Casa America Catalunya

La victòria a Bolívia d’Evo Morales i el Moviment cap el Socialisme (MAS) ha estat tan inapel·lable que les forces que s’hi oposaven es troben francament desconcertades, però això no significa que no hagin ja posat fil a l’agulla a la tasca de desgast de qui, de fet, encara no s’ha proclamat president –ho farà el pròxim 22 de gener–. Així, mentre els canals de televisió –en mans de l’elit– parlen de “preocupació al món” i es fan ressò de qualsevol declaració del govern Bush, als carrers es respira un ambient molt més relaxat i festiu del que hom pugui imaginar-se.

Malgrat la “depuració” de més de 800.000 persones del cens electoral –la majoria d’elles pertanyents a les classes més humils- el MAS ha assolit el 51,1% dels vots, un percentatge aclaparador que, sens dubte, obliga als seus opositors a replantejar les coses. L’esforç de Quiroga, amb una presència enorme als mitjans de comunicació i un desplegament tècnic molt superior al del MAS, l’ha conduït al 31,3%, és a dir, pràcticament una diferència de 20 punts. La distància ha estat tanta que a Quiroga no li va quedar més remei, la mateixa nit de les eleccions, que reconèixer el triomf del MAS.

3.- Els prefectes. Set dels nou prefectes seran enemics declarats del MAS: quatre directament de PODEMOS (La Paz, Pando, Beni i Chuquisaca –on es troba la capital nominal, Sucre-) i els altres tres de diferents agrupacions i partits polítics clarament orientats al populisme de dretes (Rubén Costas a Santa Cruz amb la seva APB –Autonomía para Bolivia-, Manfred Reyes Villa a Cochabamba amb la seva AUN –Alianza por la Unidad Cochabambina- i Mario Cossío a Tarija, amb una agrupació vinculada a l’històric MNR). I podria haver estat pitjor per al MAS, perquè allà on ha guanyat, Oruro i Potosí –dos dels departaments més empobrits de tota Bolívia- la lluita ha estat frec a frec amb els candidats de PODEMOS. I el conflicte no només està servit amb el prefecte de La Paz, el populista Paredes, que no només demana la signatura del TLC, sinó que es respecti “la seva màxima autoritat al departament”. També ho està amb Santa Cruz, on Rubén Costas continuarà despertant el fantasma d’una possible secessió de l’orient bolivià i recordant que és allà on es troba el “pol del progrés” (en contraposició al pol del caos que repres

4.- Els Estats Units. La primera reacció de l’administració nord-americana ha estat la de, públicament, dubtar de les intencions del MAS. “Esperem que governin democràticament”, ha dit Condolezza Rice en unes declaracions que no només suposen –si es miren fredament- una advertència al govern Morales, sinó també un profund menyspreu a la voluntat del poble bolivià, a més de l’autoadjudicació del paper de “guardià de la democràcia” (un paper ben galdós si es tenen en compte l’ús de la tortura que practica l’administració Bush i la constant violació de les resolucions de l’ONU). També s’ha anunciat que, “de moment, no es trencaran relacions” amb el govern, cosa ben curiosa d’aclarir.

5.- Des de la pròpia esquerra. Tot i que el món vegi el govern d’Evo Morales com una profunda transformació de Bolívia –i realment ho és, de moment, política, falta que ho sigui social-, no és menys cert que també el MAS es trobarà amb dificultats des de “l’esquerra”. Així, Jaime Solares, el líder de la COB (Central Obrera Boliviana) i un dels homes que més es va enfrontar als governs de Sánchez de Lozada i Mesa Gisbert, ja ha anunciat que li dóna “un mes de marge” al nou govern per recollir les seves demandes. És a dir, que al març la COR ja podria estar fent crides a manifestar-se contra el govern. També la Coordinadora de l’Aigua de Cochabamba –cèlebre durant la “Guerra de l’Aigua” d’abril del 2000- s’ha mostrat decidida a incrementar la seva pressió sobre el govern i no hem d’oblidar, tampoc, que tots els que han contribuït a fer del MAS un partit exitós miraran d’aconseguir una resposta ràpida a les seves demandes històriques.El MAS també s’enfrontarà, sens dubte, al perill del desencís, com ha passat al Brasil de Lula. Morales pujarà al poder amb unes expectatives de canvi enormes, com mai en tota la història republicana del país. Tindrà marge, però no gaire, i haurà d’actuar amb rapidesa si no vol que el soroll de l’oposició (externa i interna) s’intensifiqui. Hi ha, és clar, el perill de la corrupció interna (no oblidem el cas del senador del MAS, Filemón Escóbar, acusat de vendre’s a l’ambaixada nord-americana), però aquest és un element amb què haurà de comptar qualsevol partit que accedeixi al poder en un país sotmès a una desestructuració tan forta. De fet, no són pocs els partidaris de les desaparegudes CONDEPA, UCS i ara NFR –un sol diputat-que estan passant al MAS. En tot cas, són perills menors si considerem els altres que assetgen a un govern que, el dia 22 de gener, haurà de prendre les brides del segon país més empobrit de Llatinoamèrica.