Casa America Catalunya

Els pares de Cristina ja eren al món  de l’actuació. I els seus descendents, també. I a ella, petitona, de veu suau, poc li importa descobrir l’edat. Gens de gasiveria per aquesta banda: La bellesa no en sap de calendari si la reforça l’experiència. La Banegas va per 62 enciclopèdics anys. Espanya? N’hi ha prou amb una anècdota. Papà (Òscar Banegas) era productor de ‘Los Chiripitifláuticos’, el programa infantil de TVE als 60 quan la pública era la única tele del país, i Cristina ja treballava com guionista sota les seves ordres. Amb 18 acabats de fer. I es devia sentir la Reina de Saba per que aquest espai era, donem fe d’això per contemporanis i testimonis, el summum, el màxim. Avui, en repàs del record llunyà, Cristina Banegas el reviu com un altre entre tants. Un altre de la inacabable collita pròpia.   Aprofitem l’avinentesa per a iniciar el seu relat: “Aquella va ser la meva primera visita. Molt jove? No cregui. En vaig casar amb 16 i ja tenia una filla, Valentina, en honor de la meva besàvia, una dona criolla d’aquí t’espero. Si, Valentina, com la de ‘Los Chiripitifláuticos’… A la primera persona que vaig conèixer aleshores a Barcelona va ser el pintor Guinovart, ves per on, quines coses. I 44 anys després, curiós, poqueta cosa he fet aquí, sí....”.  La diva, tot i que l’etiqueta no li quadri gens ni mica, de l’escena argentina acaba de guanyar (o ser nominada) tots els premis possibles per la seva interpretació a Medea i ara, rememora les primeres passes d’aquest salt a Del Amor, el recital nascut de la química entre l’obra de Gelman i la música del Mederos Trío: “Em cap l’honor de considerar-me amiga d’en Juan de fa molts i molts anys. A començaments d’any, em va convocar per a que el dirigís a Del Amor. Va pensar que així aconseguiria un format més teatral, estèticament més formatejat, que si es posaven damunt d’un escenari i prou. Pel privilegi de l’amistat, m’he pres el seu encàrrec molt a pit. S’ha d’estar a l’alçada d’aquesta meravellosa poesia seva i del bandoneó d’en Rodolfo”.  I aquest cervell a mil de na Banegas va començar a córrer: “L’escenògraf, pintor i galerista Juan José Cambre ha creat les imatges que el públic veurà com a fons de la veu, a les paraules i tangos, milongas i valsets ja composats per Mederos que es convertiran en el devenir d’aquest amor”. Amb cara infantil de certa trapelleria, Cristina obre parèntesi en el relat per explicar alguna beneita interioritat dels preparatius: “Quan Juan em va convidar a pujar-me a bord d’aquesta aventura, vaig dir OK ben ràpid. Ens reunirem tres cops a El excéntrico de la 18, el meu centre de formació teatral. Li vaig preguntar de què anava això, em diu que dels seus poemes d’amor i aleshores li dic, d’acord, escull-los... Ja amb segones, és clar. Uns dies després, de sobte, m’arriba un mail seu que, més o menys, deia ‘pensava que era un poeta revolucionari i ara resulta que he escrit massa poemes d’amor’... Li vaig contestar, també per mail, ‘és clar, precisament per això, et vaig demanar que fossis tu mateix que els triessis per l’espectacle’...”. Una molt femenina manera d’estalviar-se un munt de feina.  Tot i així, a demanda de Casa Amèrica Catalunya, Cristina Banegas revela que Del Amor inclou tres peticions personals. Una de les quals, el poema La Dueña, amb una última línea que posseeix el do d’estremir per sistema i sempre a aquesta gran gama del teatre argentí:             LA DUEÑA Ella estalla como el verano,no es posible evitarla o detener su rostro,avanza en cualquier calle,aún hace ruido al pie de mi silencio, muchas veces me miran para ver su dulzura,por ella se me han puestosuaves las manos, suave el corazón,la muchacha infinita me posee,llena mis días con su ausencia,no me deja andar triste, me permite subir por su recuerdo,todo lo más habrá que ver cómo vivir sin ella,la señora sentada al fondo de mi sangre. Poc li costa a La Banegas recordar. És como si fos ahir, “vaig conèixer Gelman als 14 anys, llegint el seu llibre Gotán, tango a l’inrevés. Me’n recordo que el passava a les companyes del Liceu, tot entusiasmada en la seva lectura. Era l’any 62 i el professor de Literatura, un reaccionari, em va fer fora de classe per revolucionària. Tal com entrava ell a l’aula, sortia jo per la porta. Després, el vaig conèixer de veritat a casa de Paco Urondo, poeta assassinat per la dictadura. Allà fèiem trobades entre el Sargent Pepper’s dels Beatles i l’àlbum Madrugadas de tangos, fet pel Tata Cedrón…”. D’altra banda, Rodolfo Mederos no hi té aquest vincle afectiu amb Cristina: “A ell l’admiro com artista, tanmateix. És un dels tres millors bandeonistes de l’Argentina, al costat de Néstor Marconi i Leopoldo Federico. No comparteixo, malgrat respecti, la seva idea de que el tango ha mort. Ell no hi està d’acord amb les transformacions que porten els nous temps als gèneres. Per mi, mentre existeixi el Río de la Plata, hi haurà tango. És el riu més ample del món. Mentre existeixin a les seves vores, dos països tan similars com l’Argentina i l’Uruguai en la seva sensibilitat, dues ciutats com Buenos Aires i Montevideo a les que el riu aplega com a fons inesgotable de poètiques i estètiques, el tango continuarà, ja convertit en patrimoni universal de la Humanitat. Gaudeix de molt bona salut, tot i que el creuin amb música electrònica o experimentin amb ell”.  Parlant d’experiments, hi haurà continuïtat després de Barcelona per Del Amor?: “Segur, enregistrarem un DVD i es realitzarà per televisió, pel que quedarà immortalitzat. Si això vol significar el començament d’una gira, ja ho veurem. Dependrà de diversos factors: Els compromisos i agendes de cadascú, la salut d’en Juan, les ganes.... És clar que seria fantàstic portar-lo a Buenos Aires, per exemple, o veure’ns a altres llocs de l’Argentina o del món o s’apreciarien aquests versos i aquesta música. Veure’l a Buenos Aires seria veure’l al seu entorn natural. Cada cop que Juan ve a l’Argentina significa un espectacle cultural extraordinari”.  I aquí exploten ja les emocions de Cristina Banegas en puro sentiment i afecte: “La poesia de Juan Gelman ha estat una bandera tota la meva vida. He recitat els seus poemes a l’entrada de la ESMA al bell mig de la dictadura, amb els mariners apuntant-me amb les seves armes darrere de la tanca, a escassa distància. Els he llegit a la Plaza de Mayo, al costat de les Madres i Abuelas. He fet espectacles de les seves obres, com Salarios del impío o País que fue será. Quan vaig a Mèxic D. F., soc hoste de Mara Lamadrid, la seva esposa, una dona extraordinària. És un honor humà conèixer-lo, conèixer la seva profunda intel·ligència, el seu profund humor... Vaig estar al Sindicat de la Premsa vetllant les despulles del seu fill Ariel quan per fi va ser localitzat després de llargs, llargs anys desaparegut durant la dictadura....”.   I arribats fins aquest punt, no cal dir res més. Silenci. Es fa una pausa còmplice entre Cristina i entrevistador. Pausa de respecte, de no anar més enllà. Tornem a centrar-nos en l’activitat de la dama, hiperactiva com sempre en el 2010. Premiada amb Medea al teatre, premiada amb la sèrie televisiva Trátame bien en la que encarna a una psicoanalista, al costat de Cecilia Roth, incansable en el seu El excéntrico de la 18 on forma talents: “Treballo molt i m’agrada molt treballar, tot i que cada cop senti més pànic escènic. Tota la meva carrera ha estat de risc, de viure-la a punt de precipici, de fugir cap endavant amb molt teatre alternatiu. Me la jugo cada cop més i més”.  També quan es fica a la pell del director d’escena?. “El dia de l’estrena no sé on posar-me, em quedo descol·locada i em perdo. No abandono als meus companys, naturalment, però em resulta molt diferent a viure-ho com actor. En el cas de Del Amor, li espero un bon destí. Tan bon punt arranqui, tindrà la seva pròpia vida. A partir de que vegi a Juan i a Rodolfo dalt de l’escenari, ja fluirà tot perfecte, segur”.