(Entrevista publicada el 09/07/2008) El director teatral colombià Omar Porras ha participat en el cicle de teatre iberoamericà que organitza Casa Amèrica Catalunya fins al mes d'octubre, "Del Text a la Sala". A la segona part de l'entrevista realitzada amb motiu de la seva visita, el que va ser fill de camperols desplaçats per la violència del seu país i finalment exiliat a Europa per "evitar agafar el fusell, que és en realitat l'únic èxit social al que aspiren els pobres", comenta els fets que des de fa una setmana han acaparat les notícies d'actualitat llatinoamericanes. El rescat de l'excandidata a la presidència de Colòmbia el 2002, la franco-colombiana Ingrid Betancourt, i d'altres 14 ostatges segrestats per les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), planteja un panorama polític de futur al país davant del qual el prestigiós director teatral resident a Suïssa des de 1990 es mostra obertament optimista.
Omar Porras (Colòmbia), director del Teatro Malandro: “Seria fabulós que gràcies a Ingrid Betancourt el món i els colombians obrissin els ulls”
Quina lectura política fa del rescat de Betancourt i els altres 14 ostatges?La sort que tenim a Colòmbia no ha estat l'alliberament d’Ingrid en si sinó més aviat el personatge polític que ella representa. Ara només cal alguna cosa que la il·lumini a ella perquè la seva tendència política la porti a crear una oposició, una oposició real. Ella li deu la vida a Uribe, però és el treball i l'obligació del president alliberar els seus ciutadans de qualsevol tirania. Ella és ara mateix el personatge més important en el món, amb una carrera política i una visió política. Sortir de Colòmbia als dos dies, anar a França i agrair-li a Sarkozy, tot això es fa a partir d'una visió molt intel·ligent d'estratègia política. Si això pot servir perquè se li obrin els ulls al món i sobretot als colombians que hi ha problemes que solucionar, seria fabulós.A quins problemes es refereix?El país ha patit molt. Són tres, quatre generacions marcades per la guerra, el dubte, la manipulació, la corrupció... Tots els colombians hem hagut de viure en aquesta corrupció d'una manera indirecta, tots, i hem estat portats a viure i a conviure amb això. Això no s'arrenca d'un dia per a un altre, és molt difícil.Certament, sembla difícil que un episodi com el rescat dels 15 segrestats resolgui els problemes endèmics de Colòmbia...Jo estic molt content que el món s’estigui assabentant de tot això i que estigui dubtant. Això ja no és un problema local. Realment, vostès no en sabien res, d'això. Sabien que a Colòmbia havia narcotraficants i guerrillers, i poc més. Al mateix temps, em fa mal que estiguem acabant amb la memòria del per què va sorgir el moviment revolucionari. Accepto que van cometre greus errors, i en aquests últims anys han anat a pitjor. Però no ens podem alegrar que hagin matat a un Reyes, perquè és un ésser humà. Colòmbia es va felicitar per això, per aquestes morts i les d'altres guerrillers, com la de Tirofijo. Es van aplaudir i es van celebrar, quan és la mateixa mort de qualsevol soldat, de qualsevol ciutadà. I a més a més, encara ens fan creure que són terroristes absoluts, mentre estem oblidant d'on van sortir aquestes Forces Armades. Pagesos que estaven desemparats, sense cap suport, i que van decidir prendre les armes, no per crear les seves lleis sinó per protegir les lleis i els principis de democràcia. Això va degenerar, òbviament, però l'origen no el podem oblidar. El més greu és que un estat esborri o pretengui esborrar la memòria, l'origen de totes aquestes coses. També és polèmic, no dic que no, però on no hi ha contradiccions?Pot contribuir el teatre a construir la pau a Colòmbia?És difícil barallar-se contra un govern que està convençut que la pau i la democràcia es defensen únicament amb la guerra i amb les armes. Toca prendre les armes també, i quina millor arma per poder afusellar l'odi, la ignorància i la falta de memòria que l'art, la poesia, la cultura. La labor que estem fent a Colòmbia i el que pretenem alguns artistes és donar a entendre que la nostra contribució amb l'art i amb la cultura és una arma forta contra l'oblit, contra el pessimisme, contra la violència. Quan es creix i s'aprèn amb odi, s'actua d'aquesta manera. Però si a aquest poble que ha patit tant li podem oferir educació i cultura, això li obrirà els ulls i el cor a la gent. No sóc pessimista, encara que la tasca és molt gran, perquè tots podem aportar el nostre gra de sorra a aquesta situació. Però no podem fer-ho sols, cal col·laborar amb l'estat, amb el govern. I és el govern qui haurà d’adonar-se que no serà només amb bales amb el que es guanyaran el cor del poble. Has treballat a Colòmbia des que et vas instal·lar a Europa?He anat convidat al Festival Iberoamericà de Teatre, però mai no he aconseguit fer un espectacle allà. Tot això s'està teixint ara, perquè farem una obra amb artistes d'allà, encara que la producció es faci a Europa. Serà una producció pensada per al Bicentenari de la Independència del país, amb textos de l'escriptor William Ospina, amb qui estem treballant en un altre projecte per a l'alcaldia de Bogotà també per al Bicentenari. M'han demanat una obra de teatre o una òpera per a reobrir el Teatro Colón de Bogotà el 2010, i amb William hem decidit fer aquest projecte junts amb una obra sobre la independència colombiana i la figura de Simón Bolívar. Serà fantàstic treballar amb William Ospina, ja que té una visió de la història molt rica i equilibrada. Ell dóna valors al que va ser la colònia, a la independència, la revolució... Ell hauria de dissenyar la reforma educativa de l'assignatura d'història del país: aquesta sí que seria una visió alternativa i nova per a la nostra societat!
