Casa America Catalunya

 “Noves característiques s'observen en el periodisme colombià, seguint per descomptat la pauta mundial: la gradual conversió dels mitjans en fonts d'entreteniment i diversió, en detriment de la informació, cosa que es reflecteix en el cada cop menor espai que es destina a les notícies pròpiament dites. I ni què dir de la desaparició gairebé total de qualsevol mena d'anàlisis, excepte, per descomptat, alguns columnistes tradicionals, que es mantenen contra vent i marea. El fet de convertir notícies importants en petites píndoles que es publiquen en columnes gairebé marginals del mitjà, és una característica que va començar a aparèixer amb profusió a la premsa, en la ràdio i a la televisió colombianes fa pocs anys. Un conegut periodista colombià, Álvaro Sierra, observava en una de les seves més recents columnes en la revista “Cambio”: “Per a un observador extern sorprèn que siguin notícia, per dies, els “birdies” de Camilo Villegas (o les ovacions internacionals que aixequen els libanesos malucs de Shakira, la suau electricitat de Juanes, o els disculpats fracassos d'un pilot de Fórmula 1). Altres ídols són matèria de tabloides i desmais adolescents, però mai com els colombians, els quals, juntament amb la nostra versió “paisa” del Príncep, són els “placebos” als quals s'aferra una nació en una crisi tremenda i sense solució a la vista.Diu Verónica Longo, docent argentina de la Universitat de San Luis:“ (…) El periodisme actual, sobretot el pertanyent a les grans corporacions oligopòliques nacionals i/o internacionals, sembla caracteritzar-se per preponderar l'entreteniment, per mediatitzar la política i la justícia, trivialitzar els assumptes públics, simplificar el tractament dels fets (celeritat, instantaneïtat, el viu i directe), interessar-se pel sensacional i dramàtic, pel seu gust per l'autocita, etc. (…)”.Descàrregues anestesiantsPresenciar els noticiaris de TV a Colòmbia, i també escoltar els de ràdio, és tota una experiència que podríem anomenar de “xoc” adormit: les notícies són donades de manera breu, fragmentades, descontextualitzades en la seva immensa majoria, i tot i ser generalment tremendes, relacionades amb morts, violacions de drets humans, abusos de tota mena, per la manera en el qual són lliurades al públic acaben sent, a causa de l'enrenou informatiu que les acompanya, adormidores. Una nota breu de faràndula nacional pot anar acompanyada tot seguit per la notícia del descobriment d'una fossa comuna amb deu cadàvers, i així successivament. Sense jerarquitzar la importància d'allò narrat, sense variar el ritme i l'entonació de la veu. I un noticiari de ràdio pot durar així mitja hora, una hora.
Les notícies són intercalades amb els missatges publicitaris, i si no s’hi atorga atenció poden confondre's les unes amb els altres, és a dir, el missatge publicitari amb el fet que està sent objecte de la informació. És fàcil llavors imaginar que, així manejada, amb aquest atropellament i carència de mecanismes d’avaluació, la informació acaba perdent la seva condició de valor social de formació de consciència, política, social o de qualsevol mena.
En aquest sentit, val la pena citar també una recent columna de la Defensora del Lector del diari de Bogotà El Tiempo, on la Defensora cita apartats d'un treball realitzat en el seu diari titulat “El conflicte armat en les pàgines de El Tiempo”. En un d'aquests apartats es diu que “ni el diari ni els periodistes assumiran els termes que fan servir els actors armats (…) La precisió en el llenguatge cobra, en circumstàncies de guerra, conflicte armat intern o fets terroristes, una importància més gran, i els periodistes han de sospesar en cada moment i circumstància les paraules que utilitzen per qualificar els fets”. Més endavant la Defensora reconeix que l'ús adequat de les paraules, “del que diuen i el que no diuen”, està “a vegades perdut en el cuinejar diari de la redacció”. (El Tiempo, 26 de març de 2006). DescontextualitzacióL'exercici de contextualització de la notícia ha desaparegut gairebé totalment dels mitjans escrits, parlats i televisius. Només alguns mitjans, en comptades ocasions, s'ocupen de presentar el context de les notícies, amb les seves implicacions. És comprensible ja que l'intent de contextualització pot, i de fet moltes vegades així succeeix, implicar personatges i circumstàncies que potser no convé esmentar. Molts cops s'escolta dir a periodistes de base que el mitjà per al que treballen no els ha permès fer un treball d'investigació. No cal explicitar aquesta prohibició: n'hi ha prou amb recordar-li al periodista que no hi ha fons per pagar-li les despeses derivades del seu treball, o que aquest tema ja no interessa. Ocasionalment algun gran mitjà publica resultats d'alguna investigació on s'esmenten figures destacades de la política, però gairebé mai figures pròximes al poder de torn al qual està afiliat el mitjà en qüestió. I, per descomptat, no hi ha pràcticament cap investigació que transiti pels territoris de les grans empreses, ni dels grans executius d'aquestes empreses, i tampoc sobre els tripijocs de les companyies multinacionals i les seves relacions amb el poder polític. El mateix podria dir-se del seguiment de les investigacions, del seguiment de les notícies, que un cop fetes públiques desapareixen del panorama informatiu en els dies següents, ocupades amb algun succés espectacular que no guarda relació amb el primer. És fàcil comprendre, llavors, que el lector, l'espectador i l'oient visquin sempre despistats i distrets, la qual cosa condueix necessàriament a perdre l'interès pel que succeeix, ja que les notícies arriben fragmentades, de forma sobtada, descontextualitzades”.