Casa America Catalunya

"En la mesura que la informació ha de ser d'utilitat per a la societat, mitjançant la construcció de dinàmiques de comunicació entre forces que modelen i condicionen el moviment social, en aquesta mesura, i considerant-lo en termes amplis, l'exercici periodístic al nostre país pateix amplis mals que impedeixen el seu sa desenvolupament, enmig d'algunes virtuts que permeten mantenir l'esperança que es construeixi en un futur una societat millor. Prenguem, per exemple, el problema de la identitat nacional colombiana, que per força és reflectida, tant d'anada com de tornada, pels mitjans de comunicació.

Aquesta entelèquia anomenada “identitat”, entitat difusa com la que més, la presència i existència de la qual es presta a tota mena de manipulacions, elaboracions, teories. Colòmbia és un país variat i divers, format per una infinitat de sectors racials, culturals, històrics. L'herència hispànica, l'herència indígena, l'herència africana, i a partir del segle XX herències europees, llevantines i àrabs, són presents en tota mena de proporcions sanguínies. En algun dels seus textos, Gabriel García Márquez anota que, durant l'època colonial només, a Colòmbia van arribar a distingir-se 18 divisions racials, depenent del grau de les barreges entre diversos orígens. Aquestes divisions comporten les consegüents diferències culturals, gastronòmiques, lingüístiques. I per la seva orografia, per la disposició de les seves muntanyes, que donen punt final als immensos Andes que comencen en l' estret de Magallanes, molts dels grups esmentats van restar pràcticament aïllats dintre seu durant segles, essent la comunicació i el coneixement mutus un fenomen recent, és a dir, dels últims tres quarts del segle passat.

En oposició a aquestes realitats, les estructures polítiques globals colombianes, i em refereixo a les que tenen poder efectiu, s'han anat formant al voltant de sectors fonamentalment de raça blanca, poquíssims sectors d'arrel mestissa, per descomptat cap d'origen indígena ni d'origen negre. Els primers, hereus de famílies hispàniques i d'alguns troncs familiars producte de la immigració provinent d'altres països europeus, com ara alemanys i anglesos principalment, establerts en successives onades en l'altiplà central del país i en els rics valls situats entre les cadenes muntanyoses.

Aquests grups van heretar l'esperit, si no la lletra, de les estructures hispàniques colonials, signades pel centralisme i l'autoritarisme, a més d'haver heretat també un menyspreu històric per les races indígenes i pels esclaus negres, provinents de l'Àfrica en primer lloc, i en segon lloc de la regió del Carib, que havien estat portats al país com a mà d'obra per al camp i per als creixents nuclis urbans.

La recerca per trobar la “identitat” colombiana, la “identitat” nacional, és una tasca de múltiples fronts, i en ocasions sacseja institucions de l'estat i petits sectors progressistes de les classes dominants, incloent els mitjans de comunicació. Aquesta tasca ens ha permès acostar-nos a algunes conclusions temptatives, on la “identitat” és, per dir-lo d'alguna manera, la identitat de la “dominació”, és a dir, la “identitat” de les classes dominants, que la beuen d'influències i forces que arriben de fora, importades i empacades, en el present, de manera primordial, en la irresistible cultura nord-americana.

És així com el natiu, el propi, al no participar –per força– d'aquest concepte alienat, es torna “exòtic”, “forà”, i en el millor dels casos s'incorpora al “folklore”. El propi, l'arrel del propi, es converteix llavors en marginació. I a través dels mitjans de comunicació es produeix un constant martelleig, un constant esclafament, d'aquests conceptes, de manera gairebé subliminal, que han anat impregnant la percepció ciutadana al llarg de la nostra història, formant l'imaginari de la nostra cultura.

El resultat és que identitats fràgils dins de la nostra societat –anomenem-les fràgils en el sentit que són més indefenses econòmica i socialment, doncs pertanyen a les classes més pobres– són identitats cada cop més precàries, encara que posseeixin gran dimensió i significat cultural i històric (per exemple, les “negritudes”, o els afrocolombians com ara es denominen, o les cultures indígenes que encara sobreviuen).

Aquestes identitats es troben davant el predicament que el que és seu no només no és valorat intrínsecament, sinó que, a més, és disminuït com si fos un element de cultura inferior, i llavors les persones pertanyents a aquestes minories deuen resignar-se a viure dins d'una certa marginalitat, si no adopten les característiques dels sectors dominants, característiques culturals, característiques de llenguatge, fins i tot característiques en el vestir i en els gustos. El ser autèntic es torna un passaport a la marginalitat".