Casa America Catalunya

Després de 13 anys de trajectòria, amb 4 discos a la seva esquena i un cinquè ja ultimat, el grup de rock equatorià “Sal i Mileto” (el nom juga amb la filosofia de la banda de conjugar la contundència del rock ,“sal”, amb la poesia i els textos elaborats,“Mileto”, en al·lusió al pensador grec Tales de Mileto) actua aquest dissabte en el Senglar Rock de Lleida, un dels festivals més importants de Catalunya. D'aquesta forma, Franco Aguirre, baix i veu; Luís Enríquez, guitarra elèctrica i programacions, i Ígor Icaza, bateria i veu, són els pioners del rock equatorià a Europa. “Estem al·lucinats, però no sortim amb la bandera de ser els primers”, afirmen. Qui són Sal i Mileto?(I) Som un trio de músics equatorians que treballem des de fa 13 anys. No només som un grup rock, també hem fet música per a obres de teatre, dansa, arts plàstiques, cinema, televisió. En els seus incis, el grup va tenir la idea d'unir la música d'avantguarda amb els textos d'un poeta i això li ha donat una característica diferent. A nivell musical, sempre hi ha hagut una base de rock progressiu. Usem elements de la música tradicional de l'Equador i treballem també amb el funk, els blues, jazz, hardcore, metall... Aquest dissabte interveniu en el Senglar Rock de Lleida en el vostre debut a Catalunya, on hi ha una nodrida presència d'equatorians. Quines sensacions teniu?(F) Estem tremendament emocionats perquè serà el nostre primer festival rock en aquesta gira per Europa. Som una banda de rock i l'expectativa ens menja. Comptem que hi haurà equatorians i ens interessa la resposta del públic català. Sabem que hi ha una pila de bandes de Catalunya en el festival i bandes de gran trajectòria com Sepultura (Brasil). (Ig) No pensem que aquest concert sigui especial perquè aquí hagi molts equatorians. En som molt conscients i respectuosos, però som una banda de rock i tenim clar que a la majoria de gent que és per aquestes terres no li agrada el rock. El principal per a nosaltres és estar en un cartell de bandes de rock i anem a veure al nostre públic.Ser equatorià i rocker és una extravagància?(Ig) A Equador no tenim una escola de rock com el Brasil, Mèxic o Argentina i hem patit unes intermitències de grups que van fer coses en els 60 i van desaparèixer... I igual en els 70 i 80, fins als 90, quan grups com nosaltres decidim que això és vida i no només una època. Nosaltres comencem en el 94 i no hem parat, som part d'una escola de rock que és nova, ,el que ens ha donat llibertat i frescor de composició... Fa 10 anys ens deien: “¡xuta, com vas a cantar les teves pròpies coses!”, o no entenien que la cultura rock pertany als humans i no a l'anglès... Això ha canviat i nosaltres som part d'aquest canvi: la gent d'Equador ja té clar que hi ha una moguda i que milers de nois al país escolten rock. (L) Si véns de Quito, una ciutat gran, amb molts matisos i vida cultural, realment no vius això... Hi ha coses a tot hora: rock, música d'avantguarda, electrònica, jazz... Diferent és com ens veuen des de fora del país. En realitat passa a tot arreu: que la cultura es forja en un lloc i la resta són països folklòrics. I és bo i interessant que els representants dels “països folklòrics” mostrin el que realment és el país. Equador és un país mestís, però sempre hi ha hagut l'estereotip de mostrar-ne una part, molt petita! I representativa només fins a cert punt... És interessant que vegin que l’Equador, un país en vies de desenvolupament, treu música igual que els Estats Units, Anglaterra o qualsevol lloc. (F) El creixement de les grans urbs llatinoamericanes genera el desenvolupament d'aquestes manifestacions, que són molt urbanes. No és una extravagància sinó fruit d'un procés propi dels fills d'aquestes ciutats. El rock no és un patrimoni dels qui ho van inventar – per cert, els que treballaven, els immigrants treballadors, gent negra, quina coincidència!- sinó que és una participació social, es fonamenta la identitat. Nosaltres sentim la música autòctona, però el nostre vehicle d'expressió idoni és el rock'n'roll amb aquest matís equatorià, que s’anomena “rock lliure equatorià”.Sal i Mileto són els primers d'Equador de gira per Europa, Se senten “ambaixadors” d'alguna cosa?(Ig) Sota les condicions en les quals el grup ha sobreviscut, en l'autogestió, en la composició sense veure el costat comercial o el que pugui vendre, és una banda amb un compromís amb ella mateixa. I estem aquí pel nostre compte, no tenim darrere a un segell discogràfic. Així que això no ens importa realment. No jugem a “eps!, hem arribat els primers!” perquè falta molt i això és part de la història del grup, i com no som uns nois i no estem jugant a ser rockers, estem refermant la cultura rock en un país completament difícil... Amb el Senglar Rock de Lleida estem al·lucinats, però no sortim amb la bandera de ser els primers.Com veieu la situació actual al vostre país?(F) La societat equatoriana és d'una complexitat tremenda: a l’Equador es parlen 13 llengües! Però el moment històric de la presidència de Rafael Correa ha dut la possibilitat idíl·lica d'acabar amb una classe política que ha desbaratat i saquejat el país. La gent té l'altíssima expectativa que es podrà generar un canvi, però estem en suspens veient “¿a quina hora es corromp aquest tipus?”, “¿a quina hora se li puja a la cap el poder?”, “a quina hora els que l'envolten el faran caure?” Hi ha aquesta preocupació, però és bonic que la gent pugui sentir aquest desig i esperança, el tipus va guanyar a les urnes de forma esclafadora, el que indica que la gent busca aquest canvi i la novetat de dir que aquesta és una terra maca, rica, de gent emprenedora, i nosaltres, dins de la nostra postura, de la nostra música, també apostem per aquest canvi i perquè les coses millorin a l’Equador.