Després de participar al BCNegra 2020, l'escriptor argentí Nicolás Ferraro, una de les veus emergents de la novel·la negra argentina, ha visitat Casa Amèrica Catalunya i ens ha parlat del seu pas pel certamen i del gran auge del gènere policial i detectivesc a l’Amèrica Llatina.
Nicolás Ferraro: ’L'auge de la novel·la negra a Llatinoamèrica es deu a la violència i les seves conseqüències’
Quin balanç fas del BCNegra?
La veritat és que el BCNegra és un esdeveniment que es nota molt la preparació que té, els convidats, la curadoria que hi ha al darrere, amb la qual cosa és fàcil i interessant treure’n conclusions i noves experiències a les taules. A nivell particular és com estar al Camp Nou, és posar a prova moltes coses que hom ve gestant i adonar-se que molts cops les realitats són força semblants, les mateixes lluites d’aquí també hi són a l'Argentina. Certa coincidència política, certes ideologies que són de caiguda o que ja no funcionen, o també, aquelles que comencen a agafar pes i no ho haurien de fer. Aleshores, hom negocia entre el que és la part literària i la part social.
A què es degut l'auge de la novel·la negra a Llatinoamèrica?
En certa manera, a la caiguda del capitalisme, a la crisi de les institucions, a la violència i les seves conseqüències. Si pensem els relats previs al moment actual, el gènere negre té un component més pulsional: sempre és algú que volia a l'esposa de, o volia un botí determinat… Ara, però, podem veure que hi ha una violència latent i ja no cal pràcticament res perquè esclati ... Hi ha un cansament generalitzat que fa que aquesta violència acabi sortint per algun costat. En aquest contingut, en aquesta opressió, hi ha una catarsi o caiguda que es va gestant i que acaba per plasmar-se en els relats que escrivim.
Com ha evolucionat la novel·la negra?
Anteriorment era com fer un exercici de ficció. Si pensem en els primers que van començar el gènere negre, com Vázquez Montalbán, Sasturain i fins i tot Taibo, ells feien un exercici d'apropiació gairebé paròdic del que era la literatura negra. Aquesta figura del detectiu, que avui en dia és inconcebible per la crisi institucional, moral i ètica, és una figura literària més que real i avui el gènere negre abasta massa, és molt difícil dir què és i que no és gènere negre. Molta gent diu que les seves obres no són gènere negre perquè entenen que estem parlant de novel·la policíaca. I no és pas així. Però què és gènere negre? Té a veure amb cert contingut violent, de crisi, amb la confiança i amb cert codi, i que el món actual fa difícil que hom sostingui la confiança i certes postures.
L'optimisme i una esperança en el futur són incompatibles amb el gènere negre?
No, és fàcil pintar un món lluminós si el relat és un conte de fades. Ara bé, ¿què passa si malgrat mostrar tot aquest món enfosquit, tota aquesta podridura, al final del camí mostro alguna cosa que sembli una esperança? Res és el que sembla, aleshores potser no pas tot està tan malament. El gènere negre es centra en la part fosca o en el descobriment del que som capaços, i potser, malgrat tot això, a la fi del dia podem seguir donant un cop de mà per aixecar a algú i no per trencar-li la cara. Crec que té a veure amb aquesta negociació.
Per on va a anar la teva propera novel·la? ¿Pot ser Barcelona un bon escenari?
Després d'estar un parell dies en una ciutat hom comença a descobrir que totes tenen la seva part fosca. Per escriure necessito tenir certs coneixements, sobretot perquè a mi m'agrada molt l'oralitat, i per poder captar-la en una ciutat que té molts disparadors per les múltiples cultures que l'habiten i, sobretot, per la presència del català, necessito temps. És interessant veure què se n'està gestant a l’interior que hom desconeix, de manera que, automàticament, es veu com una amenaça doncs ets un turista que no coneix els carrers. El Raval és un escenari gairebé perfecte per a una novel·la negra.
Acaba de sortir a l'Argentina la meva novel·la El cielo que nos queda que de nou té a veure amb el narcotràfic, amb certes coses que no funcionen i amb la idea de la redempció dels errors. Tots sabem que aquest personatge li vendrà droga a algú que és un policia i en el fons volem que ho faci per veure què passa. La literatura, al capdavall, acaba sent un exercici d'empatia, és posar en pràctica què passaria si ens posem en les sabates de l’altra persona, deixar d'estar una estona als nostres caps i veure què passaria a l'altre costat. Jo vull posar-te al lloc de l’altre per situar-te en un altre perspectiva i compendre’l, perquè és fàcil separar a uns i els altres, però així no hi ha negociació i no es pot modificar el problema. Gran part de la força del gènere negre té a veure amb ensenyar les dues parts i adonar-te que hi ha un lloc de coincidència i que des d'aquí podem crear enteniment sobre nosaltres mateixos i sobre la societat que conformem i volem canviar.