Aquests dies es compleixen 30 anys de la celebració, en plena dictadura militar, del Mundial de futbol d’Argentina 78. Un esdeveniment que ha estat comparat amb els Jocs Olímpics de l’Alemanya nazi d’Adolf Hitler del 1936 per la seva sinistra combinació de ‘gols i desapareguts’. L’efemèride es produeix en portes de les Olimpíades de Pequin, a la Xina, país no especialment curós en el respecte als Drets Humans. En aquest context, Casa Amèrica Catalunya projecta aquest dimecres 4 de juny el documental “Mundial 78. Verdad o mentira”, del periodista argentí Christian Rémoli. Una posterior taula rodona amb els periodistes esportius Frederic Porta i Federico Winer abordarà els aspectes més significatius del Mundial 78, l’instrument utilitzat per la Junta Militar del general Videla per amagar el genocidi -30.000 morts i desapareguts- que estaven cometent contra els seus compatriotes.
Argentina 78: 30 anys del Mundial dels gols i els desapareguts
Un context que l’explica l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano, en el seu meravellós llibre “El futbol, a sol y sombra”: “Sonava una marxa militar quan el general Videla va condecorar Havelange (aleshores president de la FIFA, el màxim organisme del futbol mundial) en la cerimònia d’inaguració, a l’estadi Monumental de Buenos Aires. A unes passes d’allà, era en ple funcionament l’Auschwitz argentí, el centre de turment i extermini de la Escuela de Mecánica de la Armada (ESMA). I alguns quilòmetres més enllà, els avions llençaven els presoners vius al fons del mar”. Eufòria compartidaAdolfo Pérez Esquivel, premi Nobel de la Pau, empresonat a la Unidad 9 de La Plata, alliberat dos dies abans del final del Mundial gràcies a la pressió internacional, explica que als centres de detenció, els carcellers escoltaven per ràdio la retransmissió dels partits. Ho feien a un volum tan alt que els detinguts també els podien seguir. “Era estrany, però guàrdies i presoners cridavem plegats els gols. En aquell moment, per sobre de la situació que vivíem, estava el sentiment per l’Argentina”, ha explicat. El 25 de juny es va disputar al Monumental de River Plate la final entre l’Argentina i Holanda. Amb dos gols de Kempes i un altre de Bertoni, la ‘albiceleste’ va superar la ‘taronja mecànica’. El país sudamericà es proclamava per primer cop campió del món entre un indescriptible entusiasme popular al que ningú va poder restar aliè. Així, alguns dels torturadors de l’ESMA van passejar en cotxe les seves víctimes per a que ‘gaudissin’ de la festa que havia als carrers de Buenos Aires. Va ser el cas de la sociòloga Graciela Daleo, que en aquells moments pensava que per molt que cridés que era una desapareguda ningú li faria cas. Hebé de Bonafini, presidenta de Madres de Plaza de Mayo, es pregunta al recordar aquell esclat col·lectiu d’alegria malgrat el que estava passant al país: “Com no he de comprendre la gent, si a casa meva, mentre jo plorava a la cuina el meu marit cridava els gols davant el televisor?” Suports internacionalsAquell Mundial va ser tota una qüestió d’Estat. L’endemà del cop del 24 de març del 1976, la primera decissió que van prendre els militars va ser tirar endavant amb l’organització de l’esdeveniment. Per combatre els recels d’alguns països, Videla i els seus van aconseguir suports immediats. L’alemany Hermann Neuberg, un antic membre de les SS, encapçalava la comissió de la FIFA que va visitar el país poques hores després del cop d’estat. "El canvi de Govern no té res a veure amb el Mundial. Som gent de futbol i no pas polítics”, va afirmar. Altres suports significatius van ser els de l’exsecretari d’estat nord-americà Henry Kissinger, i, és clar, el del cap de la FIFA, el brasiler Joao Havelange. A canvi, sembla ser que l’exèrcit argentí va alliberar al fill i la núvia d’un destacat diplomàtic del Brasil. Atemptats, enriquiments i subornsPerò hi ha més dades significatives. El Mundial 78 va costar 700 milions de dòlars quan n’estaven pressupostats 100. L’almirall Carlos Lacoste, home fort del Comitè Organitzador, va augmentar en un 400% el seu patrimoni personal. El general Omar Actis, primer responsable de l’esdeveniment i partidari d’una major austeritat, va ser assassinat al 1976. Juan Alemann, secretari d’estat d’Hisenda i també crític amb el descontrol pressupostari, va sobreviure a un atac amb cotxe bomba quan es disputava l’Argentina-Perú. La coincidència es remarcable: en aquell partit, els argentins necessitaven una golejada per accedir a la final. Van guanyar 6-0 davant la passivitat dels seus rivals. Es dona per segur que els peruans van ser subornats. Abans de començar el partit, el mateix Videla va irrompre al vestidor dels andins per arengar-los sobre la ‘germandat llatinoamericana’. César Luis Menotti, el seleccionador d’aquella Argentina victoriosa i a qui encara se li recrimina haver acceptat –malgrat la seva ideologia esquerrana– el càrrec en un esdeveniment clau per a la consolidació de la dictadura, es defensa remarcant que, en mig de l’horror, el futbol va ser una ‘excusa’ per ser feliços. I també una catapulta per a la posterior Guerra de les Malvines, episodi que va acabar per dinamitar un dels períodes més foscos i tràgics de la història de l’Argentina.
