Sense pèls en la llengua, el biòleg i oceanògraf uruguaià Aramis Latchinian s'ha convertit en l'“enfant terrible” de l'ecologisme contemporani, en la veu crítica que denuncia amb una dialèctica implacable la inconsistència del moviment mediambientalista mundial. El seu llibre “Globotomía. De l'ambientalisme mediàtic a la burocràcia ambiental” (Editorial Puntocero) ha sacsejat les consciències de tots els que creien en paradigmes molt interioritzats com ara la imminència d'una crisi en el medi ambient del planeta producte de l'escalfament global i les emissions de CO2 a l'atmosfera. “És un greu error”, assegura en la següent entrevista Latchinian, qui també defensa l'energia nuclear com a única alternativa viable en aquests moments al carbó o el petroli, energies molt més contaminants. “Avui dia, té més risc menjar mol·luscos al Pacífic Sud que viure al costat d'una central nuclear en un país desenvolupat”, afirma.
Aramis Latchinian, biòleg i oceanògraf: “Té més risc menjar mol·luscos al Pacífic Sud que viure al costat d'una central nuclear a un país desenvolupat”
Per què la seva crítica implacable al que anomena mediambientalisme global? L'ascens de la problemàtica ambiental en els mitjans, que sigui portada de diaris i en els informatius de televisió, ha condicionat la forma com s'aborden els problemes ambientals. Es fa amb la lògica de la televisió, la d’una imatge que val més que mil paraules. És un disbarat. La complexitat d’algunes coses requereix una reflexió que les imatges no aporten. A vegades, una pantalla de TV no dóna informació i amaga la complexitat dels problemes. I fins i tot, i si no existeix intenció de tergiversar la realitat, quan mostren en una imatge d'un parell de segons una problemàtica ambiental, en general es fa una simplificació tan gran que s'allunya enormement de la veritat, que és molt més complexa. Si jo veig una foca nadó ensagnada i això és tot el que em diuen i mostren, hi estic en contra. Ara, si tenim la possibilitat de discutir, de reflexionar i d'analitzar, veurem que la realitat ambiental és molt més complexa. La frivolització dels temes ambientals a nivell global és el que genera en primera instància la meva reacció. Posi'm un exemple d'aquesta frivolització.“L'escalfament global es deu a les emissions de CO2 dels éssers humans”. Així de senzill, és cert. Però és molt més complex. Perquè si aquesta és la veritat absoluta, obliga a prendre-hi mesures similars en diferents llocs. I no. Hi ha alguns països i algunes indústries i activitats que fan grans aportacions de CO2 a l'atmosfera, que tenen models de deswnvolupament, hàbits de consum i modes de producció que hi contribueixen de forma substancial. Però hi ha altres models de desenvolupament i altres països que no només fan aportacions petites, que no generen grans aportacions a l'escalfament global. Seria el cas d'Amèrica Llatina...Llatinoamèrica i el Carib aporten el 3% del CO2 a l'atmosfera. Només els Estats Units d’Amèrica aporten el 30. Definir l'escalfament global com un problema global i que a Llatinoamèrica ens sentim culpables i vegem com reduir les emissions, és un error. Els problemes ambientals a Llatinoamèrica són d'una altra índole, no són les emissions atmosfèriques de carboni. Si tot el planeta emetés el que nosaltres no hi hauria pas cap problema. Hem adquirit una culpa que no ens correspon. I no tenim cap possibilitat real de revertir-ho. Si Llatinoamèrica i el Carib s'autoimposessin les metes propostes per a la Cimera de Copenhaguen, i ens plantegéssim complir-les tot i no satisfer les necessitats bàsiques de la població, i la mort de moltes persones – el que no farem, per descomptat – aconseguiríem una reducció global del CO2 a l'atmosfera inferior a l'1%. Quina és la seva postura sobre l'energia nuclear i el tractament dels residus que hi genera?La simplificació s'ha convertit en una condició per abordar els problemes mediambientals. Hi ha una mala imatge de l'energia nuclear a nivell mundial. A totohom que preguntin si té risc viure al costat d'una central nuclear dirà que sí. Però una anàlisi de risc, objectivament es compon de dues parts: la probabilitat de que l'esdeveniment suceeixi i la severitat del seu impacte. Amb l'avenç que ha experimentat l'energia nuclear després de (l'accident de la planta nuclear de) Txernòbil, amb els controls existents, una central nuclear en un país desenvolupat, en aquest moment es considera objectivament de “risc baix”. La probabilitat que succeeixi l'accident és tan baixa i els controls són tan alts, que el risc és baix -el que no vol dir que no existeixi-. Però posem com a exemple “menjar mol·luscos en una platja del Pacífic Sud”. Hi ha platges del Pacífic Sud que tenen “marees vermelles” permanents, amb una toxicitat tal que si hom consumeix un parell de musclos, mor. Així doncs, la probabilitat d'una marea vermella en aquesta platja és altíssima i l'impacte, el risc de morir per una aturada càrdiorespiratòria per consumir-los, és molt alt. Així que, objectivament, per a una persona, avui dia, té més risc menjar mol·luscos al Pacífic Sud que viure al costat d'una central nuclear a un país desenvolupat. Però si pregunto a qualsevol què prefereix, tota la vida preferirà menjar musclos i no viure al costat d'una central nuclear. Com s'ha construït aquesta imatge tan calamitosa de l'energia nuclear?Els riscos ambientals tenen una complexitat molt més gran i quan a hom li anomenen l'energia nuclear, el primer en què pensa és Txernòbil, i els més vells, Hiroshima i Nagasaki. Si a hom li diuen “menjar mol·lusc al Pacífic Sud” pensa en vacances, una morena, unes palmeres... La construcció de la percepció dels riscos ambientals tenen una complexitat molt gran i no té res que veure amb les imatges més fàcils i ràpidament disponibles com seria Txernòbil en l'energia nuclear. Qui es beneficia d'aquests paradigmes mediambientals distorsionats?No sóc un escèptic davant els problemes ambientals, que existeixen i són molt greus. El que jo dic és que el camí pel qual anem no és la solució. Per resoldre un problema cal fer-ne un diagnòstic verdader. Desentranyar-ho, saber de què es tracta per poder-ho abordar. Aquest enfocament frívol dels temes ambientals no és la solució perquè substitueix al problema d'aquesta setmana pel de la setmana vinent. Però tampoc participo d'una teoria conspirativa, de pensar que hi ha una mà negra al darrere. Hi ha una evolució històrica en l'abordatge dels temes ambientals que ens ha portat a aquest punt. Va començar als 70, quan al Primer Món va aflorar un moviment ambientalista molt poderós, amb objectius i finalitats, conscients o no, pel que fa a la conscienciació de la població mundial sobre la imminència d'una crisi ambiental global. Era un greu error, no estàvem davant cap crisi ambiental global. Això va ser evolucionant, i avui van aconseguir el seu objectiu, que la població mundial crea que estem davant una crisi ambiental imminent. A més, els ambientalistes són molt respectats per l'opinió pública atès que són una espècie de “quixots” moderns que lluiten contra les multinacionals – el que no és estrictament cert però és la percepció que té la gent -. Adoptada aquesta idea per la població, també l'ha adoptat Nacions Unides, els governs locals...I la política... Absolutament. La política, en el pitjor sentit. Hi ha polítics que són líders, estrategs, estadistes, que no necessiten escoltar totes les campanes per tenir una idea mateixa. Però la tendència és que els polítics es deguin al seu mercat. “Què és el vol escoltar la gent? Ja que jo vaig per a aquest costat”. És una horrible tendència que ocorre en tot el planeta.Aquí, a Catalunya, amb relació a la possible ubicació de residus nuclears a la localitat d'Ascó, on hi ha una central nuclear, els representants en el municipi de poderosos partits polítics formalment contraris a la instal·lació, han votat a favor contradient aquestes directrius, alguna cosa poc usual.En molts costats hi ha polítiques miops, a curt termini. A Espanya, la base de tots els processos productius és la matriu energètica. Si ets un país petroler, amb reserves de sobres, et centraràs en els combustibles fòssils. Però si no tens combustibles fòssils suficients per als nivells de desenvolupament a què apuntes, cercaràs unes altres formes d'energia. En qualsevol cas, ha de planificar-se la matriu energètica i no anar a batzegades, d'un costat a un altre. Són les modes. Per exemple, l'energia eòlica. Tothom comença a instal·lar aerogeneradors. Però els més grans beneficiats van ser els fabricants d'aerogeneradors, que els va ser bàrbar. Després, l'energia fotovoltaica, i així anem passant d'una moda – ara són els biocombustibles – a una altra. No és que cap estigui malament, sinó que no responen a una planificació a llarg termini de la matriu energètica del país. És partidari de l'energia nuclear?No n’estic ni a favor ni en contra. Estar en contra d'una forma d'energia és com estar en contra dels antibiòtics perquè una sobredosi et pot matar. És un disbarat. L'energia nuclear és un avenç científic indubtable. O algú pensa que Einstein era un criminal? Els usos indeguts, la irresponsabilitat política, la corrupció sí estan mal i incideixen en com es gestiona l'energia nuclear. La planificació de la matriu energètica d'un país implica no deixar fora cap forma de generació d'energia, però tampoc no pots trobar-te de cop amb queno saps què fer amb els residus. Quan incorpores l'energia nuclear una de les qüestions que et porten més temps és com donar-li sostenibilitat a la gestió dels residus perillosos. Si no hi penses, o busques solucions de curt termini com enviar-les a un país veí i li hi pagues –malgrat arribi el dia que aquest país veí et digui que no les vol més, o que et quedis sense diners per enviar-les –, què faré? El problema no és l'energia nuclear o els seus residus.Vostè va ser director de Medi ambient a l'Uruguai on estan prohibides les nuclears...Sí, a l'Uruguai, que és un país que no té una gota de petroli i que depèn d'altres fonts d'energia, està prohibida per llei la generació d'energia nuclear. I el vivim com si fos un èxit ambiental. És un disbarat. L'automarginar-te de la generació d'una forma d'energia no és un avenç ambiental de cap mena. Tenim una matriu energètica de país petroler sense tenir una gota de petroli, amb els costos que això implica per a la població. Vam comprar el discurs global de que l'energia nuclear és dolenta –i no es pensi que érem uns experts en energia nuclear–, la vam prohibir i avui depenem de les fluctuacions del preu del petroli, som absolutament dependents de la nostra matriu energètica. No seria més raonable no tancar-te la porta i planificar amb deteniment? Pensar que si ha de desenvolupa l’energia nuclear, què faré amb els residus. Perquè els residus sòlids de les centrals nuclears, en aquests moments, generen molts menys impactes ambientals que els de les centrals tèrmiques de petroli. Les emissions atmosfèriques de les centrals tèrmiques de petroli o carbó per a la generació d'energia elèctrica generen el CO2 i es socialitza equitativament. Avui Espanya hi rep els efectes, equitativament, per totes bandes. Quin impacte estan generant els residus de les nuclears a Espanya? Estan emmagatzemats en les piscines de les centrals. Però me n’alegro de no viure al costat d'una central nuclear.Però s'han succeït incidents de fugues i fins i tot incendis en les nuclears de Catalunya. Els antecedents demostren que per bé que el risc és baix, l'impacte d'una incidència en una nuclear és molt gravi i molt dilatat en el temps. No estima convenient que siguem capaços de desenvolupar energies alternatives?HI estic totalment d'acord. Però jo plantejo quina és la realitat avui dia. Perquè se'ns planteja que si seguim emetent gasos d'efecte hivernacle, amb la dependència del petroli, en pocs anys és l'apocalipsi, la fi del món. Una catàstrofe. És veritat o mentida? Si és veritat, immediatament he de buscar altres fonts d'energia, avui, sense pensar en el desenvolupament d'aquí a cent anys. Llevat que hi hagi una dosi d'hipocresia i es pensi que no és tan greu, avui mateix he de substituir les centrals tèrmiques per altres fonts d'energia. Si avui substitueixo el petroli, el que ve no són les onades, el vent i el sol, és el carbó. El substitut a nivell planetari per generar l'energia del petroli és el carbó, que és moltíssim pitjor en emissions de CO2. Dins el ventall d'alternatives plantejades avui per la humanitat, en aquest moment el que em permet substituir a les tèrmiques, si és veritat la gravetat dels pronòstics catastròfics, és, en gran manera, l'energia nuclear. No totalment, però hi apareix. Cal ser clar: si dic no a l'energia nuclear, el procés és més carbó i més petroli. O crec que no són tan greus els pronòstics de l'escalfament o he d'enfortir els controls en les centrals nuclears i desenvolupar per aquesta banda. És una qüestió de pragmatisme i no el que a hom agradaria escoltar.
