Casa America Catalunya

Actualment resident a una Nova Delhi de “realitat exuberant”, segons la seva pròpia definició, on realitza un treball diplomàtic com a “funcionari de l’estat colombià, no com a polític”, Santiago Gamboa va tancar a Barcelona un “esgotador recorregut” que l’ha portat per Colòmbia, Veneçuela, Xile, Mèxic i Espanya a propòsit de la seva última novel·la, aquesta “Necrópolis”, que li ha costat quatre anys d’elaboració i que tant li costa de definir al nadiu de Medellín: “Em posa neguitós fer-ho, és gairebé indecent. En tot cas, que ho facin els mateixos lectors, cadascú a la seva manera. És la història d’un escriptor convidat a un congrés a Jerusalem després de passar dos anys malalt. Un cop arribat a Israel, es troba una ciutat assetjada i aquest fet desferma tota mena d’enrenous, històries paral·leles i un suïcidi. D’aquesta mort, arrenca una investigació i el procés de reconstrucció de la vida del difunt. Jerusalem és la ciutat més bonica que conec, mítica, llegendària, tants cops destruïda i escenari ben adient per a la ficció”.             L’autor de “Páginas de vuelta” (1995) o “Perder es cuestión de método” (97), que abastà la notorietat amb “Los impostores” al 2002”, acompleix vint-i-cinc anys lluny de la seva Colòmbia. Viatger empedreït, resident a diversos països com a periodista vocacional, es va confessar a Casa Amèrica Catalunya sense disfressa: “He donat moltes, moltes entrevistes en els darrers dies, és clar, y m’ho han preguntat tot sobre Necrópolis, però sempre aconsegueixen noves reflexions. Sense anar més lluny, anit,  Santiago Roncagliolo la va definir, de manera precisa i brillant, com la confluència de dos móns. D’una banda, la sordidesa de la droga, el sexe, la violència. D’altra banda, el món exquisit, la literatura de nivell, les cites...”.             I començaren les referència d’alçària llençades per Gamboa: “Roncagliolo va parlar sobre la influència d’en Roberto Bolaño en l’obra i em va agrada aquesta manera d’observar-la. A l’Amèrica Llatina, els anàlisis giren al voltant de l’estructura del llibre i l’actualitat colombiana. A l’Argentina es preocupen, en canvi, per l’escriptura, i l’esguard poètic del llibre. L’acollida ha resultat molt positiva”. I entre les influències reconegudes per l’escriptor, la fonamental d’Henry Miller: “Veu d’extraordinària originalitat, poètica del carrer, de la marginalitat. Els seus personatges son febles, persones que lluiten amb prou dificultat per tal d’aconseguir el seu lloc al món de manera autodestructiva. Miller és fascinant”. Entre les floretes als companys d’escriptura, els consagrats per Gamboa, Louis Ferdinand Céline i un grapat de colombians com el “descarnat” Fernando Vallejo, Tomás González, Mario Mendoza o Alfredo Molano.             Santiago Gamboa reconeguè que a “Necrópolis desenvolupo idees literàries ja presentades a ‘El síndrome de Ulises’ amb veus més fortes i diferents. El llibre mostra el desig de ser nou, original i alhora, clàssic com el ‘Decameró’”.             “Reconec – va continuar l’autor colombià ja embalat en el seu particular ‘taller de literatura’- que idear el final de les meves novel·les em resulta traumàtic. No saps mai quan posar-li el punt i final. Aquest cop, sortosament, el vaig trobar força abans, 150 pàgines abans d’acabar. Escriure és, per davant de tot, pensar en el que vols escriure i apropar-te al màxim al que has somiat abans. Cada escriptor s’inventa la literatura des de zero. Escriure és inventar i, per tant, cada autor és una excepció diferent de literatura. Naturalment, s’ha d’estudiar i llegir als clàssics, però, al final, cadascú, cada escriptor, crea el seu propi camí”.