(Entrevista publicada el 20/02/2008) La historiadora argentina Silvina Jensen ha participat en nombrosos programes d'investigació sobre l'exili argentí al món, i especialment sobre el col·lectiu que es va instal·lar a Catalunya arrel de la dictadura militar a l’Argentina, entre 1976 i 1983. El llibre “La provincia flotante. El exilio argentino en Catalunya (1976-2006)”, un dels primers títols del segell editorial de Casa Amèrica Catalunya, KM 13.774, és una adaptació divulgativa de la seva tesi doctoral, basada en un exhaustiu procés d’investigació i recerca de testimonis. Durant la presentació del llibre, dijous 14 de febrer a Casa Amèrica Catalunya, l’autora va afirmar que “la història de l’exili és una història que s’explica en dos temps: la història del lloc de partida i la del lloc d’arribada”. En aquesta segona part de l’entrevista, Silvina Jensen apunta a les principals característiques i peculiaritats del “cas català” de l’exili de la dictadura argentina.
Silvina Jensen, historiadora (i II): “El de Catalunya és el més nombrós de tots els exilis argentins contemporanis”
El segon dels propòsits del teu llibre és “puntualitzar les marques que permeten individualitzar l'exili dictatorial a Catalunya d'altres exilis nacionals contemporanis.” Què és el que fa característic el cas català?A penes ara comencen a haver estudis sobre altres països que van rebre exiliats de la dictadura: Mèxic, França, el cas de Madrid... Quan jo vaig començar la investigació, aquests estudis no existien. A mesura que han anat avançant les investigacions en aquest territori historiogràfic, esdevé més clar i evident que hi ha moltes peculiaritats que estan marcades pel fet d'haver-se instal·lat a Catalunya i no en un altre lloc. Una d'aquestes peculiaritats, molt simbòliques d'altra banda, té a veure que el viatge dels exiliats es feia en vaixell. No és que tots arribessin en vaixell, ni de bon tros, però els vaixells de l'exili ens parlen de l'exili que arriba bàsicament a Barcelona. Era una línia naviliera italiana que cobria des de Buenos Aires fins a Gènova, però la major part dels exiliats polítics que sortien del Con Sud –inclòs també l’Uruguai, molts sortien de Montevideo– descendien a Barcelona. En els vaixells de l'exili es produeix un encontre cara a cara, de contacte i d'experiències, amb els exiliats republicans que estaven tornant a Catalunya. Això ja marca certes peculiaritats. Les altres “peculiaritats” vénen donades per la realitat social que trobaven a Catalunya en 1976, en plena transició democràtica espanyola? Si bé el cas de Catalunya és comparable a la resta d'Espanya, aquest té les seves peculiaritats pel ‘clivatge' nacional: es lluita per les llibertats i pels drets socials, però també es reivindica la cultura i la identitat catalanes. En aquest context polític, les lluites de l'exili argentí contra la dictadura es resignifiquen. Era bastant comú celebrar actes on es lluitava, per exemple, contra Videla o contra Pinochet, i on a més es reclamava “Volem Estatut”. En el llibre també plantejo alguna reflexió sobre el posicionament dels exiliats respecte al tema de la llengua catalana, la seva història i la seva identitat. I en quins altres aspectes es diferencia l'exili argentí a Catalunya d'altres exilis? El de Catalunya és l'exili més nombrós de tots els exilis contemporanis d'argentins, més que el de Madrid, més que el de Mèxic, més que el de França. Però va ser un exili que no va estar compost per personalitats polítiques de primer nivell, aquests no van recalar a Catalunya. Això, juntament amb el fet que era una militància més de base o una militància intermèdia va determinar, no ja que no hi hagués conflictes, sinó que es mantingués una certa unitat de la colònia argentina respecte d'altres, com per exemple la de Madrid, que va derivar en fractures institucionals. La unitat institucional a Catalunya es representa amb dues institucions: d'una banda, la Casa Argentina Catalunya, i d'altra banda, la Comissió de Solidaritat de Familiars de Desapareguts, Morts i Presos Polítics (COSOFAM), que fins avui segueix viva, existint i treballant. Llavors, els exiliats formaven un grup ideològicament homogeni?L'exili que es va instal·lar a Catalunya està fortament marcat per una identitat política concreta, ja que bona part dels exiliats, d'alguna manera, havien estat vinculats al peronisme. Això va tenir tanta força que es va manifestar en l'aparició d'organitzacions lligades al peronisme a Barcelona, al voltant de 1980, o per exemple en el fet que la revista més important de l'exili argentí a Barcelona (“Testimonio Latinoamericano”) tenia identitat peronista. Però en relació amb això, apareix un element que té a veure amb el “descobrir-se llatinoamericà” a Catalunya. Argentins, uruguaians i xilens compartien l'espai de denúncia, i aquí hi influeix una de les característiques de la política catalana d'aquell moment, que és la política unitària de grups com l’Assemblea de Catalunya o l'Entesa dels Catalans, on comunistes, socialistes i nacionalistes apareixien units. Aquesta empremta unitària va repercutir que la solidaritat cap als exiliats tingués un tall unitari i aglutinés als exiliats llatinoamericans. Així, “descobrir-se llatinoamericà” a Europa va tenir molt a veure amb la mirada dels catalans –com també ho va tenir la consideració del terme “sudaca”, que és propi d'aquesta època. Resulta paradoxal, perquè per molt que els exiliats del Con Sud diguessin que tornaven a la “mare pàtria” o es reivindiquessin com a fills d'europeus, en realitat el que la societat catalana els estava dient era “vostès són llatinoamericans”. En algun punt, no obstant això, va servir per revisar la seva pròpia història comuna, la història de lluites, i la idea de posseir un projecte per al continent que es volia pensar des d'Europa.
