Casa America Catalunya

La mort de l'escriptor, periodista i dibuixant argentí, Roberto Fontanarrosa, ha provocat una profunda consternació. Milions d'argentins ploren la mort de “El Negro”. Les incessants mostres de dolor i de respecte se succeeixen. Arreu del món, amics, col·legues i admiradors homenatgen a Roberto Fontanarrosa recordant la seva figura i el seu treball. Se’l va emportar una malaltia neurològica degenerativa als 62 anys, però ningú dubte que mai caurà en l'oblit. Aquestes són algunes de les reaccions sorgides arran de la desaparició del genial creador, entre d'altres, de “Inodoro Pereyra”, “El Renegáu” i “Boggie, el aceitoso”.
 
Sebastián Masana, periodista i escriptor argentí. Fill de Gerardo Masana, fundador del grup Les Luthiers, en l'actualitat és investigador del Centre d'Estudis Internacionals i d'Educació per a la Globalització.
 
“Vaig conèixer personalment a Fontanarrosa per primera vegada a finals dels anys 70, durant una convenció d'historietistes. Jo tenia onze anys i estava a punt d'ingressar a una acadèmia de dibuix d'historietes a la qual assistiria durant diversos anys. “El Negro” em va fer un dibuix de “Inodoro Pereyra” amb “Mendieta”, que encara conservo. Per aquella època jo era encara un nen i ja considerava a “El Negro” com un mestre. Amb els anys vaig tenir l'oportunitat de tenir una relació molt més propera. Mai vaig deixar de admirar-lo i de seguir d’aprop tota la seva producció. Em va impactar la manera com, en els últims anys, la seva obra literària va anar creixent en qualitat acceleradament, transcendint els límits de l'humor - encara que sense abandonar-lo - i avançant cap a la generació de diferents tipus de climes i situacions. Alguns dels seus contes són obres mestres del terror o el gènere fantàstic. Si el seu camí no s'hagués detingut, segurament amb el temps hagués estat reconegut pel món literari com un dels més grans escriptors argentins, sense distinció de gènere”.
 
 
Vladimir Flórez, Vladdo, periodista i humorista gràfic colombià. Creador, entre d'altres personatges, d’Aleida, una dona que malparla dels homes, l'amor, el sexe i la parella.
 
“Vaig conèixer a Roberto Fontanarrosa fa prop de 20 anys, quan va anar a una de les primeres fires del llibre de Bogotà. Era un d'aquests col·legues entranyables als quals, encara que deixis de veure per uns anys, quan te’ls tornes a trobar és com si el temps no hagués transcorregut. Així va ser el febrer passat, quan vam estar com conferenciants en el Festival de les Arts a la ciutat de Barranquilla, Colòmbia. No el veia des de feia alguns anys, però va ser tan efusiu i afectuós com sempre.
 
Encara que ja estava molt limitat en la seva mobilitat, vessava de genialitat i simpatia. Em va causar un gran pesar veure'l tan disminuït físicament, però em va impressionar com portava la seva malaltia, amb gran dignitat i enteresa. I a vegades fins i tot es burlava de la seva pròpia situació.
 
Amb la mort de “El Negro”, l'Argentina no només perd a un gran dibuixant, a un brillant humorista i a un magnífic escriptor, sinó també a un gran tipus, a una persona bona, de les millors que he conegut. A manera de consolació, ens queda la certesa que genis com ell no moren quan se'ls acaba la vida, perquè és justament així com entren a la immortalitat.
 
Horacio Altuna, humorista gràfic argentí, col·laborador habitual de El Periódico de Catalunya i amic de Roberto Fontanarrosa. Durant gairebé 20 anys va compartir amb “El Negro” l'última pàgina del diari argentí Clarín.
 
“La notícia de la seva mort no per esperada m'ha deixat menys desolat. Fontanarrosa és un referent en tots els sentits, tant professional com humà. A l'argentina és més popular que Quino. Quino és més universal però Fontanarrosa és més proper a la gent. Tot el que feia ho feia pensant en el públic argentí. Era un excel·lent dibuixant i un excel·lent guionista que durant molt temps ha estat un observador crític - i molt valuós – de la realitat. Era una persona compromesa, però el seu humor era net, lúcid, sense cap ingredient corrosiu o rondinaire. La seva absència no es pot omplir de cap manera”.
 
Mario Casartelli, compositor, cantant i poeta paraguaià també conegut pels seus dibuixos en el terreny periodístic.
 
“Penso en la mort d'un gran poeta peruà, José Watanabe, recentment mort i en les paraules d'un altre company seu, Arturo Corcuera, el qual llavors va confessar que, si la mort donés opcions, ell s'hagués ofert gustosament a bescanviar-lo. Alguna cosa semblant és el que sento davant la mort de Fontanarrosa. A aquesta mena de personatges els creiem eterns, i quan moren ens sotja un regust d’orfandat. 
 
La mort del "Negro" Fontanarrosa, encara que sabíem que vindria, no l'esperàvem ni la volíem. La seva malaltia va ser injusta (¿quina malaltia no ho és?) A partir d'ara, fem una repassada de la seva tasca, de la seva trajectòria, de la seva obra i repetim el de sempre: l'humor és una cosa seriosa. Li va tocar viure temps terribles quan la ferotge dictadura militar argentina jugava als ninots amb coses "que no tienen repuesto", com deia Serrat. D'aquí els 30.000 desapareguts. Fontanarrosa, amb l'arma que millor coneixia, l'humor - encara que també va ser un narrador excel·lentíssim -, amb els seus col·legues de la llegendària revista "Humor Registrado", i sota risc d'ampliar la llista de les víctimes, va desplegar durant dècades el seu traç peculiar, sacsejant a través del riure, la cruel idiotesa d'una societat banalitzada fins no poder.
 Amb el seu "Boogie, el aceitoso", va delinear amb precisió el perfil d'un personatge sorgit de la màfia imperialista. Amb "Inodoro Pereyra", va furgar en les arrels del gautxo sud-americà, aquest ésser lliurat a una sort quotidianament adversa però capaç de riure's de si mateix. Què més? En els últims temps, ja impossibilitat d'articular els seus propis membres, va seguir tramant acudits memorables, amb el traç d'un altre gran humorista argentí: Christ. Amb ell em tocarà ser membre del Jurat en un Concurs d'Humor a Porto Alegre, Brasil, el pròxim agost. I sé que l’assetjaré amb preguntes entorn del "Negro" inoblidable. Quin consol”.