Casa America Catalunya

A Colòmbia tenim, com a tot el món, grosso modo, dues classes de periodistes, depenent de les condicions en les quals realitzin el seu treball: els primers, són els grans, els famosos, els que estan entronitzats en els grans mitjans, moltes vegades per raons de parentesc, moltes vegades per herència, per pertànyer a una dinastia de diverses generacions. Aquestes persones acostumen a ocupar les posicions directives, o ser columnistes; la seva presència omple les pàgines socials i els programes d'opinió a la televisió, i òbviament, són a les capitals, on estan els mitjans més influents i poderosos... I els segons, els que a Colòmbia s’anomenen, amb una certa ironia, “cargaladrillos”, que són els que fan el treball més dur de la informació, mal pagats, a vegades mal menjats i  mal dormits. Fan el treball de a peu dels mitjans, molts habiten en zones de província, i generalment atenen, per força, la informació a les zones de conflicte. Per òbvies raons, acostumen a ser els menys preparats professional i acadèmicament. En molts casos, la seva educació formal no ha transcendit l'escola secundària. Molts són empírics i supleixen les seves mancances amb un gran desig de treballar. Sobre les seves espatlles recau la major responsabilitat del periodisme de notícies, doncs són ells els que, per la seva ubicació, estan cara a cara amb el succés, “posen el pit”, reben les persecucions i les amenaces, i arrisquen la seva vida tots els dies. Estan pràcticament al camp de batalla, i romaNen, bé sigui en la mira dels paramilitars, d'algun grup guerriller, d'algun grup mafiós, o d'algú que des de sectors de govern o de les forces militars o de policia o d'algun sector de l'economia regional veu amenaçats els seus interessos per algun treball periodístic.Parlem ara de com funciona la dinàmica del coneixement social a Colòmbia. Per descomptat que en tots els països hi ha problemes de tota mena, totes les cultures tenen problemes i conflictes propis. Això és obvi, i també és obvi que les societats nomenen o accepten o reben com a imposició històrica a gent i grups perquè s'ocupin de la feina de buscar solucions als conflictes i proporcionin un millor viure als seus ciutadans. Aquests grups fan de classe dirigent, per anomenar-los d'alguna manera. Aquestes classes dirigents han de tenir, encara que sigui en grau mínim, unes perspectives i coneixements més amplis que els de la majoria dels seus governats. Tot l'anterior són obvietats, però no sobra pas començar amb elles. En alguns països - i en parlaré per descomptat del meu - a les anteriors condicions es summa la peculiar característica que les classes dirigents, per algun esquinç de la seva història, no reconeixen molts dels problemes que els afecten, i mantenen fortes tendències a minimitzar aquests problemes que en altres parts serien de primordial importància, però que aquí són convertits, de manera perversa, en problemàtiques secundàries, i en alguns casos en temes que voregen l'irrellevant. Es tractaria d'un mecanisme de defensa per no enfrontar problemes, especialment quan aquests són complexos, de difícil i lenta solució, i que requereixen a més una bona dosi de sacrifici dels propis privilegis. El sistema funcionaria de la mateixa manera en la qual un alcohòlic, per exemple, es nega a reconèixer el seu estat, i al parlar del seu comportament malaltís, morbós, desvia la seva pròpia atenció, i intenta desviar l'atenció dels altres, cap a altres causes alienes al seu mal. Es comprendrà que d'aquesta manera no haurà mai solució al problema. El primer pas és reconèixer la malaltia. Si no es reconeix l'estat morbós, llavors no haurà mai manera eficaç de tractar-lo.A Colòmbia succeix el que passa amb el pacient que rebutja que té una greu malaltia, i vol que li tractin grips i migranyes quan el que l’afecta és un càncer que amenaça fer metàstasi. A diferència d'altres països del món -fins i tot països menys incrustats en la modernitat, amb menys imatge que el nostre a l'hora de presentar la seva cara al món, països on la societat té capacitat i honestedat suficients per mirar-se a si mateixa sense fer concessions piadoses- a Colòmbia sembla haver un bloqueig de judici entre els seus dirigents i entre amplis sectors de la societat per a autoavaluar-se, per a autoanalitzar-se, per descriure's a si mateixos en totes les seves múltiples dimensions. Incloent les seves xacres històriques, les seves inequitats presents, i les tendències futures, enfront d'aquestes optimistes il·lusions del moment. Com li deia el conill del gran barret a Alícia al país de les meravelles: “tu simplement desitja-ho, i veuràs com el problema desapareix”. L'únic que Alícia podia fer, doncs era una noia intel·ligent, era bellugar el cap i pensar que aquesta gent estava boja.