Casa America Catalunya

“La diversitat cultural colombiana està sent minada i amenaçada de manera creixent. Esmentarem aquí, només de passada, altres amenaces provinents de la dinàmica social colombiana d'avui, com ara les agressions dels diversos grups en conflicte, que creen fenòmens de desplaçament del camp i les selves cap a les ciutats, cap a la misèria que aquests desplaçaments propicien, cap a la fractura de les tradicions i els costums ancestrals d'aquests diversos grups.
A Bogotà, per exemple, als sectors més afluents de la ciutat, on estan els cines moderns, els restaurants i les tendes de moda, els grans centres comercials, és una raresa veure un transeünt de raça negra, i molt menys un client o comensal de la mateixa ètnia. I hi ha una gran probabilitat que si ens trobem amb algun, aquest sigui un estranger del Carib o dels Estats Units, que no se sent amb menys dret a estar allà que els criolls de rostre clar que estan al seu costat a les altres taules del restaurant o de la cafeteria elegant.
I no obstant això,  es calcula que a Bogotà viuen entre cent cinquanta i dues-centes mil persones provinents de regions llunyanes de la capital poblades per gent d'origen africà. És a dir, de raça negra. Aquestes multituds han anat arribant a la ciutat, expulsades dels seus territoris per raons de pobresa i per raons del conflicte, i s'han assentat a zones urbanes lluny d'aquests sectors preferents, que són visitats per estrangers i gent d'origen hispànic en la seva majoria. Es pot fer l'experiment de preguntar a un parroquià –blanc o fins i tot mestís- en algun d'aquests cafès i restaurants, sobre l'existència d'aquestes multituds de raça negra al seu veïnat i és gairebé segur que ens mirarà com si estiguéssim una mica malament del cap. Modernitat impostada
Una característica que Colòmbia comparteix amb altres molts països d'aquests que d’antuvi s’anomenaven “del tercer món”, característica que a nosaltres no se'ns evidència, per quotidiana, per ser part d'ella, perquè, com diu el refrany, “els arbres no deixen veure el bosc”, és el que es podria dir “la modernitat impostada”. Vegem què vol dir això.
És evident l'aparença de modernitat que presenta la nostra societat, on trobem ciutats de carrers asfaltats, semàfors que funcionen, sistemes de transport massiu que serveixen a milions de persones cada dia, cafès internet en molts veïnatges - una que una altra autopista que mereix aquest nom -, bancs informatitzats, aeroports i avions moderns, etcètera. I en la gent: amb vestits de moda, parlant altres idiomes a més del propi, usant amb gran destresa telèfons cel·lulars i complexos automòbils, viatjant a Miami, Londres i París cada dos per tres, etcètera. En fi, això que els publicistes dels mitjans anomenen “viure l'agitada vida moderna”.
El paper dels mitjansSota aquesta façana, la nostra vida colombiana es debat en un mar de contradiccions, desorientacions i fragmentacions de la seva identitat, amb un rerafons de pensament bastant elemental, d'estructures mentals, es diria que primàries, decimonòniques. Una mostra palpable de l'anterior, i per anar-nos-en acostant al tema dels mitjans, es dóna en la confusió entre com es concep la capacitat per utilitzar tecnologies amb la capacitat per crear tecnologies. Modernitzats al minut, equipats amb les més modernes tecnologies importades, els nostres mitjans de comunicació es veuen a si mateixos com parells dels més avançats del món. Res han d'envejar –se'ns diu– als de més importància i qualitat d'altres països. Poca és la reflexió dirigida a mirar-se a si mateixos com a concepte de vehicle de la informació, com a mitjà de lligam entre diferents sectors de la societat. Un dels resultats de l'anterior, per descomptat, és una tremenda incapacitat per adquirir una visió de societat que emani de l'entranya de la societat mateixa, de la seva pròpia autenticitat, i un cop assolida aquesta visió, per interpretar-la i intervenir-la. Un altre resultat és, per correlació, una premsa insegura, presa dels vaivens de la moda informativa, mediocre, que busca assemblar-se als mitjans dels països rics, que beu de les seves fonts de llunyà origen, doncs desitja i intenta, amb tot el seu cor, projectar la realitat social colombiana com si fos la d'un d'aquests països. O, almenys, semblant a la d'aquests països. Algunes vegades la contradicció adquireix tints gairebé propis del circ: mentre la nostra societat pateix autèntics terratrèmols, fragmentada (Colòmbia està en el setè lloc en l'escala dels països més inequitatius del planeta, segons un informe de les Nacions Unides), caòtica, miserable en ocasions, en conflicte sempre (el nostre país juga a ser estat fort quan, com ara, es tracta de fer la guerra, i juga a ser estat feble quan es tracta d'atacar els problemes dels més pobres), el que els mitjans s'ocupen de projectar és un panorama social d'avanç lineal, sense majors obstacles, com una autopista pavimentada on els cotxes es mouen fluidament cap a un lloc indefinit que, encara que no s'identifica, sí s'entreveu com una meta desitjada, com un punt d'arribada on tot estarà millor, la gent serà més feliç, la societat més realitzada, més harmònica, cada vegada més perfecta. És el que diuen “el progrés”. Per descomptat, sense qüestionar el full de ruta adquirida a la gasolinera del camí, ni les intencions dels conductors".