Casa America Catalunya

L’octubre de 1969, Joan Manuel Serrat va descobrir Llatinoamèrica. «Crec que ha estat el viatge més llarg. Va ser el primer i el més llarg», recorda. En efecte, estava programat que la gira fos de tres mesos i, al final, l’estada va allargar-se fins el mig any. De seguida va evidenciar-se una sintonia perfecta: les cançons del nou vingut van ser molt ben rebudes i aquest va conèixer «un lloc meravellós, una Amèrica molt engegada, on estaven passant moltes coses». El jove Serrat va voler aprofitar l’experiència. Ple d’entusiasme, va deixar-se endur per la curiositat de saber. El vincle emergent i avui  immutable va sorgir de les inquietuds que conviden a buscar i aprendre.
 
Joan Manuel Serrat evita fer esment dels èxits i reconeixements que ha obtingut a Llatinoamèrica. Prudent i senzill, només admet que, des del principi, va gaudir d’una gran acceptació. Encara que sols sigui a tall d’informació o d’anècdota convé destacar, però, que l’escala inicial de la seva primera gira americana el va situar al Brasil, on va guanyar el IV Festival Mundial de la Cançó de Rio de Janeiro cantant Penélope. Tot seguit,  Argentina, Xile –on va conèixer al poeta Pablo Neruda–, Mèxic, Perú, Colòmbia, Veneçuela, Puerto Rico –on va visitar al violoncel·lista Pau Casals–, Santo Domingo i Mèxic, un altre cop: «Va ser un viatge atapeït de sorpreses; tot plegat va ser una experiència absolutament contundent. Cal recordar que encara era recent l’anomenat “cordobazo” a l’Argentina, que a Mèxic havia passat la matança de la plaça de les Tres Cultures, que Allende es proclamava candidat d’Unidad Popular a Xile... Era, en definitiva, una Amèrica molt convulsada».
 
Serrat va tornar a Barcelona el 21 de febrer de 1970 amb més de sis-cents mil discs venuts. Mig any  difícil d’oblidar, sobretot per la seva transcendència emocional: «Aquella gira em va dur al coneixement i a l’estimació; també a trobar-me envoltat d’una gent que va ser capaç d’integrar-me en la seva realitat. Una realitat que encara em té absolutament pres perquè és molt difícil passar per aquesta experiència i oblidar-la. Han passat quasi quaranta anys, una vida en la qual he après molt d’Amèrica. Allí hi he deixat molt, hi he perdut molt, hi he guanyat molt. Un es sent sempre lligat als seus amors, al seus records, on arrela el més profund dels seus sentiments», conclou.
 
Escoltant-lo, s’entén a la perfecció allò que el defineix com “un llatinoamericà a Barcelona” –«és una simplificació, però ho resumeix prou bé», admet–. De fet, i tal com ho recull el seu web oficial, l’any 1997 l’associació “Tertulia Sudacas Reunida” va guardonar-lo amb el premi Sudaca excepcional en reconeixement a “los alientos de libertad y solidaridad” que les seves cançons han dut als pobles sud-americans. En rebre el premi, Serrat va manifestar que «porto massa temps vivint com un sudaca i ja és hora de que em diguin així».
 
Quan se li demana si comparteix l’opinió d’aquells que lamenten que Espanya visqui d’esquenes a Llatinoamèrica, Joan Manuel Serrat respon que sí, que sempre ha estat així i que aquesta actitud també la projecta de portes cap endins: «El mateix passa amb la seva pròpia realitat mestissa d’avui en dia. Espanya, i Barcelona no és cap excepció, viu profundament d’esquenes a aquest nou món, fantàstic i híbrid que s’està generant constantment».
 
Pel que fa a l’actual context polític llatinoamericà, Serrat reclama «fugir de clixés i evitar les equiparacions». Entén que, certament, la regió està vivint moments intensos perquè, entre d’altres raons, «hi ha opcions polítiques, pensaments, que per primera vegada tenen una responsabilitat de govern», però subratlla que, en la seva opinió, no pot parlar-se d’una esquerra “globalitzada”: «La distància que hi ha entre Michelle Bachelet i Hugo Chávez és molt gran en molts sentits; això també és així amb els pensaments d’Alan García i Tabaré Vázquez, o amb els de Lula i Evo Morales. En qualsevol cas, a Llatinoamèrica estan passant coses, i seria bo que el món les veiés amb la curiositat i el respecte que es mereixen». Ho diu algú que del respecte n’ha fet bandera i que, en reconeixement a la seva contribució en les relacions entre Espanya i Iberoamèrica, va rebre, l’any 1995, la “Encomienda al Mérito Civil” de mans de Felipe González, aleshores president del Govern espanyol.
 
Coincidint amb una de les prioritats que es marca Casa Amèrica Catalunya, Joan Manuel Serrat considera que és necessari concentrar esforços i ocupar-se de les persones que, «carregades de somnis, il·lusions i projectes», arriben procedents de l’altra banda de l’Atlàntic. Jornades com, per exemple, les que la institució va dedicar als joves llatinoamericans que viuen a Catalunya amb l’objectiu de promoure la convivència, eliminar estereotips i analitzar els problemes reals que els afecten quan abandonen els seus països d’origen, lliguen amb la crida que fa el cantautor: «La gent que arriba és la més necessitada perquè no té cap tipus de suport. Aquest és un camí de treball al qual convé dedicar moltes atencions. Potser és un camí humil i de petites coses, però sens dubte pot ser el més eficaç».
 
Per a Serrat, en definitiva, no calen grans debats per analitzar el fenomen de la immigració: «Hi ha la mateixa distància d’Amèrica a Espanya que d’Espanya a Amèrica. Els nostres avis són un exemple de frustració i de fracàs, en general, de la immigració. Hauríem de recordar aquestes històries en un moment en el que el vent bufa de l’altre costat».