“No hi ha un discurs ni una mirada única sobre el procés històric de les independències llatinoamericanes. El passat es construeix permanentment”. Amb aquestes paraules, la historiadora veneçolana Inés Quintero ha sintetitzat el fil argumental que, de forma sòlida, ha caracteritzat la seva intervenció i la dels seus col·legues Rafael Rojas (Cuba) i Manuel Lucena (Espanya) en aquesta nova taula rodona de les jornades “Cròniques de Bicentenaris” de Casa Amèrica Catalunya. Un debat moderat per Gabriela Dalla Corte, doctora en Història per la Universitat de Barcelona, en què s'ha insistit a substituir els clixés i estereotips que han prevalgut en el discurs històric sobre aquest transcendental període per una visió científica i acadèmica del mateix. “Va ser una revolució amb un èxit rotund atès que les repúbliques fundades aleshores segueixen avui dia”, ha assenyalat Quintero.
Cròniques del Bicentenari: Els historiadors reivindiquen la complexitat i contradiccions del procés d'independències llatinoamericanes
Per a Manuel Lucena, historiador del Centre Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) d'Espanya, el procés d'independències llatinoamericanes va ser producte d'una implosió de la crisi de l'imperi espanyol que recorda el desmembrament de la URSS el 1989. Segons la seva tesi, les independències arrenquen en 1810 quan, consolidada la invasió francesa d'Espanya, les colònies a Amèrica no toleren la seva permanència sota un imperi francès atlàntic. Van sorgir aleshores les Juntes Autonomistes, que propugnaven un model de federalización de l'Imperi. Però només cinc anys després comença el procés d'emancipació, producte del final de la Constitució de Cadis i la imposició de visions ultramuntanyenques per part del rei Fernando VII, que envia un exèrcit de Reconquesta a Amèrica que exaspera els ànims. Al 1820, amb el trienni liberal a Espanya, el procés assoleix un punt de no retorn.Inés Quintero, en la seva intervenció, ha revindicat el paper de la dona en aquest procés. I ha posat com a exemples els casos de la dona i la germana de Simón Bolívar, el “Llibertador”, Manuela Sáenz i María Antonia Bolívar respectivament. A Manuela, Quintero l'ha titllat d'“heroïna complicada”. “Era una pedra en la sabata. Va ser adúltera, es va escapar d'un convent... Era activa políticament ja abans de conèixer a Bolívar i després de la mort del Libertador”, ha dit. I sobre la germana de Bolívar: “Va ser monàrquica, lleial a la corona i defensora de l'antic ordre. Era un inconvenient per al discurs heroic relacionat amb el Libertador”. Res a veure, així doncs, amb la “Libertadora del Libertador” i amb la “matrona i consellera convenient” pintades clàssicament. “Cal desposseir-se de les camises de força del relat històric tradicional per comprendre molt millor els Bicentenaris”, ha apuntat la historiadora veneçolana.Rafael Rojas també ha clamat contra els “tòpics històrics sobre Amèrica” i ha subratllat el paper de les comunitats en el procés d'independències. El cubà ha esmentat la Constitució de 1824 a Mèxic, “una barreja de la Constitució de Cadis i de la nord-americana” en contrast amb la frustrada confederació hispanoamericana que propugnarà Bolívar dos anys més tard. La iniciativa, que tenia en compte aspectes com ara la presidència vitalícia o un Senat hereditari provoca, segons Rojas, “crítiques generalitzades al despotisme del bolivarisme i genera un desencant generalitzat en les noves repúbliques”. Rojas també ha destacat les connexions entre les utopies federalistes que es desenvolupen en els estats mexicans fronterers amb els Estats Units i el socialisme utòpic europeu. “A Amèrica, la República va marcar el segle XIX, la Revolució el XX i el XXI ha de ser el de la democràcia, però no com a sistema miraculós. El desencant obre la porta a l'autoritarisme”, ha advertit.
