Casa America Catalunya

Per tal que prosperi la seva querella potser necessitaran un “Garzón argentí”... Es parla molt de Garzón, de les seves virtuts i els seus defectes, la seva suposada megalomania, la seva supèrbia, la seva vanitat... S'utilitzen els suposats defectes de Garzón per atacar-lo per les seves virtuts. No vull fer apologia de Garzón, però inevitablement cal defensar-lo i realçar el seu paper històric. Hi romandrà en la història perquè ha obert un camí en el dret internacional i en la persecució universal d'aquesta mena de criminals, un camí que ja no es podrà tancar. Podrà tenir avanços, reculades, però no es tancarà. I es necessitava algú amb la seva personalitat i capacitats per dur-lo endavant. Però darrere de Garzón hi ha molta gent. No hi hauria existit un “Garzón” sense els organismes de drets humans, sense l’extraordinari moviment social que es va generar a l’Argentina i arreu del món en relació a aquests crims. Ell és un producte en aquest sentit, però també produeix tot un fenomen, que requereix de l'existència d'un “Garzón argentí”. Esperem-ho, perquè també els jutges es transformen.   Va passar així a l’Argentina? Quan es va iniciar el procés a Espanya no hi havia cap jutge argentí –llevat d’algunes excepcions i també d’alguns fiscals, que es van resistir a les lleis d’impunitat- capaç de plantejar-se la impunitat de les Lleis de Punt Final i Obediència Deguda i dels indults dictats posteriorment. I no obstant això, 5 anys després d'iniciat el procediment, al febrer del 2001, hi va haver un jutge argentí que va declarar la inconstitucionalitat d'aquestes lleis.I als 3 mesos un altre, i als 5 mesos un altre, i als 6 un altre... I després la Cambra d'Apel·lacions ho confirma i arriba a la Càmera Suprema al 2005 i efectivament succeeix. És a dir, quan es desfermen aquesta mena de moviments, aquest “Garzón” que es necessita, de sobte pot sorgir. Confiem que sigui aquesta jutge a la qual li ha tocat, en sort o en desgràcia per a ella, aquesta causa judicial. Ella inicialment es va negar a obrir el procediment. Ho està fent per ordre, acord i decisió de la Cambra d'Apel·lacions... Veurem fins a on arriba tot plegat.     Quina ha estat la darrera iniciativa adoptada per la jutge argentina?Ha dictat una resolució important: ha enviat una comissió rogatòria a Espanya perquè se li informi si hi ha investigacions en curs sobre els crims comesos durant la dictadura franquista i fins a juny de 1977, data de les primeres eleccions democràtiques. Té un ampli camp d’investigació i d’acció. Que ho porti endavant o no dependrà de moltes circumstàncies: de la seva voluntat, per descomptat, però també de la pressió social que existeixi; de l’embranzida, vital, que li donin els propis espanyols. Cal que d’una manera o una altra la gent es personi en el procediment argentí. Molts ho han fet, s’han anat a l’Argentina, uns altres hi viuen allà i altres estan enviant denúncies i querelles des d’Espanya... I en la mesura que el procediment segueixi avançant la nostra aspiració és que ella vingui a prendre declaracions a Espanya per possibilitar que molta gent que no té on interposar la denúncia pugui fer-ho davant un jutge argentí.  També es plantegen la responsabilitat civil subsidiària dels que es van enriquir gràcies al règim franquista...Tots sabem que no hi ha acció penal possible si no és viva la persona que ha comès el crim. Però no és el cas de l’acció de la responsabilitat civil perquè en la mesura que aquesta persona s’hagi enriquit amb el delicte o hagi perjudicat a una altra persona hi haurà de respondre, pel seu enriquiment o pel dany causat a l’altra persona. Això tan clar i que tothom entén amb qualsevol tipus de delicte costa pensar-lo en aquests crims tan tremends. No obstant això, hauria de ser així, hauria de ser la regla. Hi ha enormes fortunes a Espanya que han estat producte del latrocini comès en relació amb milers i milers de republicans, producte del treball esclau, de l’enriquiment a través de negocis durant el règim... i a més, han perdut quantitat de patrimoni, de béns, de drets pels quals haurien de ser indemnitzats. I qui hauria d’indemnitzar i qui hauria de respondre per l’enriquiment il·lícit? En tot cas, els hereus d’aquestes persones. Hi ha importants sectors polítics i judicials a Espanya que sostenen que no s’ha de moure el passat i que cal mirar al futur. Què li sembla?Va passar el mateix a l’Argentina. Però a Espanya passa amb més intensitat perquè el règim estava molt més consolidat. No oblidem que a l’Argentina la dictadura va durar set anys i que, quan cau, per l’empenta popular i també per les seves pròpies contradiccions i fracassos, el reclam en contra de la dictadura és multitudinari... En canvi, a Espanya, el sistema es consolida durant 40 anys i després, durant més de 30 anys de democràcia, es planteja un mecanisme d’oblit i d’impunitat absolut, el que ha naturalitzat que els crims comesos durant el franquisme són intocables. Revertir-ho no és fàcil. No obstant això, mai fins ara s’havia plantejat la possibilitat que siguin jutjats aquells que han comès crims i estan vius i, a més, que responguin els que s'han beneficiat. Un rebuig tan tremend com el de sectors judicials i polítics a aquesta investigació, arribant al despropòsit, al paroxisme de voler jutjar al missatger que pretén investigar aquests crims, revela que aquest procediment toca quelcom molt profund. Crec que s’aprofundirà en la revisió del passat espanyol i la investigació de fortunes mal aconseguides; de les empreses que es van beneficiar del treball esclau, de les responsabilitats patrimonials que puguin tenir, a part de les responsabilitats penals de determinades persones que avui són vives... Però tot això, si té èxit, pot comportar anys i anys... A l’Argentina, tot just ara es plantegen les responsabilitats civils i patrimonials i que alguns militars hi responguin econòmicament i indemnitzin les víctimes. Aquest procés s’ha obert a Espanya. Hi ha quantitat de coses tapades que comencen a emergir. Els nens segrestats, tema punyent, d’enorme importància en la societat espanyola, amb un pla de segrest de nens perfectament “legalitzat” durant el franquisme i després una pràctica generalitzada: era en l'ordre natural de les coses el que milers i milers de nens poguessin ser sostrets de les seves mares i lliurats a famílies addictes al règim que “feien cua” per rebre'ls... El procediment judicial posa tot això damunt la taula.   Ha dit anteriorment que es tracta d'un procés històric. Per què? El que ha fet Garzón és d’una transcendència històrica tan extraordinària, amb una importància internacional tan gran, que si s’aconsegueix -i s’aconseguirà malgrat les reculades i els cops que s’estan sofrint- serà un exemple, per al món i per al futur de la humanitat. Fins ara, els crims d’aquesta època han estat jutjats pels vencedors. Nuremberg, sense perjudici del notable avanç que va suposar per als drets humans a nivell internacional i com a referència que és avui, es produeix un cop derrotats el nazisme i el feixisme. Però aquest serà, i és el que commou d’aquest procediment, el judici dels vençuts i no pas dels vencedors. Els vençuts jutjaran els vencedors. A la guerra civil espanyola, els que tenien el govern legítim es van resistir a ser arrasats per un pla genocida que procurava eliminar a múltiples grups socials, polítics, culturals, etc... Aquest procés també pot canviar de forma significativa la dimensió històrica de la guerra civil espanyola? Es parla de la guerra civil i s'amaga que en realitat hi va haver la planificació d'un genocidi, la qual cosa implica la remodelació d’una societat. La creació de l'Espanya una, gran i lliure, és una Espanya que implica el no dissentiment, de cap regió espanyola i de cap espanyol, amb el règim establert. Significa remodelar una societat i aquesta és l’essència del genocidi: eliminar a tots aquells grups incompatibles amb la nació que es vol construir. Aquests processos es consoliden amb la pèrdua de consciència de tot el que es va perdre, de la riquesa enorme destruïda pel fenomen genocida. I això és el que avui està en discussió.