(Entrevista publicada el 08/07/2008) El colombià Omar Porras, director del Teatro Malandro de Ginebra (Suïssa) i director convidat de la prestigiosa companyia ‘Comédie Française' el 2007, participa avui en el cicle de teatre iberoamericà organitzat per Casa Amèrica Catalunya, "Del Text a la Sala". Entre les obres que ha adaptat i muntat destaquen: "El Don Juan", inspirat en l'obra de Tirso de Molina; "Bodas de sangre", de Federico García Lorca; "Ay! QuiXote", una adaptació de l'obra de Miguel de Cervantes, o bé "Pedro y el Comendador", de Lope de Vega, la primera obra del dramaturg espanyol que es representa a l’emblemàtic teatre parisenc i per la qual el director colombià va rebre dues nominacions als Premis Molière de teatre, un dels guardons de les arts escèniques més prestigiosos del món. En la següent entrevista, Omar Porras exposa la seva concepció del teatre i intenta dilucidar els motius pels quals la seva obra encara no ha estat representada a Espanya: "potser perquè és un colombià qui munta una obra de Lorca en francès", s'aventura a assenyalar.
Omar Porras (Colòmbia), director de la companyia Teatro Malandro: “Haver portat per primer cop a Lope de Vega a la 'Comédie Française' és un acte històric”
Quines han estat les claus de la seva trajectòria, des que va arribar a París el 1984 fins a ser director convidat de la Comédie Française el 2007, passant pels ja 18 anys d'existència de Teatre Malandro a Suïssa?La clau és no utilitzar fórmules. Tal com va dir José Manuel Freidel, "tot el que tinc ho he robat a l'esforç". És difícil pretendre que aquestes coses ens passin quan som actors, i més quan som estrangers, llatinoamericans, que venim a Europa per formar-nos i on tenim molt per aprendre. És veritat que ens queda el consol de simplement poder aprendre, i moltes vegades només això ja és suficient, però el triomf és poder transmetre tot el que s'ha après, i poder transmetre-ho aquí, en aquest mateix continent. Les coses s'han donat a poc a poc, s'han anat fent amb pur esforç, amb temperament, a pols. Ha estat el mateix treball i el resultat d’aquest treball el que ha anat obrint portes, com per exemple la porta d'aquesta casa, avui, aquí.El seu treball és característic per la barreja d'elements moderns i tradicionals, i per la inclusió de referències de la cultura andina en el muntatge d'obres clàssiques. Crec que això és un fenomen de llenguatge: del llenguatge poètic, del llenguatge estètic, del llenguatge modern. La mundialització ens porta a crear noves formes i nous llenguatges dins de cada art, sigui pintura, literatura o teatre. Mai no vaig pretendre portar a escena elements folklòrics o arquetips. De manera espontània però també molt analitzada, les coses han anat arribant a partir de diferents necessitats. És curiós, per exemple, que jo no hagi muntat mai un text d'un autor llatinoamericà, però en un moment de la meva carrera em vaig acostar als textos clàssics espanyols. No era per facilitat de l'idioma –jo treballo en francès. És una història d'anada i tornada, perquè per poder crear-me un terreny com artista a Europa, vaig percebre que calia que jo parlés el vostre llenguatge, el llenguatge d'aquí. Això el va portar a treballar amb les obres de Tirso de Molina o Lope de Vega?Vaig arrencar amb Alfred Jarry i el seu "Ubú Rei", després Shakespeare, després Dürrenmatt, i va ser a poc a poc que em vaig anar acostant als textos espanyols. Lorca va ser el primer, però Lorca ja no és espanyol: és tan universal, és tan gran! Lorca és a Nova York, és a Cuba, a "El Romancero Gitano", a les pedres que respiren, al cosmos. Quan muntava "Bodas de Sangre", per exemple, vaig evitar per damunt de tot fer l'espanyolada: hauria estat totalment erroni pretendre conèixer alguna cosa sense conèixer-ho. Aquest muntatge arrenca amb la cançó "She's a Rainbow", dels Rolling Stones, i està situat en un univers pastoral, fora del context de l'Espanya franquista. Aquest ha estat un dels factors que més ha afectat l'obra de Lorca a França, Suïssa, i en general al sector francòfon europeu: s’ha tancat en una època històrica, en blanc i negre. I no, Lorca és color. Lorca és calor, no fred. "LorcaLorcaLorcaLor... calor", ho veus? I no obstant això, la seva obra mai no s'ha representat a Espanya...Si aquesta fos la meva terra, diria que "un no és profeta en la seva terra"... Encara que sí que ho és, perquè vaig heretar un Déu, un idioma, i òbviament aquesta cultura m'atrau. Hem intentat fer el possible perquè la nostra obra sigui vista aquí, però ha estat difícil per raons com, per exemple, que sigui un colombià el que munta un Lorca... en francès! Potser és per això. És un colombià qui munta un Quixot que dóna la volta al món, però un Quixot que no té armadura: és una lectura particular, diferent. Esperem en aquesta ocasió tenir més oportunitats per donar a conèixer el treball de Teatro Malandro a Espanya. I en tinc moltes ganes, perquè és fantàstic portar unes "Bodas de Sangre" de gira pel Japó i dir a les japoneses que "yo no tengo la culpa, que la culpa es de la tierra y de ese olor que te sale de los pechos y las trenzas", però poder cantar això aquí seria deliciós. Haver portat per primera vegada a Lope de Vega a la Comédie Française, haver portat a aquest il·lustre cavaller de les lletres espanyoles a ‘la casa de Molière', va ser un acte històric. Ho vaig fer més per ser ‘teatrer' que per ser llatinoamericà, per pura responsabilitat històrica. Quina pena que no hagi estat un espanyol qui ho fes! Però Lope de Vega va viatjar a la colònia, va travessar l'oceà, es va alimentar de la serralada, va créixer, i està de tornada parlant francès. Si per venir a Espanya no tinc el crèdit com a director del Teatro Malandro, almenys tindré el crèdit de la Comédie Française i de les dues nominacions al Premi Molière de "Pedro y el Comendador".
