Enmig de llicències literàries, anècdotes personals vinculades a Gabriela Mistral i Pablo Neruda i tombarelles del destí que marcaren la seva existència, Antonio Skármeta continuà delectant el públic aplegat a Casa Amèrica Catalunya abans de rebre un ‘70’ de xocolata ofert per Antoni Travería, director general de la nostra Fundació, i veure’s sorprès per les chilean cookies amb les que Cristina Osorno, gestora cultural de la nostra Casa, imità les galetes xineses protagonistes en un dels seus darrers contes per a què els missatges plens de desitjos també arribessin a tan jove septuagenari.
10/11/2010 / Barcelona
Skármeta: “El poeta deix una herència de construcció d’imatges que han d’ajudar la gent a viure” ( i 2 )
La primera part de la crònica dedicada a la nit d’Skármeta a la nostra seu acabà amb Mistral i amb la poetessa seguirem, tot i que anys després, tornà a ser protagonista a La boda del poeta. Novel·la que Antonio ambientà a l’Europa del 1913, just abans de la I Guerra Mundial, encara que el creador la imaginés “usurpada per llatinoamericans abans d’emigrar cap allà. Jo mateix vinc de Dalmàcia, un reducte de l’Imperi Austrohongarès. Els joves dàlmates no van voler que els reclutessin i també fugien de la pobresa a causa de la dolenta collita de vi local. Com el meu avi, que acabaria a Antofagasta. Mistral havia estat cònsol al Brasil, Itàlia i altres destins diplomàtics i la ficció em va permetre endarrerir-la 40 anys abans en el temps amb l’objectiu d’atendre aquests emigrants. Gabriela tenia una terrible història personal al darrere: El suïcidi del seu primer amor, el pes de ser la ‘Santa d’Amèrica’, la mort del seu fill Chinchín –de qui encara no sabem si era o no adoptat-, el seu delit de maternitat, la seva contradicció sexual... I una bella obra, malgrat tot. O potser, fruit de tot plegat. El poeta deix una herència de construcció d’imatges que han d’ajudar la gent a viure”. I arribem fins Pablo Neruda, en boca del nostre literat: “Amb ell, la relació resultà més banal. La meva admiració per la poesia creix al tenir un poetàs a dues hores de camí. Vaig anar a ca seva amb el meu primer llibre, El entusiasmo, sota el braç. Li vaig portar i em va demanar que tornés al cap de dos mesos. A les dues setmanes, ja hi era altre cop... - Se l’ha llegit? – vaig preguntar Neruda. - Bo … - em contestà. Jo – comentà Skármeta- ja levitava de pur plaer. Li ha semblat ‘bo’.- Però això que et dic –continuà don Pablo-, no vol dir res perquè tots els primers llibres d’escriptors xilens son bons. Ja veurem amb el segon... Continuen les anècdotes amb Neruda: “M’anava perfecte que visqués a la platja. Així, m’emportava les noies que m’agradaven fins allà, amb l’excusa que els hi presentaria Neruda. Es va convertir en la meva coartada de don Juan. Tinguérem una relació informal. Hi anava dissabte al vespre i no quedava cap altre remei que dormir després per la zona, abans de tornar l’endemà, ja m’entenen. Alguna d’aquestes aventures acabà en matrimoni amb dos fills, que avui viuen a Berlín...”. “Me gusta cuando callas porque estás como ausente…”. Residencia en la Tierra, Canto General, la poesia metafísica, la poesia sentimental d’en Neruda acabà per nodrir l’aparició d’El Carter de Neruda: “Don Pablo sabia interpretar els sentiments de la gent i era el seu sentiment perquè els estimava. El 1969 fou pre-candidat a la presidència de Xile. Simplement, perquè l’esquerra no es posava d’acord. En els mítings, ell feia discursos i la gent li demanava a crits que llegís poemes, cadascú aquell que més li agradava”. I aquí Antonio se’n va anar una estoneta per un altre camí: “Ara, l’Estat xilè gràcies al coure que Salvador Allende nacionalitzà i venem a Xina amb guanys brutals que permetrien reconstruir deu cops el país després del terratrèmol. I s’oblida o convé que s’oblidi. Ja està, ja he fet el meu míting d’un minut. Tornem-hi amb la literatura…”. Poc temps per a un exiliat de la dictadura, per cert. Salt enrere cap al jove Skármeta, aquell dubtós entre ser actor o escriptor: “Després la secundària, només sabia que volia comunicar. A l’escola d’Interpretació, vaig passar un examen de deu minuts davant d’una comissió de cinc persones amb La oda al aire de Neruda, és clar. A l’acabar, m’agafa el president de la comissió i em diu: ‘Ens ve amb La oda al aire i està més tens que una dona enmig d’un part. Aprengui a respirar, home. No diu que li agrada la literatura?. Doncs posi’s a escriure.”. Per sort, Skármeta seguí el consell d’aquell bon home. Encara va tenir temps l’incansable xilè per explicar delicioses historietes de l’exili berlinès amb fills adolescents embotits en vells edificis, enfrontats amb el seu rock dur a velles neuròtiques alemanyes mentre el pare es dedicava a recaptar fons per a la resistència i la casa aplegava a tot aquell xilè passava per allà. O a desentranyar les interioritat d’El Baile de la Victoria, tan influïda per Jorge Manrique i Las coplas a la muerte de mi padre, amb una protagonista adolescent a la que han matat el pare sota la dictadura militar i que té la mare amb una depressió, “just en una edat quan la vida és complicada i tràgica”. I entranyable, el penúltim tripijoc entre pare i fill dels Skármeta. Quan Antonio li va dir al seu papà que anava a ser escriptor, al senyor li semblà una bona idea: “Totes les setmanes em lliures un text manuscrit i jo t’ajudo passant-te’l a màquina durant el cap de setmana”. Commovedor. Com bell va ser aquest 7 i aquest 0 de xocolata al que Antonio desitjà “traure el cero, no estaria gens malament”, abans de rebre un formidable aplaudiment com comiat de la sessió a Casa Amèrica Catalunya.
