Casa America Catalunya

Després d'unes setmanes de parèntesi, reprenem la radiografia que de la realitat social, política i econòmica de Colòmbia du a terme el consagrat periodista i analista Bernardo Gutiérrez, membre de Medios para la Paz, corporació guardonada amb el premi Catalunya a la Llibertat d'Expressió 2006 concedit per Casa Amèrica Catalunya. “Fa uns anys, durant una visita de l’aleshores president dels Estats Units, Bill Clinton a Colòmbia, la vídua d'un militar mort combatent el narcotràfic, a la que havien portat, en companyia d'altres vídues de militars, a una molt custodiada guarnició per ser presentada al president nord-americà, no va resistir el dolor del moment i, de manera espontània, es va llençar en braços del mandatari nord-americà, i les càmeres de televisió van captar el lleu estremiment dels sanglots de la jove vídua...” El president Clinton, que no era gens dolent per aprofitar oportunitats, la va abraçar al seu torn, i després d'uns instants li va preguntar què li passava. Ella va dir-li, amb molta dignitat, que malgrat el sacrifici del seu marit, el seu fill i ella no tenien casa pròpia, i que les autoritats colombianes poc cas li havien fet. És fàcil imaginar el que va seguir: li van oferir casa, les autoritats colombianes van prometre ocupar-se d'ella, etcètera... El moment va ser molt emotiu, i va ser vist per milions de persones a Colòmbia i al país del president Clinton. Uns mesos després d'aquesta escena, potser set o vuit mesos després, un periodista regional —un “cargaladrillos”— va tenir la idea de buscar a la vídua per veure què havia estat de les promeses emeses durant aquest dia a Cartagena. La jove vídua, amb molta dignitat, va dir-li al periodista que no havia succeït res, que encara no tenia casa pròpia, i que el seu fill i ella s'estaven arreglant la vida gràcies al suport de la seva família. Mai més es va tornar a parlar de la senyora. Notícies d'impactePerò tornem al tema del nen que necessita un trasplantament de fetge: a ningú li estranyarà que el protagonista hagi estat el nen, no la pobresa i l'abandonament dels nens, i que un cop aconseguit el trasplantament de fetge el tema s'hagi oblidat i un altre tema igualment impactant aparegui per ocupar les primeres planes. No importa que paral·lelament hi hagi milers i milers de nens amb necessitats, no ja de cap trasplantament, sinó innombrables, tremendes, doloroses, amb seguretat molt més greus. És evident que estaria a la ma del mitjà de comunicació agitar energies a la societat, i promoure accions per pal·liar el dolor i l'abandonament. Però no es fa així. Per moltes raons que coneixem, moltes d'elles vàlides, ho reconec. Se'm dirà que els mitjans no són agitadors polítics ni socials, i és cert, i que no estan per salvar la infantesa desvalguda. Però aleshores cap preguntar-se: on es fixa la feble línia que assenyala la distància que els mitjans de comunicació han de guardar entre els esdeveniments i l'anàlisi de les causes d'aquests esdeveniments? Succeeix que, moltes vegades, la breu contextualització dels fets condueix a la denúncia del que els produeix. La responsabilitat del nostre hipotètic mitjà de comunicació no va anar més enllà de la consecució del fetge per al nen. I aquí radica l'oblit del seu deure com a informador. Veritat i subversióAmb raó deia un famós periodista que revelar la veritat és un acte subversiu. En el cas dels nostres països, anar més enllà del cas del nen i el seu fetge fracassat posaria en evidència, per força, el sistema que condemna als nens a l'abandonament. I per descomptat que la immensa majoria dels grans mitjans no té interès a fer-ho. Perquè, per lògica, tot plegat implicaria qüestionar el sistema que té a aquests milers de nens abandonats. Sistema al qual el mitjà pertany, n’és part integrant, propiciador i beneficiari, encara que això no sigui evident a primera vista. Però encara cal anar més enllà, doncs aquest mecanisme evasor no és molt sofisticat: no n'hi ha prou amb callar per amagar la realitat. Qualsevol lector més o menys desprevingut, qualsevol ciutadà, pot penetrar aquest rudimentari vel, i amb una mica d'agudesa trobar el que hi ha al darrere. El mecanisme no és del tot eficient. Aleshores és necessari aixecar altres estructures perquè el primer pla que arriba al públic sigui contundent, i no es pugui desarmar amb facilitat, a simple vista. Cal edificar una altra realitat, més acceptable, més positiva, més optimista, per descomptat menys polèmica, si es vol, que, tot arrencant de la realitat que intentem vetllar, que es presenta confusa i complicada, es modifiqui de tal manera que el públic, les audiències, el consumidor de la informació, hi trobi un món que el tranquil·litzi, que el condueixi al repòs, que l’adormi, que no l’inquieti. Primera planaNo cal mentir de manera flagrant: n’hi ha prou amb canviar l'ordre en les magnituds dels fets socials, el significat de les notícies i de l'anàlisi, donant primacia, posant en primera plana, esdeveniments l’anàlisi i descripció dels quals no amenaci l'ordre de les coses, tot enviant a les rebotigues de la informació, perquè la societat no s’hi fixi molt, fets i dinàmiques que no s'ajustin a la idea de societat que es vol presentar. En aquest sentit, el que estem descrivint és el comportament dels mitjans, la consciència dels mitjans. Per descomptat, parlo de la majoria, estic generalitzant en nom d'aquesta exposició, ja que hi ha altres mitjans d'informació que no s'ajusten a les característiques dels que aquí dibuixem. Mitjans honestos i valents a vegades, que de totes maneres només arriben, de forma habitual, a audiències reduïdes. Parlo de revistes universitàries, òrgans acadèmics, portaveus d'organitzacions socials, mitjans d'anàlisi, etc., que per la seva naturalesa no tenen molta difusió massiva”.