Casa America Catalunya

A Fresán, prou sabut és, això d’”enfrontar-se” al públic no li resulta plat de bon grat. El que li agrada es crear, composar pàgines i no veure’s obligat a explicar els perquès. Compleix ja un munt de temps dient com l’avorreix que l’escriptor es converteixi en personatge, potser des d’abans fins i tot de que els seus compatriotes argentins recelessin d’ell al veure’l tan apolític, tan lluny de les batalles i trinxeres que apassionaven a contemporanis companys de la ploma i a ell, en canvi, el deixaven més que fred. A sobre, no s’amagava de dir que ni d’un cantó ni de l’altre, que ell, literatura i prou, que, com va declarar un cop, “el lloc ideal de l’escriptor seria a l’ombra de la seva obra”.  Dit d’altra manera, al marge de tota projecció pública. Beneït l’eremita que només interactua amb el seu ordinador. Fresán sempre ja entès “la vocació literària com un desig infantil” i així ho va expressar altra vegada davant del nostre auditori: “Primer, t’identifiques amb els herois. Després, amb l’autor d’aquella obra que et va agradar i conforme creixes, aprens a preocupar-te per l’estil”. Amb franquesa, l’autor d’Historia argentina, Vidas de santos, Trabajos manuales, Los jardines de Kensington o La velocidad de las cosas, no pogué teoritzar massa sobre el seu mètode de treball, que presentà caòtic, a pedaços capaç de començar pel mig i acabar a qualsevol lloc, antitètic amb allò lineal, meditat o cartesià. Tal com sempre ho ha dit i presentat, per cert, cap sorpresa o novetat.  Tampoc no es mou ni una mica en la definició del seu estil personal: “Realisme lògic”. Per evident contrast amb el “màgic” que qualsevol coneix, així de gràfic i intel·ligible. I segueix Rodrigo en l’explicació tantes vegades concedida, “el que s’entén com a realisme és, si pensem un xic, el més irreal possible. La veritat és que no acostumo a reflexionar molt sobre la teoria de la pràctica”. Això ja ho saben els seus lectors i seguidors. La seva definició és només una variable del popular la realitat supera sempre la ficció, si és que ens en adonem i a ell ja li està bé perquè s’ho creu de debò.…  Als aspirants a l’ofici, el consell rebut de algun savi cabal: “Que llegeixin, que llegeixin molt, divers i tot allò que els hi caigui a les mans per saber apreciar què els hi agrada i què els hi queda lluny de la seva personalitat”. Però ahir, al nostre auditori, el cargol va sortir de la closca. I de quina manera. Potser cal atribuir el mèrit a les arts d’Ignacio Echevarría, el crític que, només començar l’acte i veient el públic, ple d’incondicionals de l’escriptor, es confessà vell amic d’en Rodrigo i va saber crear una atmosfera confortable, de total complicitat al dir “tots sabem amb qui ens les tenim avui” i preguntar-li d’entrada per una autodefinició. Fresán es va sincerar a les primeres de canvi, ja amb humor, en un to que l’acompanyaria la resta de la vetllada: “Vaja, només arrencar, pregunta incòmoda... Soc internacional, visc a Barcelona, vaig nàixer argentí i moriré escriptor. Sabeu de sobres que vull traure’m les etiquetes del damunt, com qualsevol, tret d’aquell que només vol escriure sobre la seva terreta, molt respectable d’altra banda”. I aquí començà a explicar la seva vida en Rodrigo, “vaig nàixer en una família típica de les cultes a l’Argentina dels 60. El meu pare era dissenyador gràfic i va arribar a fer dos llibres de Cortázar i Borges. La meva mare era molt maca, una musa, i psicoanalista, a sobre. Sembla un tòpic sobre argentins. Anaven de nit al que era com la Factoria Warhol local. Per exemple, vaig assistir de ben petit als primers assajos dels Luthiers i em portaven a festes amb García Márquez ja vestit amb la bata del col·legi per anar l’endemà directament a classe. Les meus amics m’envejaven i jo, en canvi, els envejava a ells per la seva vida rutinària...”. Més detalls d’aquests extraordinaris records infantils de Rodrigo Fresán a la segona part de la crònica de l’acte, que trobaran en aquest mateix web.