Casa America Catalunya

Conscient de la importància de Barajas i Villamil a l’entorn d’en Monsiváis, Villoro no es va perdre la plática (xerrada, en l’argot mexicà) d’ambdós assegut a primera fila. Ni tampoc la introducció de Marta Nin, gestora de l’esdeveniment, quan comentà la gènesi de l’homenatge: “La seva mort em va agafar allà, preparant una exposició de Casa Amèrica Catalunya i Diego Celorio, agregat cultural del Consolat a Barcelona, em buscà els contactes. Quan vaig expressar la nostra d’homenatge, tots es brindaren a col·laborar amb nosaltres. Elena Poniatowska i Marta Lamas, unes altres amigues íntimes d’en Carlos, no pogueren desplaçar-se aquí per motius d’agenda, però tant en Rafael com Jenaro es buidaren sense conèixer-me. ‘El Fisgón’ em va obrir la seva casa i amb Jenaro passarem incomptables hores a Bellas Artes. Aquesta passió per l’intel·lectual i la persona és la que hem traslladat també aquí en aquest homenatge”. No hi ha dubte, ha estat així. Si algú no coneixia Monsiváis, ha quedat captivat per ell en boca dels seus més propers, tal com resumí Marta, adjunta a la direcció general de la nostra Casa. Villamil ho expressa a l’entrevista que poden llegir en aquest resum de l’any que publica el nostre web i Barajas, en qui centrarem el text, arrabassà a idèntic nivell de brillantor dels restants ponents. Hom diria que Carlos els inspirà o bé que sabia escollir el nivell d’amistats i ponia el nivell molt, molt amunt. Allà que començà el caricaturista ‘Fisgón’, a qui minvar en aquesta etiqueta és minimitzar en absoluta caricatura de brotxa grossa “Monsiváis era enginyós i sarcàstic inclús per anomenar als seus gats. A un d’origen xinès el batejà com Miau Zedong i una altra li va dir La Gata Christie…”. Barajas, molt posar al moll de l’ós intel·lectual mexicà, soltà perles precioses: “Inclús el moderat Octavio Paz confessava la seva passió per Carlos. Deia que els seus extraordinaris texts havien creat un nou llenguatge. Li semblava que havia llegit tots els llibres, tots els còmics i vistes totes les pel·lícules. El definia com ‘un gènere literari per ell mateix’. I aquest humor tan seu, quan deia ‘segur que Vicente Fox no em considera un intel·lectual’ i es guardava la resta de la frase…. Quan passejàvem pel carrer, la gent feia cua per fer-se una foto amb ell i demanar-li autògrafs. Després, em deia, ‘i pensar que ningú no m’ha llegit mai’ , perquè Mèxic no llegeix, però la seva guspira era popular, el poble el creia, l’escoltava, el coneixia, el seguia i respectava”.  Per força, l’enginy dels seus aforismes saltà aviat a la palestra: “Linda Egan, una crítica literària dels Estats Units, prepara un volum sobre les seves frases. Li sortirà ben gruixut, segur. Em ve ara una al cap, ‘un president no té dret a la infelicitat, perquè per això ja hi son els governats’...  Monsiváis disposava d’una memòria fotogràfica. Als vuit anys es sabia la Bíblia de memòria, s’ho imaginen?. A més, era capaç de competir a versos de Neruda amb el mateix Neruda... i corregir-lo!. Això va passar un cop que el poeta xilè vingué a Mèxic. A Neruda!. I Pablo li va donar la raó. Híjole !....”.  Davant d’anècdotes així, o et rius a cleques o se’t cau la barra de pur badoc, no hi ha terme mig. D’aquí, la interjecció admirativa ben mexicana soltada per ‘El Tafaner’ és ben justificada, no cal dubtar. Detalls d’aquest nivell justifiquen, doncs, que Barajas consideri “la seva popularitat fos abassegadora, però no explica tanta, tanta estima. Quan trèiem el seu taüt de Belles Arts, una multitud s’aplegava davant dels portadors per tocar-lo. Autèntica devoció de la massa que no llegia. Ho explico per ser el nostre Sant Patró de les Causes Perdudes Mexicanes, la definició perfecta de l’intel·lectual públic, aquell que assumeix un paper actiu en defensa de la societat, el punt de referència, l’autoritat ètica, independent, allunyada del poder....”.  ‘El Fisgón’ va extraure argumentari des de les arrels històriques de tal perfil: “Parlem d’una figura amb grans ramificacions a l’Europa i els Estats Units dels segles XVIII i XIX. Pensem en John Milton, Voltaire, Victor Hugo, Zola, Einstein, en paradigmes de l’acció per als que la inacció social resulta covardia. Gents com l’Unamuno espanyol rebel davant Millán Astray, al que s’enfronta per la llibertat i la cultura quan un altre callaria tement per la seva vida. Personatges com Noam Chomsky o Gore Vidal als Estats Units d’avui. Personatges capaços d’avançar en l’ètica i el coneixement humà”.  Abassegador altre cop Barajas, pletòric: “Davant la barbàrie, l’endarreriment secular i el cinisme: l’horror, el masclisme, el classisme, el racisme, la corrupció i aquest tipus de xacres; Mèxic estava urgit de rectitud i aquesta virtut l’encarnava Carlos Monsiváis. Les seves armes eren antitètiques: Ètica, persistència a la recerca de la veritat i fins i tot el do de la ubiqüitat. L’últim dia de la seva vida encara va anar a tres actes d’aquestes causes perdudes que aconseguí esperonar perquè molts d’aquells que el seguiren, l’escoltaren, reflexionaren sobre les seves opinions i pogueren canviar d’opinió. Aquest és el paper de l’intel·lectual públic, el seu impuls civilitzador. Fastiguejats de la vilesa humana, el que importa i ens basta és la fe d’un mateix. Passaran molts, molts anys fins que tornem a comptar amb un altre Monsiváis, però va crear escola. Com deia aquell graffiti del maig del 68, ‘la lluita continua’ perquè el seu és un llarg alè d’inspiració solidària per a les noves generacions”.  Arribat el torn de preguntes en aquesta magnífica atmosfera, Juan Villoro indagà pel futur d’El Estanquillo, el museu pòstum d’en Carlos. Resposta de Barajas, marmessor voluntari d’un Monsiváis traspassat sense realitzar testament davant notari en gest molt coherent: “El que s’exhibeix allà és només una part petita. Només faltaria, també era un gran col·leccionista... de tot. Comptarem 19.000 peces en una col·lecció de col·leccions. Comprava, segons ell, ‘el que m’arriba i crec que paga la pena’. Des de fotos fetes pel cineasta Eisenstein a litografies del XIX o retrats d’escriptors. Increïble. Tenim ja quatre exposicions en circulació i encara ens trobem catalogant...”.  Per pura curiositat, i d’Espanya o Catalunya, què en pensava?. Respon ‘El Fisgón’: “Era un crític implacable amb Aznar. Es burlava de la foto de les Azores. Els anomenava ‘Els Tres Esbojarrats’ i temia la seva política antiautonomista. Monsiváis era en contra del nacionalisme violent d’ETA i molt favorable a les posicions catalanes. Va tenir una relació propera amb Manuel Vázquez Montalbán, va escriure alguns texts sobre cultura catalana i mostrava un profund coneixement de la seva literatura, però amb l’espanyola arribava a l’obsessió, àdhuc arribà a donar classes a Oxford. Va ser proper a la comunitat espanyola a l’exili, en especial la d’arrel anarquista. Ja ho he dit, típic seu allò de les caixes xineses, sempre posar a prova l’interlocutor per saber si sabia tant com ell”.  Arribà a jugar així amb Francis Ford Coppola localitzant exteriors a Mèxic per un Cal·lígula que el cineasta mai no va arribar a rodar: “Suposo que el va avorrir del tema, ha, ha… Parlant de veres, a la fi de la seva vida, li interessava el procés de l’Europa ciutadana en construcció i la nostra deriva amb el narcotràfic, el neoliberalisme i el camí final des del capitalisme cap a un feixisme disfressat”. Des del públic, una veu jove, amb la frescor de l’edat, pregunta sense pèls a la llengua: I què fas quan el punt de referència se’n va?.  Rafael Barajas medita la resposta davant del futur personificat en aquesta noia: “Seria un pèssim homenatge a Carlos dir-te que se’n va anar i ja es va acabar tot. Ans el contrari, va sembrar una llavor que creix. Per exemple, aquella  columna ‘Por mi madre, bohemios’, que durant anys va escriure amb Jenaro Villamil, té avui èmuls a un bon nombre de revistes mexicanes. Carlos Monsiváis ha deixat un corrent de lucidesa”.