Des del dimecres 14 de gener i fins al 27 de març, Casa Amèrica Catalunya alberga l’exposició ‘Cuba Mía’, del fotògraf mexicà Rodrigo Moya. En el marc del 50 aniversari del derrocament de la dictadura de Batista pels guerrillers liderats per Fidel Castro i Ernesto ‘Che’ Guevara, ‘Cuba mía’ proposa, a través d’un conjunt de més de 80 fotografies captades al 1964, un passeig per la il·lusió, esperança i optimisme amb què el poble cubà va viure els primers anys de la Revolució. La mostra també inclou una dotzena de fotografies del Che Guevara captades al seu despatx com a Ministre de les Indústries, entre elles l’anomenada ‘Che melancòlic’ (a la imatge), que va ser extensament utilitzada en actes polítics i de solidaritat. “Amb la seva contundent presència, ‘Cuba Mía’ reforça la restauració d’un passat cubà, que va ser real i va ser retratat. Un temps que roman i ens mira”, assenyala Marta Nin, adjunta a direcció de Casa Amèrica Catalunya i comissària de l’exposició juntament amb el fotògraf català Claudi Carreras.
‘Cuba Mía’, les imatges de Rodrigo Moya de la utopia revolucionària a la Cuba de 1964
Rodrigo Moya, qui es defineix com a “exfotògraf, experiodista, exeditor, eximpressor, exbussejador, exjove, poeta, comediant, comunista i bohemi en general” explica que les fotografies de ‘Cuba Mía’ havien de formar part d’un llibre titulat ‘Cuba por tres’ realitzat conjuntament per ell mateix en l’apartat fotogràfic, el periodista i redactor mexicà Froylán Manjarrez en els textos, i el caricaturista Rius. El projecte, però, no va reixir arran la sobtada mort de l’editor del projecte –un antic membre de la resistència antinazi holandesa–, a la qual es va afegir poc temps després la desaparició de Manjarrez, militant, a l’igual que Moya, del Partit Comunista de Mèxic. “La idea, inèdita aleshores, era fer un llibre sobre la Cuba revolucionària”, diu Moya. Al juliol de 1964, Manjarrez i Moya van viatjar a Cuba. Durant quatre setmanes, Moya va retratar el dia a dia a la illa. “Les fotos que vaig prendre durant quatre setmanes en diferents indrets de Cuba només tenien una intenció periodística i documental, però les emocions que em van impactar dia rera dia d'aquell estiu d'alguna manera es van filtrar des dels circuits neuronals de la meva inquietud visual a les trames ‘argèntiques’ de la pel·lícula de les meves càmeres. Les coses es donaven a l'illa de tal manera espontània i vital que no hi havia recerca infructuosa de l'anomenat art fotogràfic, poses calculades, de vegades ni tan sols un mesurament acurat de la llum o una planificació de les preses següents". I afegeix: “Tot era troballa, descobriment, immers en un treball periodístic cent per cent, però també en una acció ideològica i sentimental al dos-cents per cent, admetent que la sentimentalitat, o el sentimentalisme, generalment injuriat pels fotògrafs de premsa més avesats, en el meu cas són components tan poderosos com inconscients per elegir els subjectes i les circumstàncies que la càmera busca retenir. I així, em vaig deixar portar per les circumstàncies de cada dia i vaig captar quelcom del que vaig mirar, que és al seu torn quelcom del que es mira en l'exposició".
