“Necessàriament, aquestes ingents sumes de diners provinents del narcotràfic, que s'injectaven (i s'injecten encara avui) en les forces socials, polítiques i econòmiques, van envair de manera gradual la vida nacional colombiana, insidiosament, a poc a poc, de manera gairebé inadvertida per una societat en molts casos complaent amb aquests diners. Unes sumes que arribaven per irrigar una economia feble i desestructurada, on la pobresa i la violència segueixen guanyant terreny des de sempre, potenciant-la, donant-li luxosos béns de consum a les seves classes altes, oportunitat de negoci a moltes de les seves classes mitges, i ocupació més o menys ben remunerat a incomptables habitants pobres de ciutats i camps, encara que després s'evidenciés la perillositat d'aquesta manera d'ocupar les energies productives i laborals del país”. (A la imatge, en primer pla, Bernardo Gutiérrez, amb l’escriptora Maruja Torres, la directora de Medios para la Paz, Gloria Ortega, i el vicedegà de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, Francisco Martín, durant una conferència amb motiu del lliurament a MPP del Premi Catalunya a la Llibertat d’Expressió 2006 atorgat per l’ICCI/Casa Amèrica Catalunya i Solidaritat i Comunicació (SICOM)
Sèrie “Colòmbia i el periodisme”, per Bernardo Gutiérrez, de Medios para la Paz: “Narcotràfic i assassinats a Colòmbia: polítics, defensors de drets humans i periodistes, en el punt de mira” (VII)
“Necessàriament, aquestes ingents sumes de diners provinents del narcotràfic, que s'injectaven (i s'injecten encara avui) en les forces socials, polítiques i econòmiques, van envair de manera gradual la vida nacional colombiana, insidiosament, a poc a poc, de manera gairebé inadvertida per una societat en molts casos complaent amb aquests diners. Unes sumes que arribaven per irrigar una economia feble i desestructurada, on la pobresa i la violència segueixen guanyant terreny des de sempre, potenciant-la, donant-li luxosos béns de consum a les seves classes altes, oportunitat de negoci a moltes de les seves classes mitges, i ocupació més o menys ben remunerat a incomptables habitants pobres de ciutats i camps, encara que després s'evidenciés la perillositat d'aquesta manera d'ocupar les energies productives i laborals del país”.
Paral·lelament, la complaença s'estenia a l'acceptació, per omissió de mirada, sobre els constants crims comesos contra organitzacions polítiques i socials que, com la Unió Patriòtica (UP), es portaven a terme quotidianament. Enfront d'aquest extermini de persones d'un partit d'esquerra, integrat per gent d'extracció popular en la seva pràctica totalitat, era molt més fàcil adoptar una posició d'indiferència, doncs el que succeïa s'esdevenia, per regla general, allunyat de les ciutats, allunyat dels centres de poder i allunyat dels clubs socials on es reuneixen els dirigents nacionals. En aquests clubs socials, per cert, es reuneixen també els propietaris i els directors dels principals mitjans de comunicació de Colòmbia. Fatalment, aquestes forces anaven a coaligar-se. D'una part, forces que actuaven contra moviments socials, sindicals i de drets humans, i d'una altra part, forces que de manera creixent anaven solidificant-se al voltant del negoci del narcotràfic. Dos exèrcits, vistos esquemàticament, als quals el destí va posar al mateix costat d'aquest riu de sang que va banyar el nostre país durant les dues últimes dècades del passat segle, i que encara no acaba de fluir. Guerrilla i narcotràficI en els anys recents, desapareguda ja l'UP, dins de diferents coordenades històriques i polítiques, arriba un tercer exèrcit (hi ha més exèrcits, però per al nostre esbós n’hi ha prou amb aquesta enumeració), que encara que ja existia des de feia molts anys no imbricava les seves accions violentes amb el narcotràfic. Ens referim a la guerrilla de les FARC, que havent iniciat les seves lluites fa quatre dècades al voltant d'idearis de revolució social, perd de mica en mica el seu camí i perverteix els seus propòsits inicials davant la temptació del narcotràfic i els seus enormes guanys, justificant el seu ingrés en aquesta gegantina roda trituradora del nostre país mitjançant el salt mortal ètic que “cal finançar la revolució, i per això ho fem”. Aquests sinistres i durs anys, en els que Colòmbia va ser testimoni de milers d'assassinats, que anaven des de senzills regidors d'algun poble a la vora la selva fins a l'assassinat de candidats presidencials en campanya, van marcar forçosament el comportament dels mitjans de comunicació davant les realitats nacionals. El número exacte de víctimes d'aquesta violència dirigida a polítics i defensors de drets humans no s'ha pogut precisar mai: els estimatius van des de 3.000 fins a 5.000 persones que van caure víctimes d'aquesta violència no explicitada, que semblava venir d’enlloc, i que no va produir gairebé mai responsables ni culpables. El balanç d'aquests anys, només per a l'UP, va ser de 2 candidats presidencials assassinats, juntament amb 8 congressistes, 70 regidors de consell, dotzenes de diputats i alcaldes, centenars de sindicalistes, líders pagesos, líders del Partit Comunista, i un número no quantificat de militants i simples transeünts, gent que estava al lloc equivocat en el moment equivocat. Un altre número indeterminat de persones van caure al seu torn víctimes de la violència al llarg i ample del país, per raons tan múltiples com els mètodes de les seves morts. Objectiu: periodistesDurant aquests anys que acabem de ressenyar, els periodistes a Colòmbia van convertir-se en un blanc més del conflicte, patint atacs que es presentaven de manera soterrada moltes vegades, sempre anònims, mai reivindicats, podent provenir l'atemptat en la foscor mitjançant un sicari motoritzat, una bala al sortir del treball, una amenaça d'origen desconegut contra la família, un “carro-bomba” al carrer de l'habitatge de l'informador. Els periodistes que denunciaven crims, els que descobrien corrupteles, els que revelaven els ajuntaments entre els poders de l'estat i els criminals, els que investigaven foscos negocis entre el narcotràfic i els polítics, les aliances entre els grups paramilitars i els terratinents de la zona, en fi, tothom que s'atrevia a aixecar el tapet sota del qual s'amagaven les escombraries de la casa, sabia que la retribució, moltes vegades mortal, podia assolir-la al sortir de la seva emissora, del seu diari, de casa seva, pel matí, després d’esmorzar en companyia de la seva família”.
