(Nota publicada el 02/04/2008) S'ha celebrat a Casa Amèrica Catalunya una taula rodona per analitzar l'evolució històrica de les guerrilles revolucionàries llatinoamericanes fins a l’actualitat. Segons el director general de la Fundació, Antoni Traveria –periodista i investigador d'aquest fenomen sociopolític– per norma general, les guerrilles “van néixer en resposta a governs sense legitimitat moral, ètica i democràtica, i com a reacció a l'opressió exercida per les forces policials i militars” dels països on van aparèixer. El periodista Xavier Vinader, un dels professionals que millor coneix el fenomen de les trames extremistes a Espanya i expert també en matèria de guerrilles llatinoamericanes, ha ofert una visió històrica de les diferents “onades” de creació de grups revolucionaris a l’Amèrica Llatina, per a continuació comentar en detall el cas del grup peruà Sendero Luminoso –exposat per l'escriptor Santiago Roncagliolo– i del colombià Movimiento 19 de Abril (M-19), a càrrec de Mª José Pizarro, filla d'un dels seus líders assassinat el 1990, Carlos Pizarro.
Xavier Vinader, periodista d'investigació: “Es parla de narcoguerrilles, però mai de narcoestats”
Xavier Vinader ha indicat que, malgrat que entre 1955 i 1995 es van crear un centenar d'organitzacions guerrilleres a l’Amèrica Llatina, només van tenir èxit dues de les insurreccions promogudes per aquestes: la revolució cubana, el 1959, i la revolució sandinista a Nicaragua, el 1979. La revolució cubana, un model a seguir L’èxit a Cuba va servir com a model i exemple per a la primera de les “onades revolucionàries” identificades per Vinader, a principis de la dècada de 1960, a més de proveir armes i entrenament als nous grups, que van protagonitzar alguns intents de revolució a la República Dominicana (1959) o a l'Argentina (1963), entre d'altres casos igualment fallits. D'aquesta primera onada encara sobreviuen grups tan importants com les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), nascudes el 1964. Mª José Pizarro ha apuntat a la caiguda del bloc soviètic, el 1991, com a factor clau que explica “la degradació ideològica de les FARC”, ja que la guerrilla es va veure obligada a buscar finançament per noves vies: el narcotràfic i els segrestos. També el grup peruà Sendero Luminoso –una de les guerrilles més letals de Llatinoamèrica– es va originar en l'exemple de la revolució cubana, encara que el seu líder, Abimael Guzmán, va veure inviable l'estratègia ‘foquista' del Che en el context social i geogràfic peruà, que consistia en crear un focus revolucionari i esperar que la població se sumés a la causa. L'escriptor Santiago Roncagliolo, qui en la seva guardonada obra “Abril Rojo” retrata la realitat d'un Perú esgotat després de 10 anys de lluita i violència entre l'exèrcit i la guerrilla, ha explicat llavors l'estratègia maoista de la guerrilla de Guzmán: “confondre's amb la població civil i castigar als militars o policies que s'hi apropessin”, estratègia que l'escriptor ha comparat amb la situació actual a l'Iraq. L'espiral de violència creixent deslligada al Perú de la dècada de 1980 va ser de tal magnitud que, en opinió de l'escriptor, “va desembocar en l'elecció democràtica d'un estat autoritari de dretes”, amb Alberto Fujimori al capdavant d'un govern que va acabar “amb mà dura” amb la guerrilla –mètodes pels quals ara està sent jutjat. Guerrilles urbanes al Con Sud i triomf sandinista a Nicaragua Segons Vinader, la mort del Che, caigut el 1967 a la campanya de Bolívia, “va servir per a convèncer que era molt difícil canviar l'ordre establert només amb una guerrilla rural”, cosa que va donar pas –segons l'expert– a una segona onada basada en “la presa de consciència del poble per avançar en la lluita i la reivindicació dels drets socials”. Els grups que van destacar a la dècada de 1970 es van caracteritzar per una composició de les bases d'origen eminentment urbà i per una línia ideològica “al marge de la propaganda soviètica”. Aquest és el cas de les guerrilles de països del Con Sud com el Moviment d'Alliberament Nacional – Tupamaros (Uruguai), o les argentines Montoneros i PRT-ERP. La tercera de les onades guerrilleres llatinoamericanes té com a escenari l’Amèrica Central, ja que gràcies a certs “factors que van afavorir el canvi de rumb a la regió” i al triomf de la revolució sandinista a Nicaragua, el 1979, “es va demostrar que el canvi era possible –i que era possible sobreviure”. No obstant això, tampoc l 'èxit de la revolució sandinista i de les seves polítiques reformistes van provocar un ‘efecte dominó' a la regió, en la que encara perviuen grups guerrillers com l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN), al sud de Mèxic. Xavier Vinader ha conclòs que en l'actualitat “les guerrilles han canviat completament”, tant des del punt de vista ideològic com de l'estratègia de lluita. Ha criticat el fet que es parli només de les "narcoguerrilles” –terme aplicat a aquells grups que es financen amb el tràfic de droga–, sense fer mai referència als “narcoestats” –països la principal font d'ingressos dels quals és l'exportació d'aquestes substàncies–, i ha argumentat que ambdós casos són el resultat d'una economia globalitzada on cotitza millor la cocaïna "que les patates".
