Casa America Catalunya

- Quin és la situació actual del cinema mexicà?Crec que actualment hi ha una generació mexicana que està enamorada de la seva realitat. En primer lloc cal dir que Mèxic és un país sense indústria, on es fan pel·lícules amb pocs recursos. L'aposta real és el prestigi que et donen alguns festivals, les crítiques internacionals, ja que normalment el nostre cinema es veu més a l'exterior que a Mèxic, perquè no tenim bons espais, els temps en pantalla són reduïts, et donen sales infames molt llunyanes amb horaris impossibles, tant sols per complir la quota però sense cap ànim de rescatar el cinema. D'altra banda les xifres que dóna l'Institut Mexicà del Cinema són fictícies, ja que de 25 o 30 pel·lícules realitzades cada any, només n’hi ha cinc o sis que es poden veure en sales o festivals.- Com es pot fer front a aquesta precarietat?S'ha intentat solucionar aquest problema un parell de vegades, donant un tant per cent de l'entrada molt mínim per al cinema nacional, però amb tan “mala llet” que els exhibidors deien al públic que el govern els volia cobrar més cara l'entrada, i en cap moment es deia que aquest increment anava pel cinema nacional. És un joc molt pervers, i no només no donaven aquest tant per cent, sinó que encara pujaven més el preu de l'entrada, cosa que suposava més guanys per a les distribuïdores. En aquest sentit el cinema mexicà està molt envaït pel cinema americà de pèssima factura, on la gent ja no va a veure una pel·lícula en concret sinó per l'horari i com a acte social que engloba cinema i centre comercial.- En algun moment de la seva pel·lícula “Notícias lejanas” cita:”El més difícil d'anar-se'n és tornar”. Podria desenvolupar aquesta idea?La idea l'extrec d'un mestre que vaig tenir de literatura i cinema que ara escriu llibres i guanya premis que es diu Eliseo Alberto, fill del poeta cubà Eliseo Diego. El que al cap i a la fi diu Eliseo Alberto es que el retorn és una il·lusió de l'ésser humà, que realment mai no es torna. Un va de Mèxic D.F a L'Havana, mesos després de l'Havana a Mèxic i així successivament, llavors mai no torna. Mai no es troba allò que es va deixar, ni tan sols el que un suposa que trobarà en tornar. Un creu que conquerirà el món per tornar i salvar el planeta i resulta que el planeta no vol ser salvat o era diferent. La idea em ve perquè la pel·lícula tracta sobre un noi que surt de les planícies amb el somni de trencar el setge de marginació de la seva família i finalment aquest somni no es fa realitat. Quan torna destrueix i comença novament, en aquest sentit no hi ha retorn.- Quin és la seva visió del Mèxic actual?Mèxic està molt greu. És un país segrestat. Quan tens por i ja no sals al carrer, estàs d'alguna manera segrestat. Jo recordo que quan tenia 8 anys em donaven monedes per a l'autobús i me n'anava sol a l'escola i no passava res. Ara a ningú menor de 16 anys el deixen sortir més enllà de la cantonada. També és cert que en les províncies la situació és diferent i tampoc no ens hem de creure tot el que diuen els mitjans, ja que de vegades exageren les coses. Tot té a veure amb la pobresa, una pobresa colpidora d'un país que per un costat té a l'home més ric del món i d'altra banda ciutats perdudes en una pobresa infame. Hi ha una institucionalització de la violència i sobretot de la corrupció. Quan un govern negocia amb la violència estem perduts, crec que aquest és un gran problema. En algun moment es va començar a negociar amb la màfia i ara ho estem pagant i no ho podem parar. Això no ve d'ara sinó d'un partit que durant 70 anys va exercir la dictadura d'estat. Entre la idiosincràsia del mexicà que pregona la llei del mínim esforç i la del govern que feia i fa el mateix, la consigna no ha estat ser millors i treballar sinó tenir a algú ben col·locat en el govern per tenir una vida millor.- I on podria estar la solució a aquest problema?Indubtablement en l'educació, però en una educació ètica. Jo no parlaré de moral, jo no tinc ni religió ni moral. No m'interessa. Sóc molt tolerant i poc religiós. Cal establir uns límits. Encara que hi hagi guerres no pots bombardejar hospitals.- Quins són els seus nous projectes?Fa una setmana vaig acabar de rodar el meu segon llargmetratge, que vaig rodar entre Nova York i el D.F, anomenat “Nòmades”, en què torno a parlar de migració d'una manera optimista. A mi m'interessen les històries pròximes, d'aquests ciutadans que eren ciutadans de segona en el seu país d'origeni encara segueixen sent-ho en els seus països d¡adopció. Vull estrenar-la cap al març o abril, en algun gran festival internacional. El capital és mexicà i l'actriu principal és Lucy Liu, una actriu molt professional que de beneita no té ni un pèl i que es va comprometre des d'un principi amb el paper -que jo volia per a Susan Sarandon - amb què ella es va sentir perfectament identificada amb aquesta història migratòria que ella va viure en la seva pròpia pell. Se’l va prendre com un projecte personalíssim i va tenir molts detalls amb l'equip.- Creu que les etiquetes són nocives en el cinema?Sí, naturalment. A meu m'encantaria que el cinema comercial també ho fos d'art i viceversa. Quan etiqueten alguna pel·lícula com a “cinema d'autor”, en certa manera l'estan discriminant del gran públic. És cert, a poc a poc un va cercant i trobant el seu públic, que per sort existeix gràcies a festivals o a través de bones crítiques que acaben sent guies per a aquest públic. Però d'un altre costat els públics de cinema han baixat de qualitat, perquè avui en dia el públic ha tenir nocions d'història, literatura o música. El públic ja no és tan llest com abans, és una desgràcia que ve arran de que som espectadors més illetrats, sense ànim d'ofendre a ningú, però cada vegada llegim menys i escrivim pitjor.