Casa America Catalunya

Quan al final sembla que és a punt de produir-se algun ajustament, algun canvi, per mínim que pugui ser, la pesada maquinària burocràtica d’un règim paternalista s’encarrega d’alentir-ne l’aplicació fins a perdre la suposada eficàcia de la mesura adoptada. El partit únic cubà s’enfronta aquests dies al complex dilema de revisar de manera profunda un model econòmic liquidat, per intentar evitar estimbar-se al buit.  Les reformes aplicades per Raúl Castro des que va assumir el poder el febrer de 2008 han intentat maquillar la provada ineficàcia d’unes estructures d’Estat caducades. Es tractaria d’aplicar ara un paquet de mesures econòmiques amb aparença aperturista que permetin mantenir el poder polític amb els mateixos criteris de sempre, perquè res canviï en el que és essencial. El sistema aplicat pel Partit Comunista del gegant xinès seria ara el camí per poder sobreviure, pensen. Els continguts de la recepta són coneguts, per clàssics: aprimar l’Estat, una certa obertura als mercats i permissivitat perquè determinades iniciatives professionals individuals puguin ser motor de reactivació d’un model soviètic insostenible, després de més de 50 anys d’estigmatitzar qualsevol canvi de rumb que suposés una renúncia a l’ortodòxia. Raúl Castro demana ara als seus quadros dirigents que «desterrin definitivament el secretisme, la mentida», i els insta a no renunciar a l’aplicació de mesures com l’ampliació del treball per compte propi, la reducció de les despeses socials o fins i tot l’eliminació de la doble moneda. El VI Congrés del Partit Comunista de Cuba arriba després de 14 anys de l’anterior, un altre petit retard, en un moment de preocupació extrema per als que encara viuen a l’illa.  Aquesta vegada s’han creat més expectatives que mai, més fins i tot que les que es van generar el 1997, potser pensant que el que ara està en joc és la mateixa supervivència del règim a vida o mort. Una altra cosa és pensar que es puguin produir reformes polítiques, l’hipotètic viatge cap a una transició democràtica decidida des del mateix castrisme.  Res a l’horitzó fa presagiar que es pugui produir algun canvi significatiu a Cuba, més enllà de l’implacable pas del temps. Fidel Castro abandona el càrrec de primer secretari del partit amb 84 anys. El petit dels Castro, Raúl, el substitueix amb 79. La majoria d’aquells que van participar en la Revolució o ja són morts, o bé van prendre una distància crítica, o són tan grans que el sisè serà el seu últim Congrés. Només una generació diferent de cubans pot crear les condicions propícies perquè es pugui produir una transformació efectiva envers un règim de llibertats”.