Casa America Catalunya

54 anys després de dedicar-s’hi, potser ja coneix millor el guaraní que el mallorquí...El coneixement que tinc del guaraní està molt fora del coneixement que tinc del mallorquí. Conec molt més el mallorquí perquè de mare només n’hi ha una sola (riu). Però si algú coneix bé el guaraní és vostè...Sí. He emprès una tasca que ningú feia, estudiar el guaraní a partir del segle XVII. Enguany hem reeditat l’Art, Vocabulari, Tresor i Catecisme de la llengüa guaraní, una obra de l’any 1639. En destaca el Tresor, una obra extraordinària, pràcticament com el Tresor de la Llengua Espanyola d’en Covarrubias, del 1611. Serveix per tenir la llengüa tal i com era al segle XVII. Gran part se’n parla encara. Però molts dels seus matissos s’han perdut, i en aquest punt era una llengua riquíssima. N’ha calgut també modificar l’ordre alfabètic perquè, per exemple, la ce trencada ara és una essa. O incloure-hi un so que tenim i que és molt important (el fa dues vegades: és una mena de “e” gutural molt tancada), la i grega... És un tresor! Quin es el seu diagnòstic de la situació actual del guaraní?El guaraní ha tingut un tractament colonial des que hi va haver el contacte amb els espanyols. El guaraní té una espècie de normativa a partir dels jesuïtes del segle XVII. El propietari d’una llengüa és el poble, que en té la parla. Aquest punt no té discussió. Però una llengüa entra en contacte amb una espècie de modernitat i també té una força especial quan li fan una gramàtica,un diccionari, uns textos... Això és el que va passar amb el guaraní. Els jesuïtes vam inaugurar tota una literatura quan en realitat no hi ha una literatura espanyola al Paraguai. Hi va haver una mica de literatura espanyola al segle XVI quan els espanyols havien acabat d’arribar al Paraguai, però al segle XVII s’acaba i comença la literatura en guaraní, sobretot a partir dels jesuïtes.  Què va comportar la intervenció dels jesuïtes?El gran aventatge és que els indis van aprendre a escriure i van crear una literatura, i no nomès de textos religiosos. Per exemple, al 1705 tenim el primer periodista, una crònica de guerra feta per un indi! Era a la guerra dels guaranís contra els portuguesos per expulsar-los de la colònia uruguaiana de Sacramento. Van guanyar la guerra els guaranís i aquest bon home va fer un diari de 52 pàgines. Cada dia anotava tot el que passava amb una gràcia i un humor extraordinaris! I alhora, amb una gran objectivitat.  La situació actual del guaraní sembla molt lluny de la del segle XVII, tot i que  des del 1992 és idioma cooficial al Paraguai... L’oficialitat del guaraní és una enganyifa. A la Constitució del 92 és oficial però a la pràctica no ho és pas. Hi ha persones al Govern que parlen el guaraní, però no l’utilitzen. Ni a cap a institució. Cap ministeri, cap organisme, cap institució de govern utilitza el guaraní en la seva documentació. Ni per fer un certificat, ni per donar un decret ni per donar un avís! Ara comencen a fer-ho, i amb molts problemes perquè els que ho fan són gent que volen fer el seu guaraní. No tenim un guaraní estàndar modern i hi ha una separació notable entre la llengua del poble i aquest guaraní molt barrejat amb castellà.    És paper mullat aquesta cooficialitat? Sí. La gent considera que no es correspon a la seva realitat. Tothom parla el guaraní, també als barris d’Asunción, però hi ha una burgesia, de classe mitja i superior, i els professionals que parlen castellà i només castellà. I pel que fa als intel·lectuals, tots parlen bé del guaraní però ningú escriu en guaraní. No tenim una prosa en guaraní. Hi ha una novel·la, alguna traducció d’obres clàssiques, jo mateix, amb un equip, vam fer una traducció de part del Quixot que espera els adveniments per publicar-se... Es publica sobre tot poesia en guaraní i textos per a les escoles, que són molts discutibles.   Per què?  Els mateixos professors no estan d’acord perquè és un guaraní molt artificial. Hi ha coses que estan bé, però d’altres estan molt malament, sobre tot els neologismes, que estan mal fets. I una cosa molt important: no s’han aprofitat paraules antigues per dir coses modernes. Què ha passat? Doncs que una ploma d’au continua tenint nom guaraní però per nomenar una ploma per escriure s’utilitza el castellà.  Vostè és molt crític amb el bilingüisme... Jo estic molt a favor de parlar dues llengües. És extraordinari. I parlar-ne tres, quatre i deu... si es pot. Molts dels mateixos indis parlen dues i tres llengües. Però què fa el bilingüisme oficial? Vostè mateix, què vol dinar sempre, llagosta o crancs? Sempre s’estimarà allò que creu millor. Amb el bilingüisme no es pot desincentivar el castellà perquè és oficial. Quan algú del Govern, a la ràdio o la televisió parlen en castellà estan perfectament en el seu dret perquè és una llengua oficial. Quan als mennonites (minoria alemanya afincada al Paraguai que mantenen l’ús de l’alemany) se’ls hi diu que com a paraguaians haurien de parlar en guaraní responen que no, que ja parlen en castellà, que és idioma oficial... Però en realitat, entre ells, parlen en alemany.  I pel que fa als mitjans de comunicació? Arreu del Paraguai no hi ha cap diari en guaraní. A la televisió només n’hi ha un programa, entre les 4 i les 5:30 de la matinada. Un programa en guaraní no té rànquing, no interessa... S’ha fet alguna sèrie on es barreja castellà i guaraní, això sí, la senyora parla castellà i la minyona guaraní. Es marquen diferències socials, de coneixement, la persona ignorant és la que parla guaraní... Així doncs vostè reivindica el monolingüisme.Jo estic molt a favor del monolingüisme. Si a un català li demanes quina és la seva llengua, és el català: és monolingüe. I després, si sap moltes llengües, és plurilingüe. En realitat, els que promouen el bilingüisme són persones unilingües, que no és el mateix que monolingües. Hi ha gent que parla només castellà i voldria que tothom parlés castellà. I el bilingüisme consisteix en què els que parlen guaraní es passin a poc a poc –l’educació que tenim és típica per fer aquest pas- al castellà. I una vegada al castellà ja no tornen mai més, en general. Ens trobem amb molts casos de nois que a casa els pares parlen en guaraní i l’entenen però no el parlen. Quan diuen “jo l’entenc, però no el parlo”, la meva conclusió és que ni el parlen ni l’entenen. Per a mi és molt difícil entendre una llengua i no parlar-la.   Què opina de la immersió lingüística en català? Pot ser un mirall per al guaraní?Jo crec que aquesta immersió és el més correcte. Si vaig a França ningú pensa que em donaran les classes en espanyol. El castellà fa immersió des del primer dia. I diuen: els llatinoamericans vénen sabent-hi el castellà. Però i els senegalesos? I els àrabs? I els xinesos? Vostè, i sobre tot els fills, fan una immersió en la llengua del lloc on són. Vol estar dins d’una piscina i no mullar-se? Si vostè és a Catalunya s’ha de mullar. Hi ha un unilingüisme (castellà) propi de tots els imperis colonials. L’anglès, per exemple, és tremend. Al món actual cal conèixer tres llengües. Els castellans ho reconeixen i si cal es passen a l’anglès, l’alemany o el francès. Què significa per a vostè el Premi Bartolomé de las Casas?Estic content.  Està motivat en feines importants que he fet, tot i que no tan bé com voldria. Una, la defensa dels drets dels indis, i ara més que mai, de la cultura i el territori dels indis del Paraguai, Brasil, Bolívia i Argentina. La defensa dels atxé-guaiaqui, en procés de genocidi, em va costar l’expulsió del Paraguai. Si hagués sabut el que em comportaria l’hauria provocada! Em va canviar la vida, la meva estada al Brasil va ser extraordinària. Allà vaig estar amb un poble acabat de contactar. Vaig viure la prehistòria. Anava nu com ells, i pintat i amb plomes! I també vaig poder entrar en contacte amb l’antropologia brasilera que és molt avançada.  ...i el guaraní. Sí, la defensa de la llengua guaraní. Les meves crítiques són sempre per defensar-la. És una llengua que a més de ser parlada per tot el poble ha de tenir un govern interior: gramàtica, diccionaris... El guaraní no és ingovernable però fa molt de temps que està sense govern.