“Es fa difícil imaginar la continuïtat del règim castrista sense la presència omnímoda de Fidel Castro. El seu germà Raúl no sembla oferir les garanties suficients, ni tan sols a termini mitjà, per poder considerar-lo com una sòlida alternativa continuista. Fins i tot sent el número dos des dels ja molt llunyans anys de Sierra Maestra, la tasca de Raúl Castro va estar sempre molt limitada al control de l'Exèrcit, gairebé mai al proselitisme i la retòrica militant. Té 75 anys, i encara que a l'ombra de Fidel apareix com un bon escuder amb sobrada experiència, no compta amb el carisma popular necessari per mantenir el poder en un règim tan caracteritzat pel llarg lideratge espiritual i polític del seu germà Fidel durant ni més ni menys que 47 anys”.
“Sobreviure Fidel amb un altre Castro”, article d’Antoni Traveria, director de Casa Amèrica Catalunya, publicat a “El Periódico de Catalunya”
“Es fa difícil imaginar la continuïtat del règim castrista sense la presència omnímoda de Fidel Castro. El seu germà Raúl no sembla oferir les garanties suficients, ni tan sols a termini mitjà, per poder considerar-lo com una sòlida alternativa continuista. Fins i tot sent el número dos des dels ja molt llunyans anys de Sierra Maestra, la tasca de Raúl Castro va estar sempre molt limitada al control de l'Exèrcit, gairebé mai al proselitisme i la retòrica militant. Té 75 anys, i encara que a l'ombra de Fidel apareix com un bon escuder amb sobrada experiència, no compta amb el carisma popular necessari per mantenir el poder en un règim tan caracteritzat pel llarg lideratge espiritual i polític del seu germà Fidel durant ni més ni menys que 47 anys.L'escenari polític cubà de futur és d'una enorme complexitat. Té massa actors protagonistes, amb excessius abismes apassionats interns i externs entre tots ells, amb tantes Cubes dissidents enfrontades entre si, que resulta gairebé impossible fer pronòstics sense caure en l'error. Més enllà dels militants extrems castristes i anticastristes convençuts, realimentats i agermanats en l'odi i el rancor, a l'illa no hi ha unanimitats ni consensos entre el milió de cubans residents a Miami i tampoc en la dissidència cubana instal·lada en altres països europeus. Un cubà exiliat a Madrid em recordava, amb aquesta rica cultura cubana plena d'ironia de supervivència, que quan dos cubans es reuneixen apareixen nou partits polítics, com a mínim. La transició política a la democràcia, a un règim de llibertats, no serà de ràpid recorregut a Cuba. Que Fidel algun dia anava a caure malalt o a desaparèixer ho sabia i ho admetia ell mateix. Però mentre Castro ha treballat durant els últims anys per sobreviure a la seva mort, amb l'objectiu de deixar tot lligat i ben lligat, l'oposició en el seu conjunt ha dedicat les seves energies a desacreditar-se de manera caïnita. La dissidència cubana insisteix a mantenir la seva tradicional fragmentació en petits grupuscles que, en molts casos, només es representen a si mateixos. La desunió existent entre les molt diverses dissidències és oxigen per a la continuïtat del castrisme, i el castrisme ha tingut temps per aprendre-ho des de fa anys. Però una de les claus principals internes cap a una desitjada transició democràtica pacífica i ordenada la té l'Exèrcit, precisament la institució dirigida amb mà de ferro per l'hereu Raúl. Si els oficials més joves, menys contaminats, s'alineessin amb un corrent crític civil organitzat, per al que seria imprescindible una certa unitat de l'oposició més seriosa i moderada, els riscos d'una guerra civil que alguns presagien, l'escenari més pessimista, desapareixerien. I és que el que no es pot pretendre és implantar una democràcia amb un segell d'estil neoliberal a Cuba, com molts anhelen, cubans i no cubans. Pocs són ja els que poden negar, a hores d' ara, que el règim de Castro sigui una dictadura. Ja no queden excuses ni arguments als quals acudir per defensar un sistema on no és possible dissentir. Però no és correcte no reconèixer els èxits de l'originària revolució en camps com la medicina o l'educació, avenços socials consolidats res menyspreables i sens dubte, infinitament millors que els assolits en la majoria de països de la maltractada Centreamèrica.Hi ha dos milions de cubans a Estats Units. La seva influència ha estat i és significativa en les polítiques desenvolupades sobre l'illa per tots els presidents republicans i demòcrates des de 1960. Des de John F. Kennedy (l’anomenada crisis dels míssils o la invasió de Guantánamo) a George W. Bush. L'obsolet bloqueig econòmic, comercial i financer mantingut i prolongat per totes les administracions nord-americanes va aconseguir l'efecte contrari al perseguit: va fortificar Fidel fins a convertir-lo en un heroi resistent davant l'imperialisme, en la terminologia clàssica, i va perjudicar, això sí, amb la pobresa i la fam, al conjunt dels cubans residents a l'illa. L'última votació realitzada sobre el bloqueig a Cuba a l'Assemblea de Nacions Unides el novembre de 2005 va deixar pràcticament sol a EUA. El van acompanyar tres països a favor del bloqueig, va haver una abstenció i altres 182 països van votar en contra d'un embargament que ha suposat una pèrdua estimada de gairebé 100.000 milions de dòlars, i incalculables danys humans a la població.No és d'esperar, per tant, un canvi d'orientació en la política de Washington cap a Cuba. Menys ara, davant del primer signe de debilitat manifesta de Fidel. Les pressions sobre Bush s’intensificaran a partir d'avui, i és de témer que no pugui resistir la temptació d'esgarrapar vots davant unes difícils eleccions el novembre per a la renovació del Congrés i el Senat. Només la intel·ligència i el sentit comú de veus qualificades de l'oposició política al castrisme des de l'interior de l'illa, de l'exili de Miami, de dirigents del Partit Comunista, de les nombroses organitzacions socials, l'Església i l'Exèrcit, d'alguns països europeus, i de manera molt destacada Espanya, poden establir ponts de diàleg que permetin contemplar amb menys pessimisme un futur en el que Fidel no sobrevisqui a Fidel per mitjà d'un altre Castro, encara que tingui 75 anys".
