Casa America Catalunya

Per Rincón, “Colòmbia és una narconació”, encara que aquesta definició no ha de sonar explosiva, ni un simple titular reduccionista, sinó fruit d’una profunda reflexió i anàlisi, ja que, sense més embuts, “els menors de 30 anys sempre han viscut amb el narco i els seus valors com a referent. Ells, els narcotraficants, et demostren que les lleis, les regles, els valors, el cos, el país es poden canviar en funció dels meus interessos personals. Ja no valen els principis col·lectius de caràcter etern. La matriu narco i la dura societat de mercat han produït una societat terrible. Tenim un president, Álvaro Uribe, que mostra sense careta el seu rebuig a la cultura: Ni llegeix, vi veu cinema, ni s’enriqueix intel·lectualment”. Pel que fa a la narcotelevisió, Omar Rincón considera  que “si portem 30 anys girant al voltant del fenomen, algun dia havia d’arribar a la tele. És un nou producte de ficció referit a la nostra història. En aquestes telenovel·les, els homes trafiquen i les dones aporten la part emocional. La indústria televisiva creu arribat el moment d’assegurar que, amb Uribe, hem arribat al ‘post’ de la guerrilla i el narco. Ja és temps passat. Per tant, fem guions sobre això, assumim-ho”. I l’esdevenidor, tampoc li sembla gens llampant a l’expert: “No auguro cap camí de rosetes. Li estem dient a les dones que n’hi ha prou amb el seu cos per sortir-se’n, que amb ell triomfaran al món. En una enquesta del 2002, ja es va considerar el concurs nacional de misses com l’esdeveniment  cultural més important de Colòmbia. El narcotràfic ha aconseguit traure el pitjor de nosaltres mateixos, però els europeus tampoc us en lliureu: Aquí teniu  Berlusconi o Marbella, que de vegades sembla pura narcoestètica…”. I l’articulada oratòria de Rincón es dispara: “Algú va dir que la telenovel·la explica més de Colòmbia que els seus informatius. I és veritat. Construeix país. Gràcies a elles, vam conèixer les nostres regions i la seva manera de ser, vam adoptar el seu tarannà, ens vam fer més tolerants. Aquesta va ser la missió de la TV colombiana. Ara, el narco forma part del paisatge col·lectiu, del medi ambient, dels moments simbòlics”.  En canvi, altres estereotips no hi son presents: “La guerrilla no hi surt a TV perquè encara no l’hem assumit com a país i no oblidem que el medi és conservador per natura. Només portem cinc narcotelenovel·les d’èxit i ho son perquè ara els presenten, no els jutgen com dolents i perversos, que era massa fàcil. També això és perillós. La tele no jutja, els legitima i humanitza, ho deixa obert, sense més interpretació de fet. No hi ha TV en el món que tingui el segon moment, com ho defineixo jo, altres programes que aprofitin aquesta força d’audiència per gener reflexió i no banalitzi sobre situacions i fets tan importants”.  Rincón també ha estudiat a fons la televisió educativa i ha deixat de creure en el concepte: “Ha fracassat sempre. Ara bé, preciso, la tele és magnífica com pretext i evidència per discutir i reflexionar sobre el que la gent veu i els seus continguts. El que mantinc dels narcos, per exemple. A tots, els que ens crida a veure televisió son els seus formats, no els seus continguts”. Només un cop va fallar Rincón en els seus pronòstics diaris i ho va fer en la crítica de “Pasión de Gavilanes”, “però després vaig comprendre perquè li va anar bé”.  Per Omar Rincón, el seure al sofà per veure la pantalleta significa “pura estètica de la repetició, és el gaudi del plaer conegut, ganes de repetir el gust. Un estudi a Colòmbia destacà que la gent veia la tele ‘per relaxar-se’, que és com dir ‘deixeu-me en pau’”. També parla clar sobre l’ofici de periodista al seu país, en veredicte exportable a moltes bandes del planeta: “Els diaris ja no parlen de res per autocensura dels periodistes. Hem renunciat per por a tot. Dissentir, com diuen allà, és de mala educació. Estàs sol en el món. Ningú t’anima i cap institució et donarà suport”.   Tornem al narco per al punt i final d’en Rincón: “És un submón i per tant, sinó hi estàs ficat, no el veus. Jo visc en la meva bombolla del periodisme i la universitat. Mai no m’han regalat res, ni m’han dit res. Al viure, a sobre, a Bogotà, la meva és una triple campana de vidre”.