Arturo Ripstein és pura història del cinema mexicà i amb una forta tirada entre el públic, com va quedar demostrat a finals de novembre en el passi de la seva celebrada El lugar sin límites, pel·lícula dirigida el 77 que figura al número 9 entre la llista de les 100 millors de la història, segons opinió dels crítics del seu país. L’auditori de Casa Amèrica Catalunya s’emplenà per a la projecció i posterior debat sobre aquesta història de marginats socials que aixecà polèmiques a la seva estrena i que el seu director recorda com “una transgressió absoluta, que generava monumentals escàndols a despit meu, perquè aquesta no era la meva intenció”.
22/12/2010 / Barcelona
Novembre (28): Arturo Ripstein, pura història d’un cinema mexicà que ha deixat d’existir
A Ripstein el cinema li flueix per la sang. Fill de productor, es va criar enmig de rodatges. Potser allà desenvolupà aquesta modèstia gairebé malaltissa, que tant altera el semblant de la seva muller, la guionista dels seus films, Paz Alicia Garcíadiego, i aquest gest greu, fins i tot sec, sota el que amagat un fi sentit de l’humor, una ironia britànica, gens mexicana. Li encanta veure “l’altar de morts” a l’entrada de la nostra seu i ‘coincidir’ amb Monsiváis. Per començar la xerrada, inevitable la referència a El lugar sin límites, el film de culte que obre la secció paral·lela Cinema mexicà. Mirades compartides, situada dins del Festival de Cinema Independent de Barcelona. Ripstein ni es planteja per curiositat com haurà aguantat la seva obra el pas del temps: “Ni ho sé. No la veig d’ençà la vaig perpetrar. Em resulta molt dolorós revisar les meves pel·lícules un cop acabades. La vaig veure al Festival de Donosti i allà guanyà premis, però fujo ja dels festivals. Quin escàndol es va organitzar. Monumental, quina cridòria. El cinema produeix amnèsia, sempre i quan facis noves pel·lícules i jo ja en porto 40. El lugar sin límites tocava el tema frontalment, els transsexuals, la marginalitat, l’homosexualitat, una transgressió absoluta. Va tenir el seu pes social, fins el punt de que la pancarta que obria el pas a la primera manifestació gay al meu país portava per lema México, lugar sin límites”. La història darrere el film delectarà als cinèfils: “Jo enregistro contes, no tinc cap intenció d’anar més enllà. Era amic d’en Carlos Fuentes i a través d’ell, vaig contactar amb José Donoso. Luis Buñuel es va quedar amb el guió de El lugar sin límites i vingué a Espanya a la recerca del protagonista, un actor de burlesque específic al que tenia entre cella i cella. Com ha havia mort, es va desil·lusionar. Li vaig demanar a Buñuel que em deixés fer-la. Vaig pensar en José Luis López Vázquez, que accedí de molt bon grat, però el productor i l’ens oficial del cinema mexicà m’exigiren un actor local, amb el que vaig tenir que optar per Cobo. Un actor horrible, ficat en si mateix, drogoaddicte, amb el que vaig tenir una pèssima relació, al que vaig agafar dos o tres cops pel pit durant el rodatge, una boja perduda a la que demanava actuar a l’inrevés de com era realment... Es va armar molt de soroll, però ja no produeix escàndol. Ja no el pot generar, per favor...”. Tot ha canviat. A Mèxic i també, al seu cinema. Allà, per Arturo Ripstein, “la indústria ja no existeix. Ni hi ha demanda, ni hi existeix l’oferta: El cinema amb una mica d’ambició no es consumeix i el comercial vol ser Hollywood. Consti que hi ha cineastes de talent: Reygadas, Julián Hernández, Heinke. Ricardo Benet… En alguns casos cal que facin més pel·lícules. Altres no passen de les seves òperes primeres i d’aquí no se’n surten, son fruits de la casualitat”. S’hi troba en ells influència d’en Ripstein?. “No la veig, però reconec que formo part de la història del cinema mexicà. Fórem la fractura. Som néts del gran ‘Indio’ Fernández i fills del pitjor melodrama, barroer i de baixa volada, de lamentables valors. En el millor cinema d’avui hi queden els aires, les influències d’aquells que trencàrem amb tot allò dolent”. Amb Ripstein, al parlar de mestres, per força, topem de cara amb el mite Buñuel: “Don Luis era generós, però no va ser el meu mestre. Com a fill de productor, vaig gaudir dels meus privilegis. Els que em van ensenyar la pràctica eren espantosos i amb 16 o 17 anys, creia que els podia superar. Mai no vaig ser assistent d’en Buñuel, aquesta és una llegenda urbana. Tampoc ell va ser el meu guia. Buñuel era d’una precisió admirable. Assumpte de valors administrats pels jesuïtes: Respecte, amor, vocació. Què vols fer i què vols que la teva ànima digui. A més, era feliç a Mèxic perquè allà no busques, t’ho trobes. Recordo una anècdota molt surrealista. André Breton a casa de Diego Ribera, amb Leon Trotski, que ja és dir. Breton dibuixa una cadira i l’ensenya a un fuster per a que li faci. I l’home li fa tal qual, en perspectiva. Això no s’entén fora de Mèxic. La culpa és dels Beatles, que es van traure la corbata i aquí ja vam derrapar tots plegats...”. No li falta humor a don Arturo: Als prohoms del surrealistes, un país més surrealista encara de pur natural i aquell geni aragonès, al seu suquet, “tot i que Buñuel només era genial, per sort, una estoneta al dia. El que era fascinant d’ell, la seva capacitat per interrelacionar qualsevol cosa, de l’A fins a la Z. Un home ben singular”. I en què es manega Ripstein avui? “Acabo de rodar Las razones del corazón, amb guió de Paz, com no, sobre els últims dies d’una adúltera. És això, exactament, ben fàcil de resumir. O l’Univers hi cap en un fotograma o parlem d’un simple fotograma”. Com a membre de l’Acadèmia Espanyola del Cinema, es queixa “per no veure totes les noves produccions d’aquí que voldria, només ens arriben allà les de major èxit en la distribució, la qual cosa és prou diferent. M’encantaria treballar amb uns quants. Amb qui?. Recordo haver vist Días Contados al costat de Julio Medem i dir-li ‘aquell actor d’allà darrera és una bèstia’, al veure’l en una escena sense importància”. No li va faltar ull clínic a Ripstein. L’objectiu de la seva lent era Javier Bardem.
