Casa America Catalunya

Començar a l’ensems amb Juan Villoro, por molt que l’escriptor xilè el consideri  fraternal, és ja un luxe. Juan és ja el Sant Patró de quants tenim el plaer d’apreciar-lo sense embuts a Casa Amèrica Catalunya i el desem en un altar. Que ell et presenti suposa entrar al cel de la millor mà. I sinó aquí queda la mostra. Villoro diu d’Skármeta: “Els seus 70 anys son plens i gairebé inversemblants. Va marcar molt la meva generació, als que ens miràvem en ell per ser escriptors i ens interessàvem per la seva fantasia d’aquells texts com Desnudo en el tejado o El ciclista de San Cristóbal. Roberto Bolaño s’inspirà en A las Arenes de Antonio com a llavor per a Los detectives calbeges. Volíem ser poetes de la vida, viure-la com una obra d’art, a la On the road de Kerouac. Entendre la vida com una experiència artística. Bolaño deia que Skàrmeta era el Chéjov dels nostres temps pel que fa a la riquesa dels seus contes, talismans sagrats”.   La seva relació ve de llarg: “El vaig conèixer als meus 24 anys al seu exili de Berlín. Ja es poden imaginar el que significà la trobada per mi. La seva obra i els seus personatges suposen una recerca continua de l’art poètic i els protagonistes dels seus treballs volen viure de manera poètica. Fins i tot més tard va trobar la manera de ficar els seus poetes reals de referència a la ficció”. Tanta devoció i respecte en el pròleg d’en Villoro va esperonar Skármeta a que comencés la seva lliçó magistral sobre els poetes que més l’han influït amb un toc del seu humor característic: “Juan i jo som germans i aquesta fraternitat ha quedat ja anunciada a la seva presentació. Un germà no parla pas mai malament de l’altre, és clar. Té raó en Juan al dir que em sento fascinat pels poetes. El sentit de la meva literatura consisteix en fondre la gran poesia amb la subcultura popular”. O dit en sinònim, per tal d’aprofundir encara millor en el concepte bàsic, “assolir que aquesta cultura magnífica del passat sigui una moneda d’or que circuli amb normalitat entre la gent, que la comunicació sigui compartida. Per això els transformo en personatges de ficció. No faig les seves biografies, ni retrats versemblants, no els esgoto com a personatges reials. Els prenc, com a Neruda a ‘El Carter’, amb autèntic pudor. Em dic: ‘Aquest Neruda no és el meu Neruda, és el del Carter; Neruda és infinitament més gran. L’únic que demana el públic és tolerància. Aquí hi caben tots els Neruda de tothom...”. Antonio Skármeta explicà en clau íntima la seva experiència amb San Juan de la Cruz: “Era molt jove i tenia ma mare malalta. Estudiava el Càntic Espiritual de San Juan de la Cruz i als poetes místics. Aleshores escoltava Elvis Presley,  Bill Haley & His Comets, rock de primera hora, tot barrejat. La poesia aquella em va ensenyar que en el moment més fosc de la vida sorgeix la il·luminació. Aleshores vaig escriure El ciclista de San Cristóbal, el conte d’un noiet que pren part a una cursa ciclista sabent que la seva mare morirà. Intueix que si fa un esforç suprem i guanya, la seva mare sanarà. Aconseguirà per amor salvar la seva mare. El conte s’inicia com a descripció d’un xic de la seva edat que surt de nit, fuma, beu, balla, escolta jazz i per amor, aquell matí, arriba al punt de màxim patiment. Després de guanyar la cursa, torna a l’apartament i troba la seva mare asseguda. La mama li demana sal, perquè la sopa està sonsa....”. Salt en el temps, en la vida i les influències d’en Skármeta fins arribar a Gabriela Mistral, referència majúscula de la seva trajectòria: “La vaig admirar tant que vaig anar als Estats Units, on vivia, per veure-la i viure la vida del poeta, sense tenir jo ni un ral. Em va impressionar. Li acabaven de donar el Nobel de Literatura i allà estava, lluny del seu Xile del que tant hi havia escrit. Ella em va inspirar Una vuelta en el aire en la que m’encarrega, de manera personal, la missió de buscar una bandera xilena que embolcalli el seu taüt, ja que va emmalaltí de càncer i es trobava a les darreres fases. No desitjava aquesta solemnitat al ser poeta rebel, però la veia amb aquells sabatots, aquella bufanda llarga, i no m’hi podria negar. Em parlava de la seva poesia, em donava de menjar, em tocava i ho sentia com un bateig, una herència que en traspassava”.  De fet, la Mistral tornaria a l’obra d’Skármeta anys després, però explicarem això a la segona part de la transcripció de la sessió amb l’escriptor viscuda a Casa Amèrica Catalunya que trobaran en aquest mateix web.