Anàlisi de les conseqüències de la mort del dissident cubà Oswaldo Payà, a càrrec del director general de Casa Amèrica Catalunya, Antoni Traveria.
Article publicat a l’edició del dimecres 25 de juliol a El Periódico de Catalunya.
25/07/2012 / Barcelona
Oposició òrfena
Diuen que ningú és imprescindible, enlloc i en cap tasca. Convinguem, no obstant, que hi ha persones que són molt necessàries i que resulten difícils de substituir. La mort d’Oswaldo Payá és una pèrdua molt sensible per a una oposició cubana extremadament fragmentada.
Però exercir de forma eficaç un compromís públic amb la dissidència des de l’interior de Cuba, amb les duríssimes circumstàncies polítiques de vigilància i control de què disposa el règim, des de fa tantes dècades, és una cosa únicament reservada a personalitats amb un determinat perfil.
No resultarà gens fàcil trobar el recanvi davant l’absència d’Oswaldo Payá, un home amb conviccions profundes, gran tenacitat, capacitat de lideratge, sentit comú i coratge, molt de coratge.
El líder del Moviment Cristià d’Alliberament (MCL) era el més popular i reconegut dirigent de l’oposició, tant a l’interior de l’illa com fora d’ella, i a nivell internacional. Estava cridat, amb 60 anys, a ser un dels principals interlocutors davant la possibilitat de negociacions per a una futura transició política cap a la democràcia.
Sense sectarisme
Oswaldo Payá s’havia guanyat el respecte d’una atomitzada, caïnita i multivariada oposició que ara se sentirà òrfena. Una forma de fer política des de la temperància, sense sectarisme; a la recerca sempre d’un complex equilibri que contemplava al mateix temps, segons el cas, arguments contundents de denúncia, combinats amb una oposició capaç d’establir diàleg amb actors del castrisme.
En una entrevista que se li va fer a l’Havana, que apareixia inclosa al llibre Disidentes de Cuba, dels catalans Carles Llorens i Clàudia Pujol, Oswaldo Payá declarava: “És com estar empresonat al carrer (...) Sempre m’ha costat un gran esforç intentar entrar en la lògica d’aquest govern. Suposo que és perquè sóc incapaç d’entendre un règim que deté uns simples defensors dels drets humans, que treballen pel canvi pacífic i per la reconciliació nacional, i que els condemna a més de 20 anys de presó”.
Més li valdrà a Raúl Castro que aclareixi fins al més mínim detall del suposat accident que costat la vida a Oswaldo Payá i Harold Cepero. Qualsevol sospita obriria una crisi de grans proporcions. Hi ha dos testimonis, i a més, són polítics estrangers.
Imatge d’Oswaldo Payá (a l’esquerra) presa de la seva pàgina personal a Internet.
