Casa America Catalunya

‘El Fisgón’ va extraure argumentari des de les arrels històriques de tal perfil: “Parlem d’una figura amb grans ramificacions a l’Europa i els Estats Units dels segles XVIII i XIX. Pensem en John Milton, Voltaire, Victor Hugo, Zola, Einstein, en paradigmes de l’acció per als que la inacció social resulta covardia. Gents com l’Unamuno espanyol rebel davant Millán Astray, al que s’enfronta per la llibertat i la cultura quan un altre callaria tement per la seva vida. Personatges com Noam Chomsky o Gore Vidal als Estats Units d’avui. Personatges capaços d’avançar en l’ètica i el coneixement humà”.  Abassegador altre cop Barajas, pletòric: “Davant la barbàrie, l’endarreriment secular i el cinisme: l’horror, el masclisme, el classisme, el racisme, la corrupció i aquest tipus de xacres; Mèxic estava urgit de rectitud i aquesta virtut l’encarnava Carlos Monsiváis. Les seves armes eren antitètiques: Ètica, persistència a la recerca de la veritat i fins i tot el do de la ubiqüitat. L’últim dia de la seva vida encara va anar a tres actes d’aquestes causes perdudes que aconseguí esperonar perquè molts d’aquells que el seguiren, l’escoltaren, reflexionaren sobre les seves opinions i pogueren canviar d’opinió. Aquest és el paper de l’intel·lectual públic, el seu impuls civilitzador. Fastiguejats de la vilesa humana, el que importa i ens basta és la fe d’un mateix. Passaran molts, molts anys fins que tornem a comptar amb un altre Monsiváis, però va crear escola. Com deia aquell graffiti del maig del 68, ‘la lluita continua’ perquè el seu és un llarg alè d’inspiració solidària per a les noves generacions”.  Arribat el torn de preguntes en aquesta magnífica atmosfera, Juan Villoro indagà pel futur d’El Estanquillo, el museu pòstum d’en Carlos. Resposta de Barajas, marmessor voluntari d’un Monsiváis traspassat sense realitzar testament davant notari en gest molt coherent: “El que s’exhibeix allà és només una part petita. Només faltaria, també era un gran col·leccionista... de tot. Comptarem 19.000 peces en una col·lecció de col·leccions. Comprava, segons ell, ‘el que m’arriba i crec que paga la pena’. Des de fotos fetes pel cineasta Eisenstein a litografies del XIX o retrats d’escriptors. Increïble. Tenim ja quatre exposicions en circulació i encara ens trobem catalogant...”.  Per pura curiositat, i d’Espanya o Catalunya, què en pensava?. Respon ‘El Fisgón’: “Era un crític implacable amb Aznar. Es burlava de la foto de les Azores. Els anomenava ‘Els Tres Esbojarrats’ i temia la seva política antiautonomista. Monsiváis era en contra del nacionalisme violent d’ETA i molt favorable a les posicions catalanes. Va tenir una relació propera amb Manuel Vázquez Montalbán, va escriure alguns texts sobre cultura catalana i mostrava un profund coneixement de la seva literatura, però amb l’espanyola arribava a l’obsessió, àdhuc arribà a donar classes a Oxford. Va ser proper a la comunitat espanyola a l’exili, en especial la d’arrel anarquista. Ja ho he dit, típic seu allò de les caixes xineses, sempre posar a prova l’interlocutor per saber si sabia tant com ell”. Arribà a jugar així amb Francis Ford Coppola localitzant exteriors a Mèxic per un Cal·lígula que el cineasta mai no va arribar a rodar: “Suposo que el va avorrir del tema, ha, ha… Parlant de veres, a la fi de la seva vida, li interessava el procés de l’Europa ciutadana en construcció i la nostra deriva amb el narcotràfic, el neoliberalisme i el camí final des del capitalisme cap a un feixisme disfressat”. Des del públic, una veu jove, amb la frescor de l’edat, pregunta sense pèls a la llengua: I què fas quan el punt de referència se’n va?.  Rafael Barajas medita la resposta davant del futur personificat en aquesta noia: “Seria un pèssim homenatge a Carlos dir-te que se’n va anar i ja es va acabar tot. Ans el contrari, va sembrar una llavor que creix. Per exemple, aquella  columna ‘Por mi madre, bohemios’, que durant anys va escriure amb Jenaro Villamil, té avui èmuls a un bon nombre de revistes mexicanes. Carlos Monsiváis ha deixat un corrent de lucidesa”.