La mort de l'exfutbolista Diego Armando Maradona ha sacsejat el planeta i ha deixat en estat de xoc a l'Argentina. El Pibe d'or va ser vetllat amb honors d'Estat a la Casa Rosada, la seu del govern de país, entre una passió i desconsol desenfrenats que van obligar fins i tot a una intervenció policial i canviar d'ubicació i escurçar l'horari de la capella ardent. Una mostra que el Pelusa era un mite vivent, malgrat els excessos i polèmiques que l'havien acompanyat als últims temps. Amb la indispensable ajuda dels següents articles intentarem comprendre la força simbòlica d'un personatge que ha passat a formar part de la nòmina de les icones nacionals contemporànies de l'Argentina al costat de Gardel, Evita i el Che Guevara.
Il·lustracions: Se li va agrandir la canxa, per Pedro Strukelj.
27/11/2020 / Barcelona
Sobre la mort d'un mite vivent: Diego Armando Maradona
Per apropar-nos a la insòlita grandesa del personatge res millor que una elaborada radiografia de la seva trajectòria com la que ens proposa Ignacio Pato al seu article Maradona sense autoenganyar-se a El Salto Diario. "Orfes de jugadors rebels com seguim estant, els qui reconeixem en el futbol una manifestació fonamental de la cultura popular subjecta a un context socioeconòmic de qual no n’escapa, vam acollir Maradona com si fos un revolucionari", sosté.
"La trajectòria de Maradona pot ser també vista com una mena de cartografia de l'últim mig segle que excedeix a la persona", afegeix
John Carlin, un dels periodistes i escriptors que amb més lucidesa ha descrit a personatges de tanta transcendència històrica com ara Nelson Mandela, parla de l'astre argentí com Maradona, l'immortal i escriu a La Vanguardia: "Maradona tenia no només talent sinó carisma. Carisma significa tenir una colossal confiança en un mateix. Maradona en tenia més que qualsevol altre esportista, viu o mort, i potser més que ningú de la seva època en qualsevol àmbit".
"César sempre tenia un esclau al seu costat que li deia: Recorda que ets humà, recorda que ets humà. Amb Maradona és a l'inrevés. Des que té 12 anys tothom li diu: Recorda que ets Déu, recorda que ets Déu", diu Carlin que li va explicar una vegada Roberto Perfumo, excapità de la selecció argentina.
L'endemà de conèixer la mort de Maradona, l'escriptor i periodista Martín Caparrós i l'entrenador Ángel Cappa, tots dos argentins de soca arrel, van protagonitzar una deliciosa conversa als micròfons de la Cadena Ser espanyola. Caparrós i Cappa van desentranyar amb l'emoció a flor de pell l'ADN del noi criat en una misèrrima barriada de Buenos Aires que esdevé un imbatible referent popular.
"El somni de qualsevol noi argentí era ser Maradona, i només ell va poder fer-lo realitat", van coincidir.
Des d'una saludable distància geogràfica i sentimental, Eduardo López, al seu article Diego Armando Maradona: icona cultural, 'musa' d'artistes, publicat a As México, recorda, entre d'altres creadors que van trobar inspiració en la figura del futbolista, a l'extraordinari poeta i escriptor uruguaià Mario Benedetti.
"Mario Benedetti, que va escriure Avui el teu temps és real, en presumible lloança a Diego, va sentenciar, amb sorna atea i lloança paral·lela, que el Gol del Segle a Anglaterra al 1986" és l'única prova fiable de l'existència de Déu", assenyala.
I una altra escriptora rellevant que s'ha pronunciat sobre Maradona i l'impacte de la seva mort és l'argentina Mariana Enríquez amb el seu article a Pàgina/12 La mort no és la fi on al·ludeix als constants excessos de l'esportista en la seva vida privada, amb la seva destructiva addició a les drogues i els seus episodis de violència de gènere.
"Diego sabia, en vida, que viuria després de la mort i això és dement i és inimaginable i incompatible amb el que entenem com a quotidià; per això no hi pot haver retrets, perquè ningú sap com és ser un mite vivent i viure així. Ningú. Ell tampoc", escriu.
I també a Pàgina/12, la periodista i futbolera feminista Natu Maderna aborda l'espinosa, quan no contradictòria, relació del feminisme argentí amb l'ídol en l'article Aquest amor boig per Maradona, actualitzat d'urgència poca estona després de fer-se’n públic el decés. Una reflexió que aborda la misteriosa transversalitat del fenomen Maradona, capaç de desbordar la pròpia idiosincràsia d'un país, l'Argentina, en estat de xoc.
"La meva conclusió és que ser maradoniana no és pas trair el feminisme. Sóc feminista i sóc maradoniana perquè una cosa no treu l'altra. Gairebé crec a aquesta alçada del partit que tot el contrari, que ser una cosa em fa ser l'altra i que es retroalimenten a tot hora".
