Casa America Catalunya

Començar a l’ensems amb Juan Villoro, por molt que l’escriptor xilè el consideri  fraternal, és ja un luxe. Juan és ja el Sant Patró de quants tenim el plaer d’apreciar-lo sense embuts a Casa Amèrica Catalunya i el desem en un altar. Que ell et presenti suposa entrar al cel de la millor mà. I sinó aquí queda la mostra.Villoro diu d’Skármeta: “Els seus 70 anys son plens i gairebé inversemblants. Va marcar molt la meva generació, als que ens miràvem en ell per ser escriptors i ens interessàvem per la seva fantasia d’aquells texts com Desnudo en el tejado o El ciclista de San Cristóbal. Roberto Bolaño s’inspirà en A las Arenes de Antonio com a llavor per a Los detectives calbeges. Volíem ser poetes de la vida, viure-la com una obra d’art, a la On the road de Kerouac. Entendre la vida com una experiència artística. Bolaño deia que Sàrmata era el Chéjov dels nostres temps pel que fa a la riquesa dels seus contes, talismans sagrats”.   La seva relació ve de llarg: “El vaig conèixer als meus 24 anys al seu exili de Berlín. Ja es poden imaginar el que significà la trobada per mi. La seva obra i els seus personatges suposen una recerca continua de l’art poètic i els protagonistes dels seus treballs volen viure de manera poètica. Fins i tot més tard va trobar la manera de ficar els seus poetes reals de referència a la ficció”. Tanta devoció i respecte en el pròleg d’en Villoro va esperonar Skármeta a que comencés la seva lliçó magistral sobre els poetes que més l’han influït amb un toc del seu humor característic: “Juan i jo som germans i aquesta fraternitat ha quedat ja anunciada a la seva presentació. Un germà no parla pas mai malament de l’altre, és clar. Té raó en Juan al dir que em sento fascinat pels poetes. El sentit de la meva literatura consisteix en fondre la gran poesia amb la subcultura popular”. O dit en sinònim, per tal d’aprofundir encara millor en el concepte bàsic, “assolir que aquesta cultura magnífica del passat sigui una moneda d’or que circuli amb normalitat entre la gent, que la comunicació sigui compartida. Per això els transformo en personatges de ficció. No faig les seves biografies, ni retrats versemblants, no els esgoto com a personatges reials. Els prenc, com a Neruda a ‘El Carter’, amb autèntic pudor. Em dic: ‘Aquest Neruda no és el meu Neruda, és el del Carter; Neruda és infinitament més gran. L’únic que demana el públic és tolerància. Aquí hi caben tots els Neruda de tothom...”. Antonio Skármeta explicà en clau íntima la seva experiència amb San Juan de la Cruz: “Era molt jove i tenia ma mare malalta. Estudiava el Càntic Espiritual de San Juan de la Cruz i als poetes místics. Aleshores escoltava Elvis Presley,  Bill Haley & His Comets, rock de primera hora, tot barrejat. La poesia aquella em va ensenyar que en el moment més fosc de la vida sorgeix la il·luminació. Aleshores vaig escriure El ciclista de San Cristóbal, el conte d’un noiet que pren part a una cursa ciclista sabent que la seva mare morirà. Intueix que si fa un esforç suprem i guanya, la seva mare sanarà. Aconseguirà per amor salvar la seva mare. El conte s’inicia com a descripció d’un xic de la seva edat que surt de nit, fuma, beu, balla, escolta jazz i per amor, aquell matí, arriba al punt de màxim patiment. Després de guanyar la cursa, torna a l’apartament i troba la seva mare asseguda. La mama li demana sal, perquè la sopa està sonsa....”. Salt en el temps, en la vida i les influències d’en Skármeta fins arribar a Gabriela Mistral, referència majúscula de la seva trajectòria: “La vaig admirar tant que vaig anar als Estats Units, on vivia, per veure-la i viure la vida del poeta, sense tenir jo ni un ral. Em va impressionar. Li acabaven de donar el Nobel de Literatura i allà estava, lluny del seu Xile del que tant hi havia escrit. Ella em va inspirar Una vuelta en el aire en la que m’encarrega, de manera personal, la missió de buscar una bandera xilena que embolcalli el seu taüt, ja que va emmalaltí de càncer i es trobava a les darreres fases. No desitjava aquesta solemnitat al ser poeta rebel, però la veia amb aquells sabatots, aquella bufanda llarga, i no m’hi podria negar. Em parlava de la seva poesia, em donava de menjar, em tocava i ho sentia com un bateig, una herència que en traspassava”.   Enmig de llicències literàries, anècdotes personals vinculades a Gabriela Mistral i Pablo Neruda i tombarelles del destí que marcaren la seva existència, Antonio Skármeta continuà delectant el públic aplegat a Casa Amèrica Catalunya abans de rebre un ‘70’ de xocolata ofert per Antoni Travería, director general de la nostra Fundació, i veure’s sorprès per les  chilean cookies amb les que Cristina Osorno, gestora cultural de la nostra Casa, imità les galetes xineses protagonistes en un dels seus darrers contes per a què els missatges plens de desitjos també arribessin a tan jove septuagenari.  La primera part de la crònica dedicada a la nit d’Skármeta a la nostra seu acabà amb Mistral i amb la poetessa seguirem, tot i que anys després, tornà a ser protagonista a La boda del poeta. Novel·la que Antonio ambientà a l’Europa del 1913, just abans de la I Guerra Mundial, encara que el creador la imaginés “usurpada per llatinoamericans abans d’emigrar cap allà. Jo mateix vinc de Dalmàcia, un reducte de l’Imperi Austrohongarès. Els joves dàlmates no van voler que els reclutessin i també fugien de la pobresa a causa de la dolenta collita de vi local. Com el meu avi, que acabaria a Antofagasta. Mistral havia estat cònsol al Brasil, Itàlia i altres destins diplomàtics i la ficció em va permetre endarrerir-la 40 anys abans en el temps amb l’objectiu d’atendre aquests emigrants. Gabriela tenia una terrible història personal al darrere: El suïcidi del seu primer amor, el pes de ser la ‘Santa d’Amèrica’, la mort del seu fill Chinchín –de qui encara no sabem si era o no adoptat-, el seu delit de maternitat, la seva contradicció sexual... I una bella obra, malgrat tot. O potser, fruit de tot plegat. El poeta deix una herència de construcció d’imatges que han d’ajudar la gent a viure”.  I arribem fins Pablo Neruda, en boca del nostre literat: “Amb ell, la relació resultà més banal. La meva admiració per la poesia creix al tenir un poetàs a dues hores de camí. Vaig anar a ca seva amb el meu primer llibre, El entusiasmo, sota el braç. Li vaig portar i em va demanar que tornés al cap de dos mesos. A les dues setmanes, ja hi era altre cop...  - Se l’ha llegit? – vaig preguntar Neruda. - Bo … - em contestà. Jo – comentà Skármeta- ja levitava de pur plaer. Li ha semblat ‘bo’.- Però això que et dic –continuà don Pablo-, no vol dir res perquè tots els primers llibres d’escriptors xilens son bons. Ja veurem amb el segon...  Continuen les anècdotes amb Neruda: “M’anava perfecte que visqués a la platja. Així, m’emportava les noies que m’agradaven fins allà, amb l’excusa que els hi presentaria Neruda. Es va convertir en la meva coartada de don Juan. Tinguérem una relació informal. Hi anava dissabte al vespre i no quedava cap altre remei que dormir després per la zona, abans de tornar l’endemà, ja m’entenen. Alguna d’aquestes aventures acabà en matrimoni amb dos fills, que avui viuen a Berlín...”. “Me gusta cuando callas porque estás como ausente…”. Residencia en la Tierra, Canto General, la poesia metafísica, la poesia sentimental d’en Neruda acabà per nodrir l’aparició d’El Carter de Neruda: “Don Pablo sabia interpretar els sentiments de la gent i era el seu sentiment perquè els estimava. El 1969 fou pre-candidat a la presidència de Xile. Simplement, perquè l’esquerra no es posava d’acord. En els mítings, ell feia discursos i la gent li demanava a crits que llegís poemes, cadascú aquell que més li agradava”. I aquí Antonio se’n va anar una estoneta per un altre camí: “Ara, l’Estat xilè gràcies al coure que Salvador Allende nacionalitzà i venem a Xina amb guanys brutals que permetrien reconstruir deu cops el país després del terratrèmol. I s’oblida o convé que s’oblidi. Ja està, ja he fet el meu míting d’un minut. Tornem-hi amb la literatura…”. Poc temps per a un exiliat de la dictadura, per cert. Salt enrere cap al jove Skármeta, aquell dubtós entre ser actor o escriptor: “Després la secundària, només sabia que volia comunicar. A l’escola d’Interpretació, vaig passar un examen de deu minuts davant d’una comissió de cinc persones amb La oda al aire de Neruda, és clar. A l’acabar, m’agafa el president de la comissió i em diu: ‘Ens ve amb La oda al aire i està més tens que una dona enmig d’un part. Aprengui a respirar, home. No diu que li agrada la literatura?. Doncs posi’s a escriure.”. Per sort, Skármeta seguí el consell d’aquell bon home.  Encara va tenir temps l’incansable xilè per explicar delicioses historietes de l’exili berlinès amb fills adolescents embotits en vells edificis, enfrontats amb el seu rock dur a velles neuròtiques alemanyes mentre el pare es dedicava a recaptar fons per a la resistència i la casa aplegava a tot aquell xilè passava per allà. O a desentranyar les interioritat d’El Baile de la Victoria, tan influïda per Jorge Manrique i Las coplas a la muerte de mi padre, amb una protagonista adolescent a la que han matat el pare sota la dictadura militar i que té la mare amb una depressió, “just en una edat quan la vida és complicada i tràgica”. I entranyable, el penúltim tripijoc entre pare i fill dels Skármeta. Quan Antonio li va dir al seu papà que anava a ser escriptor, al senyor li semblà una bona idea: “Totes les setmanes em lliures un text manuscrit i jo t’ajudo passant-te’l a màquina durant el cap de setmana”. Commovedor. Com bell va ser aquest 7 i aquest 0 de xocolata al que Antonio desitjà “traure el cero, no estaria gens malament”, abans de rebre un formidable aplaudiment com comiat de la sessió a Casa Amèrica Catalunya.