Casa America Catalunya

Com percep que s'està vivint al seu país la crisi sanitària internacional provocada pel coronavirus?
Els uruguaians viuen el coronavirus amb por, inconsciència, solidaritat i desinformació. Por per les morts que es registren a nivell mundial i pel tancament voluntari que la majoria ha acceptat; inconsciència per part d'un 10% de la població (de tots els estrats socials) que no pren les precaucions necessàries per evitar el contagi; solidaritat des de sectors vulnerables que immediatament van generar olles (col·lectes) populars per atendre els més necessitats; i desinformació, perquè els mitjans de comunicació han decidit mantenir-se en línia amb la informació oficial, el que impedeix conèixer o debatre alternatives a la política i estratègia establertes des de l'Estat.

Quines reaccions, impactes o lectures li generen les notícies que arriben des d'Europa?
Personalment, analitzo la informació internacional i observo que els alineaments editorials d'agències i mitjans periodístics alternen entre les xifres de morts com a nota sensacionalista al comptabilitzar-les en estadístiques i rànquing, i dades macroeconòmiques que justifiquen el cost humà i social en pro de la continuïtat del motor econòmic dels grans inversors i el sistema financer. No veig sensibilitat humana davant la pandèmia i les notícies es queden en el xou mediàtic de l'aplaudiment als treballadors de la salut, les notes de color per algunes curiositats individuals o històries de nàufrags encallats en algun punt del món davant el tancament de fronteres. No hi ha una lectura sobre l'origen i la conseqüència del coronavirus.

La ciutadania mostra confiança cap al govern de la nació?
A l’Uruguai les enquestes estableixen un majoritari registre d'acceptació al nou president, el nacionalista Luis Lacalle Pou, a qui només va votar un 30% dels electors en els comicis del 2019 però, amb una aliança de partits conservadors, va guanyar el ballotage al candidat del Frente Amplio, coalició d'esquerra que governava des de feia 15 anys. Lacalle Pou (fill del president neoliberal que va governar a principis dels 90) va declarar l'emergència sanitària 13 dies després d'assumir la presidència l'1 de març i ha mantingut una línia d'aparent transparència amb conferències de premsa diàries que es transmeten en directe en els informatius centrals de televisió. La ciutadania, en quarantena voluntària, vol creure, necessita tenir confiança en el nou govern.

Quina opinió li mereix el sistema sanitari del seu país?
El sistema sanitari uruguaià va tenir una important millora i va ampliar la inclusió social en l'última dècada, en què es va enfortir el sector públic i es va ampliar la cobertura mèdica del sector privat a través d'un programa anomenat FONASA, que finança el sistema a partir d’un impost als ingressos. El nou govern va designar al capdavant del Ministeri de Salut Pública un membre del partit més conservador de l'aliança, Cabildo Abierto, liderat per l'excomandant en cap de l'Exèrcit, general Guido Manini Ríos. El ministre Julio Salinas és assessorat per un grup de metges i militars procedents de l'Hospital Militar que imposen una estratègia de guerra al coronavirus. Es mantenen les xifres estadístiques limitant els tests als que presenten símptomes de la malaltia i s’han enllestit els centres d'atenció amb CTI i respiradors com si fos un hospital de campanya. Han dimitit tècnics en epidemiologia i hi ha visions crítiques que no acaben de expressar-se. A un mes de la crisi sanitària es van reobrir les escoles rurals (alguns apunten que el motiu és no perdre les collites d'estació, particularment la soja) i es va permetre que 45 mil treballadors de la construcció tornessin a les obres...

Quines reflexions personals li inspira aquesta situació?
Em fa por que el procés es dispari al maig i que l’Uruguai pateixi una situació greu que no vull ni imaginar.

En aquests dies, pensa en algun llibre, alguna cançó, obra de teatre, pel·lícula...?
He llegit i replicat a la meva pàgina de Facebook paràgrafs de diferents obres que van explicar plagues i epidèmies. Des de Procopi a la Guerra Persa o La Guerra del Peloponès de Tucídides, abans de Crist; passant pel Decameró de Giovanni Boccaccio, el Diari de l'any de la Pesta de Daniel Defoe, La pesta escarlata de Jack London i La Pesta d'Albert Camus, fins arribar a La terra roman de George R. Stewart, L'Amenaça d'Andròmeda de Michael Crichton, i l'Assaig sobre la ceguesa de José Saramago... en tots ells hi ha miralls del que està passant i hom pot concloure que la humanitat es reitera en les seves pors, els seus errors i les seves passions.

Quines repercussions pot dur aquesta crisi en el seu àmbit professional?
El periodisme està en crisi des de fa temps. La reconversió tecnològica i el sorgiment de modernes plataformes ha debilitat els mitjans tradicionals i enfortit els nous sistemes de difusió. La participació de l'usuari en xarxes socials i la utilització de la comunicació com a eina de desinformació va provocar la pitjor epidèmia en el periodisme: la descreença. Tanta comunicació es va transformar en soroll i quan es pot creure en tot el que es llegeix en posts de 280 caràcters o s'és víctima de tanta fake news, al final no es creu en res. Avui la gent tancada en les seves quarantenes depèn de la informació, per això és més gran la responsabilitat de la premsa, tot i que no serà fàcil vèncer els algoritmes informàtics que creen la notícia a gust del consumidor. El periodisme seguirà sent periodisme, davant qualsevol crisi, mentre es necessiti buscar la veritat, perquè sense ella no existeix la llibertat. Si vénen temps autoritaris, com alguns ho pronostiquen, més necessària serà aquesta recerca.

La pandèmia pot aguditzar tensions entre els països llatinoamericans? És d'esperar el conflicte entre fronteres?
No crec que en un termini immediat es produeixin conflictes d’aquest tipus. Les tensions en fronteres es generen quan d'una banda volen que algú surti i de l'altra no es desitja que entri. Avui tots es tanquen en si mateixos. Potser és més probable que apareguin conflictes interns i no faltarà qui intenti externalitzar-los per propiciar sentiments nacionalistes. Encara estem en la tempesta del coronavirus, amb l'opció que neixin nous sentiments en la humanitat si comprèn la banalitat del consumisme, o que s'imposin les ambicions més retrògrades dels que dirigeixen una economia global que pot explotar en la seva pitjor crisi.

El coronavirus pot sufocar l’empenta dels importants moviments socials que van sorgir en nombrosos països de la regió llatinoamericana?
Potser podran canviar els eixos d'alguns debats, però no canviarà l'empenta de les forces socials que han estat expressant les injustícies de el sistema. És Física: la pressió sobre un cos provoca tensió, energia i, eventualment, explosió. Si hi ha opressió, més forta serà la reacció.

Com creu que aquesta crisi canviarà la nostra manera d'entendre el món? De quina manera considera que l’observarem en les nostres vides?
Insisteixo que encara és prematur visualitzar el futur, quan la pandèmia no ha estat controlada i, si hi ha una cura, encara no s'ha organitzat el seu accés global. Els temps de quarantena poden generar unions i separacions socials a la família, als grups d'interès, en la forma de veure algunes coses, però no sóc optimista en els temps immediats. Penso que hi ha més cervells pensant en controlar la societat que no pas en controlar el coronavirus i les seves futures mutacions. El poder planifica en dècades futures, i el sotmès només pensa en la seva supervivència. Per això calen idees i lideratges.

Imatge central: Roger Rodríguez a Casa Amèrica Catalunya al 2011.

Imatge lateral: Roger Rodríguez, acompanyat per Antoni Traveria, mostra el Premi a la Llibertat d'Expressió a Iberoamèrica 2011, una litografia obra del dibuixant argentí Rep.