(Entrevista publicada el 15/02/2008) Silvina Inés Jensen és doctora en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona i professora a la Universitat Nacional del Sud de Bahía Blanca (Argentina). En la seva trajectòria professional, ha participat en nombrosos programes d'investigació sobre l'exili argentí al món, tema sobre el qual ha basat la seva tesi doctoral i que a “La provincia flotante. El exilio argentino en Catalunya (1976-2006)”, un dels primers títols del segell editorial de Casa Amèrica Catalunya, KM 13.774, mostra el seu discurs més divulgatiu. “No hi ha un únic responsable del silenci sobre l'exili argentí”, afirma l'autora, qui ha aconseguit trencar aquest silenci i recopilar la memòria col·lectiva dels exiliats a Catalunya. Amb motiu de la presentació de la seva obra a l'auditori de la Fundació, Silvina Jensen ens explica a la primera part d'aquesta entrevista les seves motivacions per abordar la “memòria silenciada” de l'exili argentí a Catalunya i les claus de la situació actual que permeten posar sobre la taula aquesta realitat fins ara ignorada pels historiadors.
Silvina Jensen, historiadora (I): “No hi ha un únic 'responsable' del silenci sobre l'exili de la dictadura argentina”
Un dels propòsits del llibre és el de reflexionar, des de l'experiència dels exiliats argentins a Catalunya, com la societat argentina s'enfronta al record d'aquests esdeveniments traumàtics. El teu llibre pretén obrir la caixa dels trons?Tractar el tema de l'exili, en principi, va ser una intuïció. El que jo em plantejava era, a nivell col·lectiu, a nivell de debat social en l'esfera pública , què sabem els argentins sobre l'exili? Què recordem? La hipòtesi, el que intento demostrar en el llibre recolzant-me en el cas català com a testimoni, és que sobre l'exili hi ha una memòria que hom pot denominar com una memòria silenciosa, una memòria discreta, circumspecta, tímida... Això té a veure amb múltiples qüestions, no hi ha un únic “responsable” –entre cometes– d'aquest silenci sobre l'exili. Si hom pensa en la situació de l'Argentina des del 2000 en endavant, hi ha signes bastant importants que és possible començar a parlar sobre l'exili, però hi ha alguns factors que s'han de tenir en compte. D'una banda, encara pesa la demonització o estigmatització que van fer els militars sobre l'exili, demonització que va seguir en la democràcia fins al punt que alguns, en els anys 1984 i 1985, encara deien “que no tornin els subversius que estan a l'exterior, que no tornin els terroristes”. Això feia que les famílies que tenien membres exiliats inventessin històries fictícies, del tipus “el meu fill se'n va anar a fer un viatge d'estudis”, per a justificar-ho amb respostes políticament correctes. Això també té a veure amb la por que es culpabilitzés a la família, que se la perseguís... Hi ha silencis que vénen dels dos costats. També per part dels propis exiliats? Per a qualsevol militant, marxar a l'exili no era una opció. L'opció era que triomfés la revolució, o eventualment la mort. Quan la situació es posa tan terrible i cal “prendre la decisió” –de nou entre cometes– de marxar, es fa amb vergonya, amb por, amb culpa... Culpa, perquè evidentment hi va haver gent que no va poder fer-ho i que va morir. Davant la mort, davant la presó, davant la desaparició forçada de persones, hi ha també silencis que estan ancorats en la culpa. D'altra banda, també estan les disputes que es donen dins del propi camp de la militància, on es van arribar a oposar els de dins i els de fora. Osvaldo Bayer, per exemple, va ser protagonista d'un seguit de polèmiques que va sostenir ell amb d’altres escriptors i intel·lectuals, alguns no exiliats, d’altres a l'exili, que sostenien posicions diferents respecte de l'exili. Això no és aliè al que va passar en el cas espanyol o en el cas alemany. Totes aquestes qüestions fan que parlar de l'exili sigui difícil. Perquè algú parli, també es necessita que algú escolti, i que algú reconegui que això forma part d'una història compartida, una història marcada per la violència política, i que va arribar a destins diferents en el cas de diferents subjectes. A l'obra també reflexiones sobre “les noves diàspores argentines”, els contingents que puntualment en 1990 i sobretot en el 2001 van emigrar per causes econòmiques. Què t'ha portat a incloure-les en aquesta obra dedicada a l'exili de la dictadura? No parlo exactament sobre les noves onades, sinó que sostinc que a partir de la conjuntura de la nova expulsió d'argentins –en aquest cas per motius fonamentalment econòmics– es comença a repensar que els argentins teníem una història anterior de fugues, de fugides, d'expulsions, de sortides a l'exterior, i es recupera social i col·lectivament el capítol de l'exili polític. Aquests nous emigrants es van pensar en relació als que havien marxat abans. Es va donar un fenomen bastant curiós, i és que molts llibres sobre l'exili que estaven morts a la biblioteca, que ningú no llegia, que havien desaparegut dels catàlegs, es tornen a reeditar, i es reediten a la llum que hi ha d’altres que marxen amb dolor –un dolor diferent, però que també pateixen la pèrdua, el xoc cultural, l'adaptar-se a noves geografies, a noves societats... És curiós, perquè aquests que marxen recuperen aquesta història, però marxen sense tenir memòria d'aquesta història, i de vegades la descobreixen estant aquí. Algunes de les associacions d'argentins que existien aquí redefiniren les seves funcions per acollir als que arribaven, amb totes les dificultats que això implicava: eren tots argentins, però els que ja hi eren van arribar fa 20, 25 o 30 anys i havien viscut una altra història, i els que arribaven al 2000 eren, fins a cert punt, uns estranys. Es van produir retrobaments, retrobaments que algun historiador ja està reconstruint, retrobaments que no van ser gens fàcils. Com creus que serà acollida l'arribada del teu llibre a l'Argentina? Fa uns mesos, amb un col·lega exiliat a Mèxic, Pablo Yankelevich, vam presentar un llibre que vam compilar tots dos però que és el treball col·lectiu de molts investigadors sobre l'exili (“Exilio. Destinos y experiencias bajo la dictadura militar”, Libros del Zorzal 2007) i la recepció va ser bona. No és el mateix parlar de l'exili en aquest moment, amb una política de drets humans en el govern de Kirchner que és favorable a parlar sobre aquests temes –no només sobre la repressió, sinó a rediscutir les qüestions de les lluites, la militància–, que fer-ho deu anys abans. L'any 1998, vaig publicar un altre llibre aquí a Barcelona (“La huida del Horror no fue olvido. El exilio político argentino en Catalunya 1973-1983”, Bosch 1998), del qual també van ser responsables la gent de COSOFAM (Comitè de Solidaritat amb Familiars de Desapareguts), Raúl Castro, Alejandro Andreassi i altra gent. En aquell moment, però, no es parlava de l'exili, ningú no investigava sobre l'exili, i a més, socialment, tampoc era un espai propici. En aquest moment, políticament i socialment, hi ha una major receptivitat. A més, hi ha una altra línia argumental en el llibre, que és forta però no està desenvolupada, i és en quina mesura som capaços els argentins de pensar-nos amb exilis. Dic “amb exilis” perquè malgrat que el del 76 va ser el més dramàtic, el més nombrós, des que ens vàrem separar d'Espanya el 1810, molts personatges de la política van patir penes de desterrament, exili, hi va haver exilis col·lectius… Amb signes polítics diversos, l'exili ens acompanya en dos segles d'existència. Els argentins no tenim aparentment cap dificultat per reivindicar-nos com un país d'immigració, i d'estar molt orgullosos d'haver rebut aquesta immigració fonamentalment europea, però resulta més difícil pensar-nos amb exilis. Fins al punt que els cientistes socials i els historiadors no només no ens hem ocupat de l'exili del 76, sinó que no existeix fins ara cap llibre col·lectiu dels exilis que van acompanyar tota la història argentina. És una tasca per fer, jo sempre l'estic proposant, però això posa en evidència la dificultat dels argentins per a pensar-nos com un país que expulsa, que exclou, que elimina, que no vol escoltar a qui proposa alguna cosa diferent.
