La celebració del Bicentenari de la Independència de Veneçuela generà el vespre del dijous, 2 de juliol, un fòrum de contingut magistral. El punt de trobada resultà magne i ancestral. Tot un saló d’actes de l’Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona. El consolat general de la República Bolivariana de Veneçuela, amb la seva cònsol Marcela Khan al capdavant, i Casa Amèrica Catalunya aplegaren un destacat grup d’historiadors format per Lionel Muñoz, Javier Laviña i Miquel Izard, sota la moderació d’en Carlos Pernalete. El resultat, dues hores d’una excel·lent lliçó d’història, un formidable repàs per dos-cents anys de Sudamèrica i Veneçuela.
02/07/2010 / Barcelona
El consolat de Veneçuela organitza un fòrum magistral dedicat a las visions dels historiadors sobre la pròpia Història
Tot just començar, el moderador veneçolà, Carlos Pernalete, situà el marc de la reflexió al recordar que “les acadèmies d’història es troben apropant el seu missatge a la gent. En els darrers anys, han superat els estudis d’herois i estàtues. Fins el 2024, ens resten encara prous anys encara per apropar-nos al veritable procés d’Independències, per a desvetllar les seves entranyes, per a saber què va passar realment més enllà de les mitificacions”. El torn de ponències del fòrum, anomenat El rostre del brau poble veneçolà, --dedicat a abordar el tema de la independència des d’una perspectiva poc difosa a la historiografia tradicional, la dels grups populars, amb fort protagonisme a la independència de Veneçuela--, es va obrir amb la intervenció de Lionel Muñoz, investigador adscrit a l’Instituto de Estudios Hispanoamericanos de la Universidad Central de Veneçuela. Muñoz situà amb entusiasme el seu relat tot dient que “fa 20 anys, l’interès pel seu passat del veneçolà corrent era menor, però s’ha anat enfortint conforme s’apropava el Bicentenari”. Segons la tesi de Lionel Muñoz, “la Història canvia amb els canvis i no hi ha història sense canvis polítics. Com va dir Benedetto Croce, tota història és contemporània i cap no és imparcial, és plural”. En repàs ràpid, Muñoz sobrevolà els temps conservadors, lliberals, ‘grocs’, militars, civils, sistemes de partits, de pujada dels andins en l’alternança de govern. Muñoz realitzà un erudit anàlisi per a resumir que “tots aquests aspectes i canvis transformen la manera que el poble té d’apropar-se a la seva història, als seus ancestres. Per exemple, en com mirar o interessar-se pels estudis colonials. A les primeres dècades del segle XX, tant el feixisme com el marxisme coincidien en parlar de ‘les masses sense cara’. Avui, en canvi, l’estudi de la història fa possible fer visibles aquells que foren invisibles”. I Muñoz esmenta dos exemples prou clars que pertoquen Veneçuela: “El capità Pedro Arévalo, de qui gairebé no en sabíem res, fonamental el 19 d’abril del 1810, o el barber Carlos Sánchez, membre de la Sociedad Patriótica que va combatre al costat de Miranda. Avui, tornem a examinar i tornem a estudiar el nostre procés d’Independència. Vivim una democratització de la memòria nacional per demanda popular, que així ho exigeix. A Veneçuela, tenim revistes d’història que venen més de 120.000 exemplars”.A Lionel Muñoz li va seguir en el torn de ponència el no menys interessant Javier Laviña, professor titular d’Història d’Amèrica de la Universitat de Barcelona, qui centrà la seva reflexió en els temps de la Independència i els seus vaivens, així com les possibles influències europees i les contradiccions generades per l’influx de la Revolució Francesa. Per a Laviña, “els negres esclaus veneçolans volien llibertat i coneixem alguns moviments d’insurgència. Picornell, Gual, les desavinences entre diversos sectors... Constatem que es creu en la llibertat entre els lliures, la igualtat entre els iguals i la fraternitat entre els germans, però els blancs son blancs, els mulats son mulats i els negres son esclaus...”. Laviña recordà que “els motins d’esclaus eren sufocats pels amos, que pagaven a les milícies per a que els reprimissin. Els enfrontaments de classe es portaven a diversos nivells, per raça i per raons de llibertat. Els patriotes patien derrota rere derrota al ser pocs i a penes un exèrcit format per blancs. Quan prometen la llibertat per als soldats negres i la igualtat per als soldats mulats, canvia l’escenari. Tot això, és clar, sumat a la feblesa de la Corona espanyola. Aleshores, arriben les victòries de l’exèrcit patriota, arriba Calabobos, 1820 amb la declaració de Cúcuta i 1824 amb la destrossa espanyola d’Ayacucho”. A Miquel Izard, successor en la paraula i d’igual procedència i nivell universitari que Laviña, li va tocar, per gust, situar-se a l’heterodòxia. Ell va aportar una altra visió de la colonització. En paraules textuals del professor Izard, “de com l’agressió uniformitzadora destrossà la formidable, inacabable riquesa de las terres americanes. Els seus extraordinàries cultius, cultures, gramàtiques, fauna, arquitectura…”. Izard desplegà un ric anecdotari dedicat a la ignorància supina dels supremacistes europeus, tan convençuts de la seva raó: “La crueltat dels conquistadors no coneixia límits. Per sort, el 85% del territori no va ser controlat per espanyols o portuguesos. Així, es crearen les societats cimarronas, mestisses, formades pels fugits, exiliats, represaliats o gent amb por al poder. Recordo que la Inquisició va durar 300 anys i generà un nombre de víctimes més gran a qualsevol dels règims més sagnants que haguem conegut”.
