Casa America Catalunya

(Article del director de la Fundació Casa Amèrica Catalunya publicat a “El Periódico de Catalunya”) L'obertura dels judicis a l'Argentina per la sanguinària repressió exercida per l'última dictadura militar (1976-1983) és un desafiament a la impunitat de què van disfrutar els que van violar de manera premeditada i sistemàtica els més elementals drets humans. Des del mateix instant, en què la Cort Suprema va resoldre invalidar i declarar inconstitucionals les lleis de punt final i obediència deguda, el 14 de juny de 2005, es van remoure una vegada més les fitxes del tauler dels drets humans i la memòria social en la recerca de veritat i justícia davant la magnitud d'una terrible tragèdia col·lectiva.
El cas dels assassinats del terrorisme d'Estat comesos durant la dècada dels setanta a l'Argentina s'ha mantingut com un tema central de l'agenda del present, i ha condicionant el desenvolupament col·lectiu del futur en la mesura que és un deute no saldat amb el passat.El filòsof italià Rem Bodei va dir en una ocasió que "la memòria és un camp de batalla". En aquesta concisa però rotunda definició caldria situar, d'una part, la perseverança en l'esforçada lluita desigual lliurada des de moltes diverses organitzacions civils, i d'una altra, un potent aparell de resistència des de l'interior del mateix Estat i dels poders fàctics, dedicats, també amb constància però amb més mitjans, a entorpir i impedir qualsevol procés que pogués comportar la restitució de la dignitat de les víctimes per mitjà de sentències dictaminades pels tribunals de justícia.A l'Argentina hi va haver justícia amb l'anomenat macroprocés a les juntes militars el 1985. Va haver impunitat quan es va decretar el punt final i els consegüents indults de gràcia de Carlos Menem el 1990. La frustració per aquelles decisions polítiques en una gran part de la societat es va convertir en exigència del dret a conèixer la veritat sobre lo succeït cas per cas respecte dels milers de persones desaparegudes. S'havia intentat tancar el passat amb decrets que amnistiaven als repressors i condemnaven tota la vida als supervivents a no saber i a no obtenir una justa reparació. I més encara. El tancament en fals des dels governs democràtics permetia que no es pogués assegurar amb certesa que mai més es repetirien fets tan terribles a mans dels mateixos que no van aconseguir l'extermini total dels seus oponents, com alguns d'aquells tirans animen encara avui a acabar amb l'obra iniciada.Tant Abuelas com Madres de Plaza de Mayo, les més emblemàtiques d'entre les organitzacions combatents contra la desmemòria i l'oblit, mantenien l'esperança que en algun moment, la justícia tornaria a intervenir-hi. Estaven soles, les prenien per sonades. Amb les seves reivindicacions enfront de la Casa Rosada, als carrers de les ciutats i pobles, amb denúncies nacionals i davant d’organismes internacionals i judicials, cobrien els seus cabells amb un mocador blanc i es feien acompanyar per les fotografies dels seus éssers estimats assassinats.El tenaç Centro de Estudios Legales y Sociales (CELS) ha comptabilitzat 111 causes obertes amb 305 imputats: 44 estan pròfugs i 105 van morir. La primera sentència després de la derogació de les lleis que impedien els judicis va ser el passat 4 d'agost contra Julio Héctor Simón, àlies el Turco Julián, a 25 anys de presó, com va sol·licitar la fiscalia, pels delictes de segrest, tortura i desaparició forçada. Van ser fins a set llargues sessions en les quals es van poder escoltar els testimonis de les vexacions sofertes per les víctimes retingudes al camp de concentració clandestí batejat perversament com El Olimpo, els déus de la vida i de la mort, com els agradava denominar-se als botxins entre ells mateixos.L'obertura dels judicis té per a les víctimes moltes conseqüències i entre elles, salvaguardar la seva pròpia seguretat personal davant la citació per prestar el seu testimoni. Les dades oficials son esfereïdores. Fins ara hi ha 4.505 testimonis citats a declarar. La secretaria de Drets Humans del Govern té certificades ja fins a 35 amenaces a testimonis i altres 19 més a funcionaris i magistrats. Hi hauria 360 persones amb "risc crític" per les seves substancials declaracions i altres cinc, que necessiten una protecció "molt especial". Les pors i els fantasmes del passat es tornen realitat en el subconscient dels supervivents i de la societat mateixa quan es pensa que seguéis sense aparèixer des de fa ja més de sis mesos Jorge Julio López, testimoni fonamental en la condemna a cadena perpètua de qui va ser director d'Investigacions de la Policia de la província de Buenos Aires durant la dictadura, l’ex comissari Miguel Etchecolatz.Va ser el mateix president Néstor Kirchner, impulsor polític de la fi de les lleis d'impunitat durant el seu mandat, qui va aconseguir resumir en poques paraules i davant el Congrés el que suposa per a l’Argentina que se sàpiga la veritat i que es faci justícia: "Els valents d'ahir, avui li tenen por a la Justícia. Vam veure una desraó de bojos que van fer el que pensàvem que mai es podia fer. No vull venjança. No demano que els afusellin, ni que els llençin al mar des dels avions. Demano que tinguin presó comuna". Aquesta és, precisament, la millor de les lliçons que està donant l’Argentina al món. Veritat i justícia sense venjança, malgrat tot.