Casa America Catalunya

Entre els presents en el Dia de Morts, festiu assenyalat al país asteca, la cònsol Francisca Méndez, per a subratllar “el significat especial de la mort a Mèxic”. Aquí va arrencar el genial Villoro com un cicló de grau quatre, potser cinc. Desfermat, sense cap apunt. La pura admiració per Monsiváis semblava donar-li corda i musa a la seva oratòria: “La seva obra reivindica el caràcter festiu, l’humor aplicat a tot a la vida. Als 28 anys, Carlos ja va publicar el pròleg a una antologia de la poesia mexicana el que enlairava el sentit de l’humor, queixós de tanta solemnitat i alçada. Com deia Augusto Monterroso, el sentit de l’humor és allò que val per a fer pensar i, de vegades, per a fer riure...”.  Ja amb el públic a la butxaca, el seguidor número ú del Necaxa i fanàtic més conegut del Barça a Mèxic, a banda d’excepcional escriptor com activitat secundària, els va convertir en xavalla al recordar que “Monsiváis tingué la genial ocurrència d’escriure una autobiografia en la que l’entrevistador li recriminava vantar-se massa d’haver llegit tant. La resposta era pur aforisme dels seus, ‘ja que no vaig tenir infantesa, deixi’m tenir currículum’. En aquestes claus aforístiques es troba la mostra de la seva descomunal intel·ligència, l’increible joc de les paradoxes, la persona cultíssima que ho va llegit tot i ho va resumir per als demés, els que mai ho llegirem i, en canvi, ens en refiarem d’ell. L’ésser humà sensible, proper a les dites i nascut per a reivindicar la postrada  cultura popular. Ho va fer tot. Escrigué fins i tot lletres per a cançons, sketchs teatrals amb Carlos Fuentes i preparà un guió per Luis Buñuel que no es va arribar a rodar. Va fer d’actor interpretant Santa Claus borratxo… Al 54 escriu ja sobre el cantant Bola de Nieve i la cultura popular, deu anys després arriba l’Apocalíptics i Integrats d’Umberto Eco, el que el confirma com un avançat al seu temps”.  I la gran frase, la cirera del pastís de Villoro a manera de gran regal cap al seu mentor: “Carlos Monsiváis s’ocupà de tots els temes sota el sol i als que arribarem després, l’únic que ens va quedar fou citar-lo. Fou tanmateix un enorme escriptor de masses. Representà l’esquerra moderna, crítica, incloent, tolerant, amb moltes minories dins. És la veu que comenta el que explica, narra els fets i alhora, les opinions sobre els fets. El gran àrbitre de la cultura mexicana i, en cas de dubte o vertigen, apareixia l’oracle Monsiváis per actuar com a referent insubstituïble”. Sensacional Villoro, aplaudit de debò quan acabà la seva torera faena, no sense abans arrodonir-la amb una aposta final: “Crec que queden d’en Monsiváis uns 40 llibres encara per venir. Entre conferències, ponències, llibres que van quedar als calaixos i el que va arribar a escriure sense publicar, encara ens donarà moltes agradables sorpreses de llegat”. Després dels aplaudiments, i per seguir en la taurina comparació, no era gens fàcil sortir a l’arena després de José Tomàs, però Jordi Soler també té duende i estil propi. El catalàmexicà o mexicàcatalà (en el cas d’en Soler, impossible tatxar el que no interessi), arrencà amb una anècdota. Qüestió de mètode i segons els veïns del Nord –americà-, infal·lible si s’empra bé. Encertà.  Aquí va el recurs, explicat per Soler: “Era 1998. Una revista em manà per a que aplegués Bono, el cantant d’U2, amb Monsiváis. Volien que els entrevistés junts. Bono apareix vestit tipus militar, de verd oliva. Carlos l’arrabassa a dades sobre la situació a l’Irlanda del Nord. Detalls no ja d’expert. Microdetalls dels seus, trets de ves a saber on. Bono es va quedar bocabadat, esmaperdut. Era així. A tota la nostra generació, Monsiváis ens apropà un Mèxic que no ens tocava, ni ens arribava. Ell es va fer càrrec de que ens interessés intel·lectualment. Em va guiar a realitzar una antologia de texts crítics seus que havia de ser publicada a Espanya. Em deia que qui no coneix Mèxic, no coneix bé Espanya. Qui no coneix Monsiváis, no coneix Mèxic, això també ho dono com segur”.  Jordi Soler escollí una selecte mostra d’aforismes made in Monsiváis, llegits per gaudi general de l’audiència. També ell va destil·lar amor i admiració a raig per l’homenatjat. Les seves frases, tan genials com les llegades per Oscar Wilde per a les futures generacions d’europeus. Tercer espasa en cartell, un altre brillant primer nivell, l’editor Jorge Herralde, qui es declarà “apallissat per Villoro i rematat per Soler”. I així, també d’entrada, demostrà sobrada experiència per guanyar-se el respectable a la seva manera.  La d’Herralde fou altra forma d’afrontar el record. Un patchwork, una manta d’aquelles confortables, feta a retalls que escalfa i conforta. Es va portar el creador d’Anagrama velles cartes, fotocòpies i arsenal de records, arrencant als 60 amb la memòria en sípia d’aquell gran amic d’en Carlos, “Sergio Pitol, amb qui parlava cada dia, el primer que em va donar el seu nom”. Desgranà Herralde l’excentricitat, com era d’imprevisible el personatge, capaç d’impostar la veu per no afrontar la data límit d’una comanda. Quants manuscrits mai no enviats, aquells índex en els que només resumia els noms de les seves obsessions com capítols(‘narcotràfic, María Félix, Pedro Infante, Frida Kahlo, Sequeiros, Ribera, el moviment zapatista, Jorge Negrete…’). El gran èxit d’Aires de familia’, assaig acollit també per la crítica i tanmateix l’eterna pregunta íntima que es planteja encara Herralde, “com pot ser que un autor d’aquesta alçada no sigui conegut aquí?”. Encara és a temps. Almenys, el certificat a Casa Amèrica Catalunya és l’amor incondicional dels incondicionals de Carlos Monsiváis. Tots aquells que acudiren al seu Altar de Morts  trucat  en Altar d’Homenatges Presents i Ben Vius.