Casa America Catalunya

Rosalba Jiménez, etnollingüísta i dirigent sikuani per Colòmbia; Jaime Huenún, poeta maputxe hullitxe per Xile; Fernando Nava, doctor en antropologia, náhuatl per México; Alberto Velozo, psicòleg guaraní per l’Argentina i la moderació de Juan Carlos Rubio, expert en llengües ameríndies per la UAB de Barcelona composaren un pedagògic quadre sobre el passat, present i futur dels quasi incomptables pobles nadius que encara sobreviuen, tot un miracle conegudes les seves històriques penes, en el continent.  Va ser Rosalba Jiménez qui obrí el torn: “Els indígenes sempre hem hagut de viure a la resistència per mantenir el territori, la cultura i l’idioma. Ja hem superat la idea de l’enemic i no ens sentim víctimes. Ens negaren amb la invasió territorial, però encara amb resguardos territoriales, com es diu a Colòmbia, som propietaris del 33% del país i vivim avui en situació de biodiversitat. Formem el pulmó natural del país, cuidem les valls, les sabanes i la riquesa de la Natura. Allà, gaudim de la millor Constitució, llàstima que no s’acompleixi...”.   Amb la seva parla tranquil·la i espiritual, Rosalba ensenyà la seva cosmovisió sikuani: “Els indígenes ens hem organitzat. Hem aprofitat totes les eines de repressió, com el castellà, per a superar-nos. Ara l’emprem per a comunicar-nos millor, som bilingües. Avui, reivindiquem estudiar en les nostres llengües, recuperar la nostra medecina tradicional, les nostres costums i volem interactuar amb l’altra societat per a que ens comprengui. Per a que entenguin al diferent, al divers i s’enriqueixin d’això. Aquest és el nostre repte. Els indígenes ensenyaren al món occidental com emprar l’aigua o la terra per tal de ser sostenibles. No som antieconòmics, però no volem la globalització capitalista. Des d’èpoques ancestrals, en el nostre territori els diners no tenen cap valor ni sentit. Han passat 500 anys i, per desgràcia, encara no ho entenen. Per això, nosaltres mai no ens vam independitzar. No vam ser part de la Corona espanyola. No fórem ciutadans colombians fins el 1991. En tot cas, van ser els criollos els que es van independitzar”.  Molts conceptes i mirades diverses segons l’experiència dels pobles participants, des de la Tierra del Fuego fins a Río Grande. Imagineu-vos la diversitat. Jaime Huenún afrontà el seu torn com a poeta i maputxe: “A Xile som un milió i mig però oficialment no arribem als 800 mil. La realitat mestissa encara s’amaga i ser indígena encara suposa un estigma. Érem un cos estrany a la nostra mateixa terra. Marginats, ens varen penjar l’estereotip de febles, lletjos, borratxos i lladres. Van restringir els nostres gustos i van prohibir la nostra llengua. Havíem de ser domesticats perquè érem una irregularitat. Només ens acceptaven com a servidors sotmesos. Aquests clixés perduren des de l’anomenada Pacificació de l’Araucània, al 1859, quan es va destrossar un país, es va descompondre el nostre entramat social... Se’ns va voler deixar sense identitat col·lectiva, de la qual només en va perdurar la tradició oral del llenguatge”.  Huenún realitzà una àmplia repassada històrica de les penalitats viscudes pel seu poble maputxe, i el seu afany de resistència: “La capacitat d’adaptació del maputxe ha estat increïble. Després de perdre els seus territoris, ha creat reductes propis allà on ha anat a parar, espais de record i memòria, de pura pervivència”.   Velozo agafà el mateix argument de la memòria històrica, tot saltant al guaraní: “Imaginin la bogeria que suposa ser detingut per parlar el nostre idioma en públic. 40 anys així al Paraguai. I malgrat tot, vam mantenir l'idioma viu perquè era el fil conductor, l'art de la paraula per produir i generar connexió entre el Paraguai, el Brasil i el nord de l’Argentina, la gran regió del Guarán, la nostra terra”. Velozo girà també cap a camins ecologistes, atès que “les esquerres ens van ignorar per indígenes i les dretes per reivindicatius. Els guaranís ens reunim de nou a les metròpolis en sortir del Paraguai per motius polítics o econòmics. Ara, per fi, avancem. Els indígenes fem les coses per viure bé. A Occident, vostès fan les coses per viure millor. Aquí radica la diferència, però el temps s’acaba per a tots i cal cuidar el planeta”.El mexicà Fernando Nava ha tingut un paper més agraït, el de recopilar i revitalitzar les llengües de la seva enorme nació. Ni més ni menys que 364 variants procedents de 68 agrupacions i 11 famílies indoamericanes, moltes d'elles inintel·ligibles entre sí: “L’estat mexicà ha començat la ingent tasca de sistematitzar-les per a la seva preservació i garantir-ne els drets dels seus parlants. Malgrat les constants rebel·lions de diverses comunitats natives durant segles, els indígenes van ser exclosos per complet en arribar la independència de Mèxic. Es va acabar amb l’esclavitud, però ells no van aconseguir cap reconeixement, cap dret. Alguns herois de la pàtria o bé ho eren o bé tenien sang: Hidalgo, Otomí; Benito Juárez i Porfirio Díaz, zapoteaos… En les arts s’aprecia influència indígena, gairebé com a detall de distinció, res més”.Fins i tot en la Revolució Zapatista, el seu màxim estendard, Emiliano Zapata parlava i escrivia nàhuatl, però tampoc se li va apreciar major sensibilitat. Van passar 84 anys més fins a l’aparició de l’Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN), amb un aixecament que, aquesta vegada sí, almenys ha aconseguit que la societat mexicana hagi pres consciència de la seva immensa diversitat i riquesa cultural.