podríem mantenir la dignitat? Com vaig dir, l’M-19 va néixer amb una gran audàcia política i militar i amb una innovadora proposta nacionalista i democràtica. Però crec que li va tenir por a la degradació de la guerra ja que després d'haver-ne caigut no va tenir la possibilitat de trobar nous rumbs. Aleshores es va decidir signar la pau al cost que fora.Totes les guerres són brutes i el temps prolongat s'encarrega de degradar-les cada cop més. Colòmbia duu en guerra més de 50 anys, amb estadístiques i anàlisis que sorprenen: un conflicte que avui és el més llarg del món. Quan vaig néixer estàvem en guerra. Després, jo mateixa, cridada pels canvis, m’hi vaig integrar i després, malgrat que en diferents temps la nostra nació ha signat molts acords de pau amb grups insurgents de diverses índoles i amb paramilitars, la guerra no ha cessat. La meva intenció no és fer una apologia de la lluita armada. I encara menys de l'horror que cada dia ens porta. Crec que el principal valor que pot tenir aquesta ponència és el de la guerra i la pau vista des de la perspectiva de les dones. Podria dir que intento fer una apologia del respecte a les opinions diverses, del dret al dissentiment, al pensament lliure, a la possibilitat de fer realitat opcions polítiques noves, a jugar amb la creativitat humana, a una inclinació total a deliberar i parlar sense ser perseguit. I això és el que Colòmbia encara no ha pogut construir en la seva “democràcia”. Perquè quan en un país la seva classe dirigent no té com prioritat pensar en solucions intel·ligents als seus conflictes, trobant les causes que els generen per treballar-les i iniciar camins de construcció nacional, difícilment oferiran èxits els passos “pacificadors” a través de les armes.
