El xilè Antonio Skármeta és un enorme escriptor, reconegut al món sencer, i un seductor del mateix nivell en la distància curta, segons va quedar certificat a la roda de premsa celebrada a Casa Amèrica Catalunya per a la presentació de la seva darrera novel·la, “Un padre de película”, publicada per Planeta. Davant dels periodistes, Skármeta descobrí els secrets de la seva creació amb un domini de l’escenari i del que desitjava sentir la crítica que hagués servit per un seminari de la venda per persuasió i convicció mitjançant el talent ben entès... No va sortir a coll i bé, però gairebé. Al cap i a la fi, i aquest és el seu mèrit, des de “El Cartero de Neruda”, la bella peça traslladada a 30 llengües i el cinema amb la que va enamorar a mitja Humanitat i amb la que es va guanyar un afecte cap a ell que encara perdura.
Skármeta presenta a Casa nostra “Un padre de película’, “una novel•la que em va sortir del cor i l’ànima” (1)
A punt de partir cap a Frankfurt, en trobada ineludible amb la Fira del Llibre, i arribat d’estrenar l’òpera “Il Postino” a Los Ángeles al cantó d’en Plácido Domingo – fet que donaria per alguna sucosa anècdota-, Antonio Skármeta va voler explicar de manera senzilla la trama de Un padre de película “perquè si feu cas d’algunes crítiques, us fareu un enrenou padre. I sort que han resultat ben bones. Per mi, es tracta d’una novel·la ben clara, prístina, de textura respirada, molt natural, gens retòrica, de to gens destil·lat”. Quants escriptors serien capaços de tranquil·litzar a la seva potencia audiència amb una primera definició així?. Però no creguin Skármeta del tot, n’hi ha més, molt més. I aquí hi arriba, en cascada regular des del seu propi raonament de creador sense cap contradicció: “Tot i que darrere del seu to pacífic, veus tot el que hi ha sota de l’aigua. Grans passions que, quan esclaten en els seus protagonistes, commocionen als personatges que conviuen a la novel·la, en una petita vila xilena. És una obra d’allò més atemporal. Un padre de película cerca emocions essencials de l’ésser humà i no existeix res de més essencial que una relació entre pare i fill, entre mare i fill dins d’una família. A ningú no se li ensenya, se’ns ensenya com ser-ho. És la pròpia vida la que acaba de polir aquesta relació amb la seva pràctica”. Puix l’escriptor es digna a explicar l’entrellat del text, deixem Skármeta estendre’s-hi: “Un profesor de película gira al voltant a un modest professor tot just llicenciat del sud de Xile, que pot ser de qualsevol vileta del món no contaminada pels sorolls de la globalització, eixa que ens emplena a tots de boscos que no ens deixen veure l’arbre. Allò secundari tapa el primordial. Si, és una novel·la intimista perquè no vull vulnerar els meus herois. Aquest heroi meu torna cofoi allà on va néixer disposat a impartir classes amb 21 o 22 anys. Just en el tren de tornada, veu al seu pare francès marxar del mateix lloc rumb cap al seu París natal, a veure els seus vieux copains (vells amics), a la seva Brigitte Bardot, a les seves nostàlgiques referències….”. I continua Antonio en el seu monòleg, amb els periodistes prenent nota, mig extasiats: “La novel·la arrenca d’aquí, amb el jove sentimentalment ferit. Naturalment, és ficció. Res del que s’escriu aquí s’ha de prendre al peu de la lletra. Tornem-hi: Ha marxat el seu pare estimat, la seva referència. Ara, ell, com professor, haurà de fer-se càrrec de nois ja crescuts que volen menjar-se el món, que han arribar a l’adolescència i desitgen la vida i el sexe. El poblet es diu Contulmo i el seu somni, on es troba el bordell al que desitgen anar per perdre la virginitat, Angol. Demanen al mestre, no només formació acadèmica sòlida a l’escola, sinó també a les arts de la vida. Així, l’home ferit, el professor, es transforma malgrat ell mateix en pare...”. Confessa Skármeta que aquesta és “una novel·la d’afectes i emocions que en va sortir de l’ànima. No és gens esbojarrada, em va sortir del cor i de l’ànima, amb una línia de navegació tranquil·la, en la que intento mantenir un somriure amistós a través de la narració malgrat els moments tristos”. I encara hi ha més, a la segona part de la crònica d’aquesta conferència de premsa amb Antonio Skármeta que poden trobar en un altre racó del nostre web.
